Des de fa gairebé sis anys tinc un pis propi, un espai meu i només meu. Em vaig divorciar i els fills es van quedar al domicili familiar i hem sigut els pares els que ens hem mogut una setmana cadascun. Sé que soc una privilegiada i que no tothom pot fer-ho, perquè cal un pis per a cada progenitor a banda del pis familiar, però a mi la decisió em va canviar la vida.

La intimitat ha sigut un bé escàs a la meva existència. Germans, parella, fills, sempre he tingut més la sensació de viure més a Calcuta que al desert del Kalahari. I tot i que necessito la soledat per escriure massa vegades he hagut de fer-ho envoltada d’altres persones o amb interrupcions domèstiques. Ara ja no. Al meu pis hi treballo cada dia a banda de viure-hi una setmana sí i una no. Però l’alegria amb la qual visc aquest espai d’intimitat no és només per una qüestió creativa. També és vital. Perquè la intimitat no va d’estar sola i prou.

Al meu pis hi estic només jo i decideixo qui hi entra i quan hi entra. No hi ha sorpreses ni interrupcions. És el meu cau, el meu refugi, la meva cova. El tinc com vull. Miro cada racó i tot el que hi ha explica el camí que he fet aquests darrers anys. Hi convido els fills un cop l’any i se’l miren amb desig. Saben que no me’l poden demanar. Que els diré que no. I que aquí puc ser plenament jo i m’ho respecten perquè em coneixen i saben perfectament la mare que els ha tocat.

Ara els fills s’han fet grans i fa poc hem decidit fer canvis. Aviat seran ells els que es mouran entre la casa del seu pare i la meva i s’haurà acabat la casa niu. Al principi em vaig atabalar. D’una part vull continuar vivint sola, ni que sigui una setmana, i he vist massa vegades com en altres famílies els fills no respecten els torns, especialment els de les mares, que perden aquells dies de llibertat sense fills. Ells no em fan cap nosa. Al contrari. Però ara mateix no puc renunciar als meus dies de fer i desfer sense tenir-los per casa. Ja ho sé que quedo fatal i que és políticament incorrecte, però no m’importa. He signat onze anys d’articles com la pitjor mare del món i no m’avergonyeix dir que tant se me’n fum de la idea absurda que ens empeny a les mares a sacrificar-ho tot. Perquè l’exigència no és la mateixa per als pares.

I després hi ha l’espai. Tot i que durant una setmana no hi seran, la casa serà igualment compartida i això em costa. Així que he pres dues decisions: la primera és deixar clar als fills que hauran de respectar la setmana que estiguin amb el seu pare. I que si cal, canviaré el pany. I la segona és conservar el meu pis mentre pugui. Ja no hi viuré, però el mantindré de despatx i d’espai personal i podré continuar tenint un lloc que serà només meu. Ara per ara vull que sigui així, tot i que potser més endavant les coses poden canviar. Virginia Woolf parlava de la necessitat per a les dones de tenir una habitació pròpia i jo he descobert que amb una habitació no en tinc prou i que el poder i la calma que em dona comptar amb el meu pis no té preu.