En un racó de la Mediterrània occidental, a la serra Prelitoral del sud català, sense fer gaire soroll, fa més d’una dècada que té lloc una petita revolució rural. El Priorat, la novena comarca més petita de Catalunya -ocupa l’1,55% del territori català: 498,40 km( 2) - s’ha convertit en un experiment paisatgístic i es reivindica com un model de participació i de gestió. El que durant dècades va ser un daltabaix econòmic i social que va deixar aquest territori deprimit i oblidat, ara ha esdevingut una oportunitat. La despoblació i la falta de dinamisme han fixat una realitat paisatgística en què els pobles són pobles i el camp és camp. Els campanars continuen presidint els nuclis habitats. L’urbanisme depredador ha passat de llarg. També les grans infraestructures. I el turisme massiu no hi ha arribat.

El Priorat és l’única comarca de Catalunya on no hi ha cap semàfor. Dels vint-i-tres pobles que formen aquest microcosmos de 10.000 habitants, només en un, Cornudella, s’hi van fer unes poques cases adossades. A part, esclar, de Falset, la capital. I la invasió de les eòliques la va aturar el despertar combatiu dels seus habitants: on havien d’anar els molins, avui hi ha un parc natural, el de la serra del Montsant, creat per llei el 2002. La comarca, que té la forma d’un gran circ natural solcat de barrancs i turons i envoltat de petites serralades, està gairebé lliure de molins de vent (només n’hi ha uns quants a Pradell i el Molar). Les grans centrals de molins han quedat situades a l’horitzó, a les comarques limítrofes: el Baix Camp, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. Per un cop, el Quixot va vèncer, i aquella victòria ha donat els seus fruits.

Entre els anys 1999 i 2003, les comarques pobres del sud es van plantar i van sortir a protestar. “Lo sud diu prou”. La manifestació de Móra d’Ebre del 2001 va ser un punt d’inflexió. Els projectes de parcs eòlics, el del transvasament de l’Ebre i el de la central elèctrica Enron de cicle combinat van catalitzar un transversal i popular moviment opositor, que al Priorat, on la renovació del cultiu de la vinya ja havia començat a canviar de model agrícola i paisatgístic, va donar peu a un conjunt d’iniciatives liderades per la societat civil. Allò no anava d’aturar el progrés, sinó de progressar d’una altra manera. No va quedar-se en la simple “cultura del no”. Al contrari: va ser l’inici d’un innovador projecte de modernitat rural que va desembocar en la creació, el 2007, de l’Associació Prioritat, forjada al voltant del projecte de candidatura per obtenir per a la comarca el segell de la Unesco com a paisatge cultural del patrimoni mundial. Més d’una dècada després, amb molta feina feta, el projecte entra en la recta final. És l’hora de la veritat. A principis d’estiu es prendrà la decisió a Bakú, capital de l’Azerbaidjan. I encara no tot està madur. La recta final no es presenta fàcil.

L’associació Prioritat la van engegar 24 socis. Avui en són més de 200, entre individuals i col·lectius. És una marca consolidada, amb un gran consens cívic i polític al seu voltant. La idea de fer del paisatge el màxim actiu comunitari ha quallat. I no era tan obvi ni senzill. El fatalisme i la desconfiança atàvics d’un castigat món rural, el menyspreu i la distància de les grans -i no tan grans- administracions sempre allunyades del territori, les picabaralles de campanar, els partidismes, la crisi econòmica... Més aviat ho tenien tot en contra. Però se n’han sortit. Del tot? Està per veure. Però vagi com vagi d’aquí mig any a Bakú, “la candidatura ja ha servit perquè la gent se senti orgullosa de la comarca”. “Ha sigut un procés lent que ha anat calant”, diu Jordi Sabaté, president del Consell Comarcal i alcalde de la Vilella Baixa, el poble que el 1962 Josep Maria Espinàs, en el seu segon viatge a peu, va retratar com la Nova York del Priorat per les seves característiques cases verticals. Si avui, mig segle després, hi tornés, la veuria igual. Diuen que hi ha tantes cases com habitants: 200. És a dir, molts edificis buits.

L’Espinàs també trobaria força intacte el paisatge del Priorat. Potser fins i tot millor. Intacte en el sentit que el camp no ha estat colonitzat ni per urbanitzacions ni per transformacions agressives, les carreteres i els camins continuen al mateix lloc, no s’hi han colat ni abocadors ni pedreres, per exemple. Al mateix temps, el paisatge humà també s’ha mantingut. La despoblació -19 persones per km( 2), quan la mitjana de Catalunya és de 236- i l’envelliment no s’han aturat del tot: el 25% dels habitants tenen més de 65 anys. Només un 13% tenen menys de 16 anys i un altre 13% entre 16 i 29. A la gran majoria de pobles no hi ha escola bressol. I en un 20% cap escola. Però l’Espinàs també els trobaria millor, el paisatge i la gent, en el sentit que l’entorn avui està més protegit i valorat, i que l’agricultura, sobretot la vinya però també l’olivera, estan tornant a guanyar terreny. Any rere any es fan rompudes. La terra reviu a poc a poc. Més que pròpiament optimisme, hi ha empenta.

Roser Vernet, ànima de l’associació Prioritat, va una mica més enllà que el president del Consell Comarcal: “L’interessant ha sigut el camí recorregut. L’ambiciós objectiu que ens hem marcat, ser Patrimoni Mundial, al capdavall és instrumental, no finalista. Si ho aconseguim, fantàstic. I si no, també. Tot el que hem fet ja ha valgut la pena. S’han creat dinàmiques molt interessants. L’administració local es va sumar ràpidament a la iniciativa. Aquí, administració i administrats estem molt a prop, som tots els mateixos. I més enllà d’això, la implicació ha sigut molt plural i diversa: les denominacions d’origen del vi, les cooperatives, les entitats culturals, el turisme rural, els sindicats agraris...”

Al voltant de la candidatura s’han generat iniciatives com el Banc de Terres (per connectar la gent que en vol i la gent que en té i no les pot treballar i mantenir un model agrari propi) o el Banc de Llavors, els diferents fòrums sectorials (agrícola, turístic, cultural, educatiu...) o jornades de debat (al maig es fa la pròxima: el simposi internacional Paisatge, agricultura i dona, una aposta innovadora a nivell global). S’ha creat una xarxa de relacions. El secret per unir voluntats va ser plantejar el repte aparcant els interessos particulars i definint de manera conjunta els valors a protegir: “A partir d’aquí, un cop ens vam posar d’acord en els valors, va ser més fàcil harmonitzar els interessos, que naturalment no sempre són coincidents”, expliquen els impulsors. “Ens considerem un projecte de país i pretenem ser un model de participació, d’empoderament de la gent”, sintetitza Roser Vernet, que fa constar la voluntat, per exemple, d’incidir en les lleis catalanes en preparació com la d’espais agraris o la de territori oferint-se com a comarca pilot per assajar polítiques a partir dels consensos generats al territori gràcies a la candidatura. La veu del Priorat es torna a fer sentir. També en el tema de l’aigua: recuperar un cabal sostenible per al riu Siurana és un altre objectiu.

El ritme amb què ha avançat la candidatura ha sigut lent: “En part perquè així ho hem volgut i en part per falta de recursos”, afegeix la mateixa Vernet. De fet, tot va començar coincidint amb l’esclat de la crisi mundial. No han sigut anys d’optimisme econòmic. Tampoc pròpiament per al Priorat, tot i l’incontestable impuls dels cellers de qualitat que hi han proliferat. No hi ha dubte que el vi ha sigut, és i serà un puntal per a la comarca, però, al mateix temps, tant la candidatura com tota la filosofia que hi ha al darrere fan èmfasi en la diversitat característica de la zona. El gruixut i sòlid dossier presentat a la Unesco ara fa un any, el gener del 2018, parla d’un mosaic paisatgístic: vinya, olivera, bosc, horta, ametllers, cereals, ramaderia... Amb la Roser i el Joan Vaqué, tècnic de Prioritat i de l’Oficina del Paisatge, caminem fins al coll dels Solans, un mirador natural que hi ha al poble de la Figuera, des d’on es contempla aquesta diversitat, fins i tot a l’hivern perfectament visible, impressionant.

Al Priorat, el 13% de la població activa es dedica a l’agricultura. A Catalunya, només l’1,6%. És una de les tres comarques catalanes més agrícoles. Compta amb 1.400 explotacions. Moltes són minifundis. La mida no és important. Més aviat la mida petita aquí ja és un valor en si mateixa. S’ha aconseguit que hi hagi finques viables amb 15, 10 o 5 hectàrees. I que les grans no només facin vi. En conjunt, no els va malament: en el període 2000-2006 (abans de la crisi), el Priorat va tenir un creixement econòmic del 27%, quan a Catalunya va ser del 19%. Amb tot, avui la població activa (3.300 persones) encara és inferior al nombre de jubilats (3.500), tot i que les estadístiques a pagès no sempre fan un retrat gaire precís de la realitat: tothom treballa el seu tros, l’ànima pagesa es manté. I, tanmateix, a Falset, la capital, a les parades del dia de mercat no hi ha cap productor autòcton. “És un contrasentit, però aquí tenim la possibilitat de revertir-ho”, diu Joan Vaqué.

Malgrat el mosaic, el vi és punta de llança: les DO Priorat i Montsant han sigut catalitzadores del canvi. Van començar a principis dels anys 90 figures vingudes de fora com Álvaro Palacios, René Barbier, Josep Lluís Pérez i Daphne Glorian. Avui, només al terme de Gratallops, amb una població de 200 habitants, hi ha 24 cellers. Joan Asens, fill de pagesos del Masroig, és un altre referent. Ens fa tastar una ampolla del 2014 de Les Tallades de Cal Nicolau, un Montsant de picapoll negre “d’abans de la fil·loxera, el vi més vell del Priorat”. El Joan va formar-se en la primera promoció de la pionera Escola d’Enologia de Falset, de la qual acabaria sent professor. Després va treballar 18 anys amb Álvaro Palacios. Actualment és propietari amb quatre socis d’Orto Vins. Amb ell la conversa es remunta a les àmfores romanes i la fusta dels monjos d’Escaladei, puja pels costers, planeja per les feixes, s’atura en els sarments, s’entreté en els empelts... I quan el vi ja ens ha escalfat, deriva en la reproducció sexual de la vinya.

Però deixem la poesia i tornem a tocar de peus a terra. Tècnicament, la candidatura parla de paisatge cultural agrícola de muntanya del Mediterrani. I es fa esment a tres topònims: Priorat, Montsant i Siurana. La comarca, la serra i el riu. I amb ells, els seus referents immaterials. L’espai inclòs no coincideix fil per randa amb el del Priorat, però gairebé. Els estudis previs, en els quals han participat desenes d’experts del territori i de més enllà, entre ells la figura decisiva de l’andorrà Joan Reguant, i que ha comptat amb l’assessorament crucial de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a Olot, són molt exhaustius: inclouen des de la cinegètica (senglars i cabirols són avui un problema, mentre que la cacera menor de perdius, conills, llebres, tords o tudons ha disminuït) fins a incendis, des la realitat geològica fins a l’evolució històrica, de l’economia al turisme (al Priorat ara preocupen les marxes de fins a 4.000 cicloturismes que arriben a bloquejar la comarca i foragitar altres visitants). Hi és tot, al dossier. És el que demana la Unesco. Però caldrà veure si la convenç del tot.

Més enllà de la definició i protecció dels valors naturals, agrícoles i culturals, l’organisme internacional exigeix cada cop més l’existència d’un òrgan de gestió amb personalitat jurídica i capacitat executiva real per garantir la continuïtat i qualitat del paisatge eventualment premiat, un assumpte en el qual s’està treballant ara amb la Generalitat i la Diputació de Tarragona. “Amb la Comissió del Paisatge i la Sostenibilitat, un òrgan de participació del Consell Comarcal, no n’hi ha prou. Cal fer el salt”, reclama Jordi Sabaté.

Un altre punt a potenciar és la importància d’Escaladei i la seva viabilitat i gestió com a monument, ara propietat de la Generalitat i restaurada les últimes dècades. Té tot el sentit: la cartoixa dona nom a la comarca i, per tant, al paisatge. Els monjos cartoixans es van situar al segle XII al peu del Montsant per explotar uns dominis, convertits en el territori històric del Priorat, que acabarien configurant la comarca, actualment més gran. És un lloc privilegiat, que suggestiona el visitant. Condensa els valors materials i immaterials del paisatge i enllaça amb el passat.

I el futur? Joan Carles Garcia, vicepresident del Consell Comarcal, ho expressa amb convicció: “La candidatura és el nostre full de ruta i amb ella aspirem a fer un país més equilibrat i modern. El que fa uns anys semblava antic avui és modern”. Des del sud tradicionalment oblidat, el Priorat aspira a ser la nova modernitat rural de Catalunya: un paisatge sostenible, cultural i econòmicament viu.