“Finalment, aquest malson de fam i mort s’ha acabat”. Paul Simon va escriure la seva primera carta sense censura el 12 d’abril del 1945, un dia després de ser alliberat del camp de concentració de Buchenwald, situat al turó d’Ettersberg, prop de Weimar, al centre de l’Alemanya nazi. “No pots imaginar el que hem vist en aquest infern; naturalment, no podia fer-t’ho saber en les meves cartes anteriors”, va detallar a la seva esposa, Louise, la seva Chouquette tant aimée. Juntament amb aquesta carta, Simon li va enviar també uns esbossos rescatats de la seva memòria, en què es mostraven escenes d’una quotidianitat horrorosa. Un carro de cadàvers, una allau de desesperats famolencs, un home sense voluntat de veure el dia de demà. Louise els va amagar en una vella carpeta folrada de tela fins a la seva mort, el 9 d’octubre del 2006, en una residència d’ancians de Saint-Hippolyte-du-Fort (Gard). “Quants amics no tornaran a veure França? Quants van morir en els meus braços…?”, es lamentava Simon.

“La meva mare sempre va ser molt gelosa de mostrar els dibuixos i missives del meu pare”, relata el seu fill, François Simon, que amb 76 anys ha decidit lliurar el llegat de Paul Simon al Museu de la Resistència i la Deportació de Besançon. “Donacions tan completes són poc comunes”, afirma Mathilde Cantenot, responsable de la col·lecció Simon al Museu de la Resistència i la Deportació de Besançon. Louise mai va revelar l’existència de la carpeta, ni tan sols al seu fill; només va mostrar-ne el contingut a la seva neta, Lucie Simon, que es va interessar per l’estada del seu avi al camp de concentració als 14 anys a causa d’un treball escolar. L’àvia li va mostrar l’última carta del seu captiveri, així com alguns dibuixos, amb la condició que no revelés mai l’existència d’aquell material. Louise patia en pensar que la persecució, l’estigma i la tristesa poguessin tornar només amb anomenar-los. Els pares van silenciar el passat de la deportació, com si mai hagués existit.

Files de la resistència

Paul Simon va néixer el 1912 a Brest (Bretanya), al nord-oest de França. En la seva joventut, cap als anys trenta, va ser militant socialista. “Especialment el 1934, quan va proliferar a França l’extrema dreta. Durant aquells anys es va comprometre amb els socialistes, i no va ser fins que va conèixer un home a qui anomenaven L’Ancien (L’Ancià), que va ser membre de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, que es va unir al grup Ceux de la Libération. Més endavant es convertiria en una xarxa de la Resistència francesa contra l’ocupació nazi.

La seva tapadora de venedor de ràdios per passar informació clandestinament va ser descoberta per la Gestapo i va ser arrestat l’abril del 1943. Primer el van portar a la seu de les SS a París, on va ser interrogat i torturat. Després el van traslladar a la presó de Fresnes, on també va ser torturat. Més tard el van enviar a Compiègne, on va estar diversos mesos i, finalment, el gener del 1944, va ser deportat a Buchenwald. “Van torturar-lo en tots i cadascun dels seus internaments i trasllats”, sentencia el seu fill.

Entre 1937 i 1945, més de 250.000 persones de diferents nacionalitats van ser internades a Buchenwald. D’aquestes, s’estima que al voltant de 56.000 van morir a causa de la fam, malalties, maltractaments, treballs forçats, execucions i experiments mèdics. En els seus últims dies, amb els nazis en retirada, els presoners, organitzats en un comitè clandestí, van aconseguir prendre el control del camp l’11 d’abril del 1945, poques hores abans de l’arribada dels tancs estatunidencs. “Va fer alguns esbossos a llapis abans, però les aquarel·les les va realitzar just després de l’alliberament, quan finalment va poder expressar el que tenia dins, sense perill ni represàlies per a ell ni per als seus companys”, relata François. Cada carta, esbós i aquarel·la es van convertir en testimoni i denúncia de les tortures i maltractaments, de la impotència. Tots, dibuixats durant la seva detenció al camp, creat el juliol del 1937, que va servir per empresonar opositors polítics i religiosos, objectors al treball i homosexuals. La carpeta va conservar la memòria de Buchenwald.

Durant el seu internament també es van dur a terme activitats culturals; els captius les intentaven promoure per no perdre el seny. Un poema, també conservat per Louise, de Pierre Trinquesse, un company de Simon, explicava com el 1945 realitzaven representacions teatrals sota condicions espantoses. Al revers d’algunes de les aquarel·les Simon va escriure: “Realitzades al camp de Buchenwald”. “El meu pare, com que estava molt malalt, va tornar en ambulància i va arribar a Le Bourget el 8 de maig, el dia de la signatura de la pau”, narra François. “Al principi us semblaré canviat, envellit, trist i que estimaré sobretot el silenci... Intentaré vigilar-me”, relata Paul. En entrar a França, Paul pesava només 39 kg per a la seva estatura d’1,83 m. Poc després va ser declarat gran invàlid de guerra.

Retorn d'un mort vivent

François Simon va estudiar medicina, en part, com una conseqüència inconscient del que va viure el seu pare. Víctima de tuberculosi, el seu pare va passar llargues temporades a la infermeria al camp de concentració de Buchenwald —el Revier—, un barracó destinat als presoners malalts o agonitzants. Allà, va ser tractat per un metge francès deportat com ell, Victor Vic Dupont, membre de la Resistència francesa. En absència d'antibiòtics, la tuberculosi es combatia amb mètodes brutals. Dupont li va practicar al seu pare un pneumotòrax artificial i una toracotomia en què li van extreure tres costelles per col·lapsar el pulmó infectat. “No sé en quines condicions es va poder fer això, devia ser terrible”, comenta Simon. Aquests tractaments extrems van aconseguir salvar-li la vida en un entorn on la medicina no era una prioritat i on les autoritats nazis feien experiments.

Dècades després, ja als anys 70, després d’un accident de trànsit, el seu pare va ser hospitalitzat d’urgència a causa d’un pneumotòrax provocat per antigues adherències internes. El destí va voler que fos ingressat precisament al servei del doctor Vic Dupont, aleshores cap hospitalari a París. François Simon, sense saber-ho, feia les seves pràctiques mèdiques en aquell mateix hospital. Només més tard va saber, a través d’una cap de clínica, que el seu tutor era el mateix home que havia salvat el seu pare dues vegades, a Buchenwald i a París. Així i tot, no es va atrevir a entaular una conversa directa amb Dupont sobre el seu pare. “No deia res del que havia viscut. Era, per dir-ho així, un secret entre camarades”, detalla François.

Un silenci necessari

François Simon tenia set o vuit anys quan, en un dinar familiar als anys cinquanta, va preguntar al seu pare per la deportació. Era la primera vegada que ho feia, i l’escena va tenir lloc a la cuina. El seu pare, habitualment silenciós, va accedir a parlar i va començar a relatar els horrors del camp de concentració. Però en veure que el seu fill plorava, la mare li va prohibir tornar-ne a parlar.

Durant unes vacances a Castelló de la Plana, quan François tenia 14 anys, uns amics de la família l'hi van revelar. “Tu saps que ets jueu?”, li van preguntar. En tornar a França i preguntar als seus pares, la seva mare, incòmoda, es va limitar a respondre: “Tu vas néixer a París”. La seva mare, Louise, nascuda també a París l’any 1910, era filla de jueus romanesos. La seva àvia materna havia estat detinguda el setembre del 1942 i deportada a Auschwitz, així com la seva mare i les seves tietes. La família vivia a Le Bourget, epicentre de la deportació de jueus a França.

“Quan vaig preguntar per què mai m’havien dit res, la meva mare em va confessar: tenia por que les coses tornessin a passar, que patissis humiliacions, abusos o racisme a l’escola”, explica. Tot i que François va tenir anys per fer preguntes, especialment en arribar a l’edat adulta, mai s’hi va atrevir. Havia interioritzat la norma no escrita de no remoure el passat. “Me’n penedeixo, esclar —diu—, de no haver-ho fet, de no haver sabut més”. El seu pare va morir el 1981, als 69 anys, sense tornar a parlar del tema.

François va entendre que el lloc adequat per als documents familiars no era una carpeta amagada, sinó el Museu de la Resistència i la Deportació de Besançon. “Aquests dibuixos no són purament documentals”, explica Cantenot. “També són una traducció dels sentiments del deportat, la seva visió de la deportació”. “Són una representació concreta del que es va viure i una percepció de la violència i l’horror experimentats”, afegeix. A més, Cantenot subratlla que sovint les obres fetes durant la deportació “són tot el que es conserva d’un deportat que no va sobreviure”. En el cas de Paul Simon, la seva col·lecció permet rastrejar tota la seva trajectòria vital, “la seva participació a la Resistència, la deportació, l’alliberament i la vida en la postguerra”. “Aquest és un relat que forma part de la gran història. En els temps que corren, és bo recordar que hi va haver gent que va lluitar contra la barbàrie”, conclou François.