Hi ha quadres, imatges -la d’una flor en aquest cas-, que valen un dineral però que tenen un valor real que va molt més enllà de l’estrictament material. Esdevenen del tot simbòliques per diferents raons. La de la il·lustració que el lector pot veure en aquesta pàgina, per exemple: Jimson weed. White flower No. 1. És la representació simètrica que el 1932 va fer l’artista nord-americana Georgia O’Keeffe (1887-1986) de la flor blanca de la planta de l’estramoni, coneguda també com a llaç del diable. Una mala herba, en realitat, originària de l’estat de Nou Mèxic (Estats Units), on O’Keeffe es va establir permanentment el 1949 però on ja havia passat llargues temporades des de finals dels anys 20.

El vincle físic amb el territori de Nou Mèxic que anuncia i sintetitza aquesta flor, pintada en gran format, com si l’artista la veiés a través d’un microscopi de molt augment -una constant-, va esdevenir clau en aquesta primera etapa de plena maduresa d’O’Keeffe: els colors i les formes, però sobretot el paisatge i la llum, la van impregnar totalment. White flower No. 1 és important perquè explicita una connexió que no es trencarà mai.

Una connexió que s’aprofundirà i eixamplarà encara molt més en períodes posteriors, sobretot a partir de finals dels anys cinquanta, quan començarà a explorar altres territoris del planeta que, un cop reflectits en el seu art, també incorporaran el caràcter de la mirada amb què va capturar inicialment Nou Mèxic.

Una xifra rècord per a una dona

A més, White flower No. 1 és l’obra per la qual Alice Walton, l’hereva de l’imperi de supermercats Walmart dels Estats Units, va pagar 39,2 milions d’euros en una subhasta celebrada el 2014 a la seu novaiorquesa de la casa Sotheby’s, una xifra rècord mai assolida fins aleshores per una pintura d’una dona. Una quantitat que superava de molt el màxim que anteriorment s’havia pagat per un O’Keeffe, 5,5 milions. Aquesta circumstància també és simbòlicament molt rellevant, i apunta la qüestió de gènere en el món de l’art, que la Tate Modern de Londres vol capgirar.

El quadre White flower No. 1, cedit permanentment per Walton al Crystal Bridges Museum of American Art d’Arkansas -del qual Walton és la fundadora-, és la peça central de l’exposició dedicada a O’Keeffe que el museu londinenc presentarà des del 6 de juliol fins al 30 d’octubre. L’exposició és la més important de les que es faran durant el 2016 al famós edifici de la riba sud del Tàmesi. I també la primera amb unes característiques tan ambicioses que obrirà al públic després de la inauguració, el 17 de juny vinent, de l’ampliació dels espais de l’antiga central elèctrica de Bankside.

La de la Tate Modern serà, d’altra banda, la mostra més gran dedicada a Georgia O’Keeffe que es fa al Regne Unit des de fa més de vint anys. Aquesta inauguració coincidirà amb el centenari de la seva primera presentació pública, que va tenir lloc a la galeria 291 de Nova York. A Londres s’hi podran veure un centenar llarg de les creacions de l’artista, la majoria de les quals no han sortit mai dels Estats Units des que va morir. Ras i curt, la visita a la Tate constituirà una ocasió excepcional per veure O’Keeffe a Europa, per revisar-ne l’obra al llarg de tots els períodes, des de l’abstracció primerenca dels anys 1911-1919 fins als grans paisatges vistos des de l’aire que fa a partir de finals dels cinquanta. Al Regne Unit, de fet, no hi ha cap dels seus quadres en un museu públic i són comptats els que es poden veure al continent. Madrid és, en aquest sentit, afortunat. N’hi ha cinc al museu Thyssen-Bornemisza, per bé que és una institució privada.

Les set dècades del recorregut per O’Keeffe dividides en tretze sales reivindiquen la influència de l’artista en les noves generacions, la destaquen com a icona d’una identitat nord-americana de l’art gens influenciada per la tradició europea però també, o sobretot, “volen posar en qüestió els molts clixés que envolten la seva obra”, com va afirmar a Londres, en la conferència de premsa de presentació de la retrospectiva, Tanya Barson, que n’és la comissària.

Interpretació pseudofreudiana

Quins són aquests clixés? És hora de tornar enrere i fixar-se una vegada més en Jimson weed. White flower No. 1. Perquè el més feixuc i recurrent dels llocs comuns sobre O’Keeffe és el que suggereix que les seves flors són representacions de la vagina de la dona, una aproximació freudiana o pseudofreudiana a la seva obra que ella sempre va rebutjar. De vegades, però, ho va fer amb grans boutades. Per esmentar-ne una, se li atribueix la frase: “Odio les flors però les pinto perquè són més barates que les models i perquè no es mouen”.

No va convèncer gairebé ningú. Probablement per raons emparentades amb el masclisme dominant en el món de l’art del segle XX -i que amb aquesta mostra la Tate vol esquerdar i qüestionar, com s’ha apuntat anteriorment-, però també perquè, malgrat les continuades negacions que en feia, a la dècada dels setanta els corrents feministes que es van escampar per l’acadèmia van voler veure en la producció de Georgia O’Keeffe -i en la seva biografia- una mena de declaració inequívoca del poder de la dona.

Sobre aquesta qüestió concreta, en la mateixa conferència de premsa el director d’exposicions del museu londinenc, Achim Borchardt-Hume, afirmava: “O’Keeffe ha sigut molt reduïda a un determinat tipus d’obra en particular [les flors], i s’ha tendit a llegir-la d’una manera ben concreta [la lectura sexual]. Molts dels artistes homes de raça blanca del segle XX han tingut el privilegi de ser llegits en múltiples nivells, mentre que de l’obra d’altres, dones o homes no occidentals i no blancs, se n’ha tendit a fer una lectura molt conservadora. És hora que galeries i museus ho desafiem”. I va afegir: “La decisió d’acollir una gran exposició d’O’Keeffe ha sigut en part motivada per la presa de consciència que la contribució de les dones a l’art del segle XX encara corre el risc de ser eclipsada per la dels homes”.

Paradoxalment, però també comprensiblement atès el context històric i social del moment, la persona que va afavorir inicialment aquesta visió parcial i esbiaixada que s’ha mantingut en el temps de les flors d’O’Keefee és qui més la va ajudar a consolidar-se professionalment. Es tracta del fotògraf i galerista Alfred Stieglitz (1864-1946). La imatge de l’artista de la primera pàgina és un dels més de tres-cents retrats que li va fer en més de vint anys.

L’exposició obrirà amb un seguit de primers dibuixos al carbó de marcat accent abstracte. Són les peces que el gener del 1916 van cridar l’atenció de Stieglitz, que decideix exhibir-les a la ja esmentada galeria 291, focus de difusió als Estats Units de molts artistes i fotògrafs d’avantguarda, tant europeus com nord-americans.

A partir d’aquest moment, Stieglitz, vint-i-tres anys més gran que O’Keeffe, es compromet a ajudar-la financerament. L’artista es traslladarà a Nova York dos anys després. I serà el 1918 quan deixarà finalment de fer classes d’art, una tasca a què s’havia dedicat des del 1911 per diferents escoles secundàries de Virgínia, Carolina del Sud i Texas. Comença llavors la seva veritable trajectòria com a pintora i comença també una intensa relació personal amb el fotògraf, amb qui s’acabarà casant el 1924.

Entre el 1916 i el 1946 Stieglitz presentarà vint-i-dues exposicions en solitari de la seva dona. Òbviament, la introduirà en els seus cercles intel·lectuals i artístics. Des del principi O’Keeffe forma part dels nuclis més distingits dels primers modernistes nord-americans -Arthur Dove, John Marin, Marsden Hartley o Charles Demuth-, i de fotògrafs tan influents com Paul Strand i Edward J. Steichen.

Una de les sales de la Tate que, per la seva significació, farà o intentarà fer bocins el mite d’O’Keeffe i de les flors-vagina és la dedicada a la relació amb Alfred Stieglitz. S’hi podran veure una àmplia selecció de retrats, incloent-hi nus, però també, a mesura que s’avanci en el recorregut, és aquí on es podrà copsar com O’Keeffe va aprofitar els contactes amb les amistats del marit per nodrir els seus propis interessos creatius. “Més enllà de la interpretació del clixé, antiquada i sexista, hi ha una artista polifacètica que explora en particular la seva relació amb la fotografia, la música i el paisatge de Nou Mèxic”, deia Tanya Barson a la premsa fa unes setmanes.

El lector té ara al davant, en les quatre il·lustracions que acompanyen el text d’aquesta doble pàgina, una bona mostra de l’evolució i la diversitat d’interessos d’O’Keeffe, la diversitat de què parlava Barson. Són també alguns dels seus quadres més coneguts i representatius. Dos paisatges del Nou Mèxic que tant s’estimava, més flors i una imatge de Nova York.

Aquí podeu veure Carrer de Nova York amb lluna, una tela a l'oli del 1925. “Nova York -deia O’Keeffe- no es pot pintar com es veu sinó com se sent”. Així ho fa en aquesta ocasió, amb formes que connecten molt amb la fotografia del marit o d’homes com Strand i Steichen, oferint-hi una visió dramàtica de la ciutat i dels seus gratacels.

Retorn a Wisconsin

A Roselles orientals, del 1927, és, més que la constatació del clixé de les flors ja comentat, la seva superació, d’acord amb la interpretació que vol posar en relleu Tanya Barson.

O’Keeffe comença a observar la naturalesa que envolta la casa familiar de Stieglitz, a Lake George (Nova York), el 1924, quan s’hi casa. A partir d’aleshores, tots dos reben a casa seva visites anuals “molt significatives per a la seva producció en aquest període perquè la connecten amb la seva infantesa i el paisatge de Wisconsin”, comentava Tanya Barson.

En aquesta tela, i en altres en què fa servir la mateixa tècnica del close-up, com ara Iris negre (1926), la pretensió és acostar tant l’espectador a la imatge, és posar tant l’accent en les formes i en les línies, que gairebé fa aparèixer unes roselles com si fossin un objecte abstracte. Però, en qualsevol cas, només és un resultat fruit de la tècnica, no pas d’una forçada intenció teòrica. Perquè, en la seva correspondència amb Stieglitz -de la qual s’ha editat un volum de 600 cartes creuades de les 5.000 que se’n conserven-, sosté que el que pretenia amb el close-up és fer veure les flors com ella les veia. Perquè, “en realitat, ningú no veu una flor, és massa petita, no tenim temps”.

Des de la distància, a prop (1937) i Paisatge de Black Mesa (1930), són també enormement representatius de l’impacte que Nou Mèxic té en l’artista.

Hi arriba provisionalment -ja s’ha assenyalat- a final de la dècada dels vint. Les raons? Un cert cansament de l’ambient artístic de Nova York, un avorriment cada vegada més gran de les visites a Lake George i, cosa crucial, el deteriorament de la relació personal amb Alfred Stieglitz.

O’Keeffe hi trobarà nous temes, animals blanquejats pel sol o les escarpades muntanyes que dominen el terreny. Però si el lector para atenció a l’enorme esquelet que sobresurt enmig d’un paisatge molt disminuït, una juxtaposició d’escales prou impactant, li costarà poc associar la imatge a alguna composició surrealista que li sigui molt més pròxima que no pas un quadre de Georgia O’Keeffe. Darrere s’hi amaga un relat i una mirada. El que en deia “l’eterna bellesa del desert”. I també el pinta fent servir el microscopi, amb la descarada intenció de ficar l’espectador dins d’un paisatge que l’absorbeix, que el transforma i que ella també deforma.

L’exposició de la Tate recollirà, d’alguna manera, el testimoni d’una altra que es va presentar a Zuric el 2003. Aleshores no només hi havia les famoses flors, sinó també la mateixa varietat de paisatges o gratacels fotografiats que ara es poden veure a Londres.

Una dona al capdavant del museu

Com és habitual, des d’ara i fins a l’octubre el museu celebrarà xerrades, debats i altres actes paral·lels que ajudaran a entendre l’obra d’O’Keeffe, eixamplar-ne el coneixement i combatre el clixé sexual que l’envolta. Contra el que es pugui pensar, no és una feina supèrflua. En una data tan recent com el 2014, quan la mostra de Zuric ja havia trencat molts llocs comuns al voltant de l’artista, el professor nord-americà Randall Griffin, del departament d’història de l’art de la Universitat Metodista del Sud, a Dallas, escrivia en un estudi: “Sembla clar que, malgrat les seves vehements negatives, el significat d’alguns dels quadres d’O’Keefe, no només les flors, tenen una mirada vaginal […]. I altres obres, com les abstraccions d’algues, al·ludeixen obertament als genitals femenins. L’objectiu d’O’Keeffe era distingir-se a si mateixa dels seus artistes contemporanis masculins mitjançant la producció de pintures que semblessin, alhora, audaçment sexuals però femeninament innates”.

La Tate, però, replica a aquesta interpretació. I més que ho farà a partir d’ara, quan Frances Morris esdevingui, ben aviat, la primera dona directora del centre. Al cap i a la fi, de vegades, com va dir Freud, “un cigar només és un cigar”.