El 2009 el govern turc va anunciar una llei que sancionava qui fes mal als gats i gossos del carrer. Així, ara aquests animalons s’han convertit en part del paisatge i se senten protegits. Avui uns quants dormen i estiren els ossos entre les vies de l’estació de Sirkeci, on durant dècades arribava el famós Orient Express. Ara hi regna la calma, ja que els trens fa anys que no surten d’aquí. Un gat es passeja sota un bust d’Atatürk i dues estudiants es fan selfies a les sales d’espera, amb bancs de fusta, on en el seu moment Agatha Christie va esperar amb les maletes als peus. La màgia de l’Orient Express continua portant molts curiosos a aquest edifici construït per l’arquitecte alemany August Jachmund el 1890, no gaire lluny del Palau de Tokpapi. Un petit refugi de pau en una ciutat on tothom crida. “El tren unia dos mons, Occident i Orient. Sortia de París per arribar a Istanbul en una època en què els europeus se sentien atrets per les aromes d’Orient, era un símbol de progrés”, defensa l’escriptor Anthony Burton.

Més de 135 anys després del seu primer viatge, l’Orient Express existeix com si fos un somni eròtic, el record d’una fragància. El tren fa anys que va deixar de travessar Europa, però conserva encara aquella aura màgica que l’ha fet etern. “Va ser el primer tren de luxe del món. L’Orient Express és un símbol de la modernitat en aquell segle XIX dels grans invents, en què es popularitza que una classe mitjana cada cop més rica faci turisme en tren. Part de la seva màgia prové del luxe. I bona part, de la fascinació que generava Istanbul. Era exòtic i en aquella època les coses exòtiques eren fashion ”, defensa Burton. Alguns pujaven al tren per negocis i d’altres per iniciar una aventura en una terra que imaginaven plena de plaers prohibits, amb saunes i harems. Ara, molta gent oblida que el tren tenia dues direccions. “La visió europea que es tenia de nosaltres era una caricatura, en bona part. En canvi, per als turcs, l’Orient Express era un símbol de modernitat. Europa somiava amb ballarines traient-se vels i Turquia volia trens i indústria”, explica la historiadora Isık Gençoglu tot obrint-nos algunes de les habitacions del Pera Palace, l’hotel construït per acollir els passatgers de l’Orient Express. “Baixaven a l’estació de Sirkeci i creuaven en vaixell a Pera, ja que llavors no existia el pont de Galata. A l’arribar a l’hotel podien trobar-hi totes les comoditats modernes amb un estil oriental”, ens explica sobre un hotel dissenyat pel francès Alexander Vallaury el 1895. Aquest hotel va ser el segon edifici de la ciutat amb llum elèctrica, només per darrere del palau del sultà. I el segon d’Europa a tenir ascensor. Un ascensor al qual els turistes fan fotos, atrets per una sèrie de Netflix acabada d’estrenar, rodada a l’hotel, en què es recreen els fets històrics relacionats amb el naixement de la República de Turquia el 1921, quan Mustafa Kemal Atatürk tenia una cambra al Pera Palace. La cambra s’ha convertit en un museu que es pot visitar.

El primer viatge, en vaixell

L’Orient Express va néixer el 1883 gràcies a la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, empresa gestionada pel belga Georges Nagelmackers, que l’any 1867 va fer un llarg viatge pels Estats Units per intentar superar un desengany amorós i va descobrir els vagons llitera inventats per George Pullman. Nagelmackers va inspirar-se en aquells llargs trajectes de costa a costa per proposar unir la Gare de l’Estde París amb la capital de l’Imperi Otomà, Istanbul, en 81 hores. El primer viatge va sortir el 4 d’octubre del 1883 a dos quarts de vuit del vespre, amb un trajecte amb aturades a Estrasburg, Munic, Viena, Budapest i Bucarest. Si els vagons llitera nord-americans eren funcionals, Nagelmackers va crear un palau sobre raïls amb aigua calenta, calefacció, llums de gas, cuina de primer nivell i sales per menjar que semblaven palaus, dissenyades per bons interioristes com René Lalique i René Prou, que li va donar un toc d’art déco. El menú del restaurant, cosa de cuiners de París, tenia plats com ous amb trufa, foie-grasaspic à la Lucullus i praliné, tot ben regat amb un vi de Bordeus. Georges Nagelmackers va convidar en aquell primer viatge escriptors i periodistes com Georges Boyer, que va escriure cròniques del viatge a Le Figaro, o Edmond About, que en faria un llibre a l’acabar un periple en què més d’un va pujar a bord amb rifles i pistoles, ja que Nagelmackers els havia advertit que, un cop s’abandonés l’Imperi Austrohongarès, els bandits balcànics podien atacar el tren. De fet, aquell primer viatge va ser una aventura, ja que part de la via encara no estava acabada i va caldre travessar el Danubi en vaixell. “En el primer viatge el tren va quedar-se a Varna, al mar Negre. I els viatgers van arribar a Istanbul en vaixell. Per poder fer tot el trajecte en tren van passar uns anys”, explica Burton, que ha dedicat un llibre al tren.

“La màgia de l’Orient Express és que et transporta lluny. Abans et portava a altres paratges, ja que per als turcs era la porta per anar a París. Ara et transporta al passat. Ens fascina el viatge en tren, més lent que l’avió però amb més vivències. I ens fascina l’Orient Express gràcies a qui ens ho va explicar”, raona Isık Gençoglu. A l’Orient Express hi van viatjar personatges com Mata Hari, Lawrence d’Aràbia, Joséphine Baker, Maria Callas, Laurence Olivier, Coco Chanel, Pablo Picasso, Stefan Zweig, Sigmund Freud, Marlene Dietrich, Ernest Hemingway, Sophia Loren, Georges Simenon, Jeanne Moreau i, per descomptat, l’escriptora Agatha Christie, que el va fer etern amb la seva novel·la Assassinat a l’Orient Express.

Christie va pujar-hi per primer cop el 1928 quan viatjava cap a Síria per passar-hi unes vacances visitant Palmira per recuperar-se del cop que havia rebut, ja que el seu marit, Archibald Christie, l’havia abandonat per una altra dona. Un viatge que va canviar-li la vida, ja que va conèixer el seu segon marit, l’arqueòleg Max Mallowan, i va enamorar-se d’un tren que el 1929 va quedar atrapat per una forta nevada. Aquest fet va inspirar l’escriptora britànica per a la trama del seu llibre, portat al cinema un munt de cops. “Christie va estar amb nosaltres, esclar, a la segona planta”, somriu Gençoglu caminant pel Pera Palace, i afegeix: “Al tren s’hi van assassinar persones de veritat. Pocs cops, però va passar. I era ple d’espies, i amb reunions entre diplomàtics a les taules del tren”.

L’últim viatge de l’Orient Express va ser el 1977. La política havia canviat la ruta un munt de cops, per evitar el Teló d’Acer. De fet, durant dècades les vies de l’Orient Express havien esdevingut el tronc d’un arbre amb arrels que portava els passatgers encara més lluny, a Bagdad o el Caire. L’Orient Express, però, no tenia espai en una nova era en què calia viatjar més lluny i més ràpid. I els seus vagons van acabar revenuts, alguns dels quals a la Renfe, que els va fer servir, pintats i reformats, fins a finals dels anys 80 en trajectes entre Madrid i Cadis, per exemple. Més d’un potser va llegir el llibre de Christie en un vagó de l’Orient Express, sense saber-ho.