VenèciaL’or és el metall més mal·leable i dúctil que es coneix. Tant, que se’n pot fer el que s’anomena pa d’or, unes làmines finíssimes que tradicionalment han servit per recobrir pintures murals, mobles, escultures i exteriors d’edificis. Penseu en la dama daurada de Gustav Klimt o en les icones i tot l’art bizantí, amb el groc metàl·lic com a senyal d’identitat. Actualment també s’usa en la cosmètica i l’alta cuina: no és tòxic. El pa d’or es prepara en fulls molt prims d’or fos i després batut –de fet, martellejat–, com minúsculs llençolets quadrats, de 10x10 centímetres i més fins que un cabell. 

Des de temps immemorials, aquest ofici de forner de l’or l’exercien els anomenats batifullers, que van estar especialment implantats a Itàlia. A Venècia se’n té constància des de fa mil anys, i al segle XVIII hi va arribar a haver 300 tallers. Avui és una feina en vies d’extinció. Queden molt pocs llocs on es fa, naturalment en la majoria de casos amb processos industrialitzats. En tot cas, els fabricants no arriben a una desena: n’hi ha a Venècia, Florència, Milà, Alemanya (dos tallers), el Senegal, Birmània i la Xina. Alguns són negocis importants, amb més de 100 treballadors. Es fan d’or, esclar.

L’únic taller pròpiament artesanal d’Europa és el Mario Berta Battiloro. Actualment el regeix Marino Menegazzo, que va començar d’aprenent el 1976, amb 22 anys, i es va acabar casant amb la filla de la casa. Tenen la seu des dels inicis en un racó emblemàtic de la ciutat dels canals: l’edifici que va ser la casa de Ticià, un dels grans noms de la pintura veneciana, artista oficial de la Sereníssima del 1527 fins a la seva mort el 1576. 

Fundat el 1926, el negoci s’ha mantingut durant quatre generacions. Amb Nicola Padovan i Mariona Prat entrem en aquest temple ciutadà perquè ens expliquin el passat (esplendorós) i el futur (magre) de la professió. La cosa s’acaba: amb 70 anys, Marino Menegazzo ha decidit retirar-se la tardor que ve. Els contactes que fins ara ha fet per intentar donar continuïtat al taller, des de l’ajuntament de la ciutat lacunar fins a la Unesco, de moment no han donat resultat. Una de les opcions seria convertir-lo en escola i espai expositiu, com passa a Viena. 

El seu és un negoci familiar. El Marino és el batifuller (battiloro en italià), mentre que la seva dona, Sabrina Berta, i una de les filles, l’Eleonora, són les que tallen les làmines amb pinces, una feina de precisió. L’altra filla, la Sara, ajuda en tasques de gestió i difusió. Ni l’una ni l’altra no tenen fills. No hi ha successió, doncs. Els i les joves que s’han interessat per l’ofici ho han acabat deixant, inclosos uns quants cosins. És una feina tan singular com dura. 

Una tècnica difícil de dominar

El Marino adverteix que per aprendre la tècnica, com a mínim calen sis anys. Ens ho explica mentre bat (martelleja) un, diguem-ne, entrepà de futurs pans d’or empaperats entre fulls de paper i ficats dins una coberta de pell de cabra assecada. Mentre ens parla i colpeja aquesta mena de bast llibrot, interiorment va comptant el nombre de cops. No pot interrompre la feina per no perdre la calor del metall. La temperatura ambiental òptima per batre l’or pur són 20 graus (per al blanc pot fer més fresca). Avui fa fred, però el Marino no sembla notar-ho. Sens dubte, aparenta menys anys dels que té.

Si ningú hi posa remei, aquest petit univers que recorda temps passats, situat en un racó del barri venecià de Cannaregio, té els dies comptats. "Soc l’últim que martellejo les fulles d’or manualment". S’enorgulleix que en 48 anys només ha tingut 4 accidents amb el martell, que en la versió més robusta, usada habitualment, pesa 8 kg. El més lleuger error pot esclafar-li un dit. De jove arribava a fer jornades de fins a 12 hores diàries. Actualment, hi dedica unes dues hores al dia. És una feina repetitiva i de precisió, que demana una alta concentració, un important autocontrol de la ment i el cos. Quelcom proper al ioga, però amb força física. "El martell l'has de sostenir lleuger, com una papallona", diu el Marino. "Per una qüestió de força, el batifuller ha de ser un home", insisteix la Sara. Sospesat el martell, un arriba ràpidament a la conclusió que, home o dona, ha de disposar d’uns bíceps i una resistència excepcionals.

Els Berta compren el metall preciós a Vicenza i el fonen i treballen al seu taller, de dimensions reduïdes. La qualitat del seu pa d’or, diuen, no té parangó. Té, a més, la pàtina del temps, el romanticisme de l’artesania i l’aura veneciana. Les dues sales on treballen mantenen l’aire de fa un segle. Les cadires i les taules no han canviat. De fet, gairebé res no ha canviat. L’or, incorruptible –és a dir, inoxidable–, tampoc no canvia, oi? Bé, només canvia de color: el pa d’or que produeixen pot arribar a tenir disset colors, en funció de la qualitat del metall, que pot anar de 24 quirats fins a 6. El color varia del groc clàssic al blanc. 

No els falten clients. Venen els fulls per tot el món. També a Venècia, esclar: el seu finíssim or es pot trobar des d’algunes góndoles decorades luxosament fins a restauracions del sostre de la basílica de Sant Marc o a la bola del món que corona la torre de la punta de la Dogana, al costat de Santa Maria della Salute. A Venècia, esclar, l’or és quelcom familiar, un tret distintiu de la seva noble, decadent i eterna esplendor.

Ens acomiadem del Marino, la Sabrina i la Sara. Sortim al carrer i, d’església en església, de museu en museu, als hotels i als aparadors, arreu se’ns en van els ulls cap als daurats. Fins i tot l’aigua sembla tenir una brillantor groguenca, màgica. L’encant de Venècia és infinit.