Un penjoll amb un clítoris com a reivindicació política
Duc un penjoll daurat amb un petit clítoris que em va regalar la meva amiga Imma. No me’l trec ni per anar a dormir. Sento que, ara mateix, forma part de mi. El porto perquè com a joia m’agrada, però també com a reivindicació política. Hi ha qui troba innecessària la reivindicació i sempre responc el mateix: si dugués penjat un petit penis tothom l’identificaria i en canvi la majoria de gent, homes i també moltes dones, el confonen amb una petita papallona. Perquè el clítoris, la seva forma exacta, és molt desconegut. No se'n va definir l'anatomia completa fins al 1998 gràcies a la uròloga Helen O’Connell (fins llavors s’utilitzava la descripció incompleta del segle XVI feta pel metge Mateo Colomo i més tard pel doctor Kobelt el 1850). De fet, jo mateixa vaig fer un somriure de gat de Cheshire quan l’Imma ens va ensenyar una reproducció d’un clítoris en un dels tallers de divulgació sexual que fan a la botiga eròtica on treballa, perquè no tenia ni punyetera idea de què era i no vaig voler quedar com la ignorant que era. Perquè ho era.
No és casualitat ni desídia que faci tan poc que s’hagi investigat a fons el clítoris ni que hagi estat una dona qui ho hagi fet. Perquè al clítoris s’hi ajunten dos termes que fan explotar el cap a més d’un: plaer i femení. El plaer sexual sense cap intenció reproductiva en les dones ha sigut un tabú. I, alhora, el cos de les dones no ha sigut ni encara és tractat de la mateixa manera que el dels homes. Tal com denunciava el Sense ficció titulat Dona, vostè no té res!, la medicina no ens tracta de la mateixa manera. Només cal mirar les làmines de tants consultoris mèdics que prenen el cos d’un home sense formes ni cintura com a model. Les dones no som la norma ni subjecte d’estudi ni d’atenció prioritària. Per sort, i gràcies a l’adveniment dels succionadors de clítoris, de sobte hem assumit amb normalitat que les dones també ens fem palles, ai, que ens masturbem, que sempre queda més asèptic. Malgrat que només fa quatre dies de tot això que explico, encara hi ha qui ho viu com una moda molesta, fins i tot com una vulgaritat.
Jo mig en conya mig seriosament anomeno el meu penjoll “el clítoris del poder” perquè forma part de la meva militància en l’alegria de ser dona. M’entusiasma ser-ho. I m’entusiasma haver descobert tantes coses sobre el meu cos i la meva sexualitat. Sí, m’hauria agradat saber tot el que sé de jove, però mai és tard i l’edat no m’està resultant cap impediment per gaudir i investigar, per eixamplar els límits del que vull. I la meva petita joia em recorda cada dia que vaig néixer amb la capacitat infinita de sentir plaer i de viure’l amb alegria. Gràcies, Imma.
