El canvi d’any és, per excel·lència, la data per fer nous propòsits vitals. I n’hi ha un que ha de ser un repte col·lectiu: trobar més temps per pensar. Pensar, en un sentit estricte i com a acte plenament conscient, s’està perdent. Mentre conduïm pensem què farem per sopar, quan anem en transport públic pensem com organitzarem el cap de setmana i mentre carreguem el rentaplats pensem què direm a la reunió amb la tutora del nostre fill. La planificació mental és, en qualsevol persona mínimament compromesa amb el seu entorn, un acte pràcticament automàtic. La càrrega mental, especialment de les dones, ens ha convertit en éssers multitasca i hem acabat vinculant el pensar amb una actualització constant de feines pendents. Una llista intangible que ocupa un espai gegantí dins del nostre cervell. Però pensar en un sentit més profund, sobre els arguments que estintolen les nostres idees, sobre l’actualitat, sobre el perquè reaccionem d’una determinada manera, sobre per què fem les coses com les fem o per què algunes circumstàncies ens fan sentir bé o malament, queda cada vegada més dissolt en la nostra vida quotidiana. Funcionem massa vegades per instint, sensacions, inèrcies i estratègies per evitar o provocar el conflicte. No dediquem temps a reflexionar o analitzar les nostres circumstàncies amb un cert esperit crític. Aturar-se i dedicar temps únicament i exclusivament a pensar és percebut, en el millor dels casos, com un luxe. Sobretot perquè la societat ens ha ensinistrat perquè l’acte de pensar sigui simultani a qualsevol altra acció més mecànica o automatitzada: posar una rentadora, escombrar o fer una rutina d’exercicis al gimnàs. Per tant, l’acte voluntari de dedicar uns minuts només a pensar, sense fer res més, és entès com una pèrdua de temps. Pensar és sinònim de no estar fent res, sobretot de cara als altres. I fins i tot per a un mateix. Com que ens van ensenyar que la feina dignifica, regalar-nos temps per pensar podem considerar que és un esnobisme, una frivolitat o fins i tot un acte de ganduleria personal. També és interpretat com un símptoma de preocupació. Quan algú necessita temps per pensar és sinònim que alguna cosa va malament.

Les tertúlies, el gran espai que el segle XXI ha reservat per als suposats pensadors contemporanis, han acabat convertides en batalles on la llengua va més ràpid que el cervell. Els moderadors no paren de llançar preguntes dels grans temes d’actualitat i tothom té una resposta a punt. No hem trobat mai un tertulià que admeti amb honestedat: “Això que m’acaba de demanar necessitaria més temps per pensar-ho. Si m’ho torna a preguntar la setmana que ve, li respondré amb arguments més sòlids que el que li pugui dir ara mateix”.

Fa anys, l’estudi d’un filòsof expert en pedagogia educativa es va convertir en un titular d’impacte als diaris: “Un 90% de la població mundial no sap pensar”. Robert Swartz, doctor al National Center for Teaching Thinking, va arribar a aquesta conclusió nefasta després d’analitzar el sistema educatiu. L’excés de memorització i la degradació de les habilitats lingüístiques han erradicat les formes de pensament crític i creatiu.

Potser en la manca de destresa per pensar s’hi amaguen les grans decepcions del nostre temps. ¿Quan va ser l’última vegada que vau deixar tot el que estàveu fent per pensar en allò que és important a la vostra vida? El 2023, pensem-hi.