El guàrdia de duanes no volia deixar passar ciutadans peruans. “No, no faig broma. Si arriba un peruà no passa”, deia el jove uniformat, ben abrigat, observant el meu passaport. La nit anterior el Perú havia derrotat Xile a les semifinals de la Copa Amèrica de futbol. I els policies xilens no havien paït la derrota. “Nosaltres no som així, nosaltres deixem passar a tothom”, deia fent befa un camioner bolivià. I jo anava rient, amb una ganyota, quan només volia dormir per fer-me passar el mal de cap. A 4.480 metres d’altura, el pas fronterer d’Hito Cajón, entre Xile i Bolívia, és una de les fronteres més altes del planeta. Una línia per separar sembla absurda, aquí dalt. Però si l’oficina xilena era moderna, la boliviana era modesta.

Els xilens i els bolivians no es porten bé. A Bolívia encara fa mal aquella vella guerra del segle XIX en què els xilens van anar estirant encara més el seu país, ja prou estret, pel mapa, enfilant-se per la costa del Pacífic com si fos una serp. I pispant als bolivians la seva sortida al mar, fet que el govern de la Paz encara reivindica. Exigir una sortida al mar és de les poques coses que uneixen una població massa diferent. La meitat de Bolívia viu a dalt de les muntanyes i l’altra en una sabana tropical on s’ensuma l’Amazones. Al nord del país hi ha selva, però també el llac Titicaca.

Entrar a Bolívia per la carretera d’Hito Cajón és la millor targeta de presentació. La seva gent té fama d’esquerpa i tancada, però no és cert. Bé, potser a mi no m’ho va semblar perquè van cuidar-me molt en arribar al Tayka, l’hotel a més altura del món, a 4.600 metres. Vaig arribar-hi amb tant poc oxigen que van posar-me una mascareta connectada a una bombona gegant, mentre els treballadors feien torns per veure com estava. Potser només volien evitar que se’ls morís un client, però a mi van semblar-me la gent més dolça del món. “Patim molt amb els asiàtics. Els veiem petitons com nosaltres, però sempre es desmaien”, deien de broma parlant sobre el mal d’altura.

El Tayka, com altres projectes de la zona, és un hotel on el 40% de la propietat és de les comunitats indígenes locals. Ha costat, però de mica en mica cada cop més comunitats intenten escriure el seu destí. Fins ara l’escrivia algú altre, que solia viure lluny. Comunitats que viuen en paratges molt bonics on compensa el mal d’esquena, després d’hores de carretera plenes de pols, veure els flamencs en llacs de tots els colors. Cada llacuna, en funció de les bestioles microscòpiques que hi viuen, té un color diferent. Una és rosa, una és blava, l’altra blanca. La terra, rogenca. Una explosió de colors allà on el vent et fereix la pell, mentre t’acostumes a creuar-te amb llames pel camí. El primer cop que veus aquests animals t’emociones. Després ja ni els fas cas. Elles tampoc te’n fan, s’han acostumat als turistes de la Reserva Nacional de Fauna Andina, batejada amb el nom d’Eduardo Abaroa, un màrtir de la guerra en què es va perdre el mar. Aquí algú va batejar una zona com “el desert de Salvador Dalí” per la forma de les pedres, esculpides pel vent. Ningú l’hi va explicar mai, a Dalí, però segur que li hauria agradat. És una zona d’una bellesa salvatge, crua.

No tothom fa nit en aquests paratges, perquè molts van directe cap al Salar de Uyuni, on et rep un cementiri de trens. Les restes de més de 100 locomotores s’han anat rovellant sota el sol, convertit en un paradís per instagramers, que poden enfilar-se a les velles màquines de fabricació anglesa que portaven sal, or, plata i estany fins al port d’Antofagasta. Però un cop els xilens van aconseguir aquesta ciutat i van tancar l’accés al mar als bolivians, aquells trens ja no van sortir més. Convertits en esquelets de ferro plens de pintades, són testimonis del pas del temps.

Amb els seus 10.582 km², Uyuni és el desert de sal més gran del món. Els guies locals han après tots els trucs perquè els turistes ens hi puguem fer les millors fotos, jugant amb els efectes visuals de la zona, ja que la perspectiva sembla desaparèixer. De tant en tant, fer l’ase no és mala idea. Però, malauradament, l’arribada de tants turistes també ha fet mal. “El pitjor turisme és local. Especialment els que venen de Santa Cruz de la Sierra. Llencen les ampolles buides per la finestra dels cotxes, ho embruten tot”, es queixava el guia. L’enfrontament entre la gent dels Andes i els que venen de les terres baixes divideix un país que de tant en tant esclata en conflictes socials, com el 2020. Els de Santa Cruz, gent de ciutat, miren despectivament aquells indígenes que viuen als cims mastegant una bola de fulla de coca. I la gent dels Andes no pot entendre què fan les dones tan ben maquillades, amb talons d’agulla, caminant sobre la sal d’Uyuni, quan el que cal és calçat esportiu.

Per les rutes del Che Guevara

D’Uyuni, la ruta continua cap a Potosí. Abans pots parar a una vella plantació minera on els guies t’ensenyen els forats de bala en un tren que va ser assaltat pels bandits nord-americans Butch Cassidy i Sundance Kid, que haurien mort a Bolívia el 1908 en un enfrontament amb la policia local. “Prefereixo aquests bandits ianquis a Trump”, em diria un bolivià amb sornegueria. Ara bé, el gran aventurer que va morir a Bolívia va ser el Che Guevara, executat per soldats bolivians amb el suport de la CIA al petit poble de La Higuera el 1967. Una vila convertida avui en dia en un museu a l’aire lliure dedicat al guerriller argentí. La famosa foto del seu cadàver exposat es va fer a l’hospital de la veïna Vallegrande, on ja no queda ni un sol centímetre de mur sense pintades del seus admiradors. Els bolivians que t’hi acompanyen solen callar, perquè són gent reservada. No saps mai si admiren el Che o no. De fet, la ruta del Che és just a la zona on els Andes ja van davallant cap a les terres baixes. A mig camí dels Andes, feu d’Evo Morales, i Santa Cruz de la Sierra, feu de l’oposició de dretes on es va fer forta la reacció que va portar el país a un pas de la guerra civil fa un any, quan Morales va haver de marxar a l’exili uns mesos acusat d’un frau que segurament no va existir, perquè el seu partit va millorar resultats quan es va poder tornar a votar.

Poder caminar per les rutes que van seguir personatges històrics és fascinant. I les rutes de Bolívia no s’acaben mai, especialment a Potosí, la ciutat que va arribar a ser més gran i rica que Londres al segle XVI i XVII, quan milers de miners indígenes, enganyats i maltractats per les autoritats espanyoles, van anar buidant la panxa del Cerro Rico, l’imponent cim que controla la vila. La mina de plata més gran de l’època va convertir Potosí en sinònim de riquesa i va crear de passada una vila majestuosa gràcies a la seva arquitectura colonial. Una vila que tancava les portes de nit per deixar els indígenes sempre fora, símbol d’uns temps en què dues cultures, l’europea i la local, s’acostaven i se separaven creant imatges tant potents com els quadres en què el vestit de la Verge Maria esdevé el cim del Cerro Rico, unint les divinitats locals, com la Pachamama, amb el ritual catòlic. “Admeto, avergonyida, que no havia anat mai a Potosí i la vaig descobrir amb llibres d’art quan era a Espanya”, admetia Teresa Gisbert, la gran historiadora de l’art boliviana, descendent de catalans que van arribar a La Paz, on la llibreria Gisbert encara és un punt de referència per trobar bons llibres, tot fent un bon cafè. Gisbert es faria un fart de seguir els passos dels artistes barrocs de Potosí, però també dels miners que encara avui fan ofrenes als dimonis que manen a les mines, sota terra.

Les passes dels dinosaures

Gisbert, mare del president bolivià Carlos Diego Mesa Gisbert, explicaria al món els tresors de llocs com les esglésies de les missions jesuítiques de Chiquitos, una zona tropical prop de la frontera brasilera. Entre els murs d’aquests temples de fusta del segle XVII sonen les notes de les composicions barroques que els joves locals aprenen a tocar per mantenir vives tradicions centenàries. O de ciutats com Sucre, la ciutat on es va proclamar la independència boliviana, una vila universitària d’edificis blancs, bon menjar -com les salteñas, unes empanades locals- i on pots seguir passes molt antigues a Cal Orcko, el jaciment gegant amb més de 10.000 petjades de 15 tipus de dinosaures diferents, descobert per casualitat en una fàbrica de ciment als afores de la ciutat.

Al final, es tracta de decidir quines passes vols seguir, quan fas un viatge. Si les dels animals lliures dels parcs naturals o les dels peus dels ballarins dels balls tradicionals, que descobreixes al deliciós Museu Nacional d’Etnografia i Folklore, en un vell palau colonial de La Paz. Una ciutat que esdevé un curiós resum de la societat, però al revés, ja que als barris més alts hi viuen els pobres, a més de 4.000 metres. I als més baixos, on hi ha més oxigen, els rics, a uns 3.000. A la vida, en canvi, els rics manen des de dalt en un país ric culturalment ple de llengües i dialectes, però on gairebé tots els presidents eren d’origen espanyol. O alemany, com Germán Busch Becerra, Enrique Hertzog o el dictador Hugo Banzer.

Un país per seguir els passos de les cholas, les dones vestides a la manera tradicional, amb barrets occidentals i faldilles de colors. Dones que durant segles eren vistes de forma despectiva, però que ara es reafirmen fent activitats com pujar a cims de 6.000 metres o jugar a futbol vestides a la seva manera. Amb el cap alt. Una ciutat on el propietari del restaurant danès Noma va obrir fa anys el Gustu, un lloc on joves cuiners bolivians aprenen a descobrir la riquesa de la seva terra fent de la cuina una eina per canviar el món, estimant la natura i reivindicant les seves arrels. Una terra tan variada és una terra rica. Encara que, com passava en temps dels espanyols, les grans riqueses se les emportin empreses estrangeres.