Els arquitectes de MH.AP Studio, Marina Huguet i Andy Peñuela, tenen el costum de posar als projectes el nom dels clients. Ho fan molts arquitectes; no és una qüestió arbitrària. Si la reforma d’aquest pis de l’Eixample de Barcelona porta el nom Sílvia & Diego és perquè els arquitectes reconeixen –i així ho remarquen– que els propietaris, una parella jove que treballa des de casa en el món digital, s’han implicat, i molt, en les decisions que s’han pres durant la concepció del projecte i també durant l’obra.

De fet, tant la Sílvia i el Diego com els arquitectes de l’estudi MH.AP sabien que les decisions s’havien de prendre a partir de tres condicionants d’aquests als quals no es pot renunciar. El pis és a la primera planta d’un edifici de l’any 1900, i conserva el paviment de rajoles hidràuliques originals, uns mosaics Nolla organitzats en catifes que eren i havien de continuar sent una de les grans joies de la casa. Igualment, les motllures del sostre són treballs preciosos de guixaire de l’època, i com en el cas de les catifes d’hidràuliques no només s’havien de preservar amb la transformació dels espais, sinó que calia potenciar l’extraordinària bellesa que exhibeixen.

El tercer condicionant és que el pis, d’uns 130 metres quadrats en una planta en forma de ventall que s’obre cap al carrer i que es torna més estreta a la part que s’acosta més al pati d’illa, era originalment un seguit d’espais estrets, molt dividits i la majoria sense la vida que dona una entrada de llum natural. És per això que, com diuen els arquitectes Marina Huguet i Andy Peñuela, “la reforma es va centrar en transformar aquests espais estrets i segmentats en zones d’estar obertes i interconnectades”. La idea d’obrir-se a la llum natural està directament relacionada amb la d’eixamplar el pas, o més ben dit els passos, perquè la llum que entra per les façanes arribi tan endins com sigui possible.

Amb la nova obertura dels espais, la llum hi circula amb molta fluïdesa, però sobretot hi circulen amb facilitat els que habiten la casa. Per aconseguir aquesta nova manera de moure’s, més lliure i més diversa, amb molta més relació entre els espais, ha estat essencial enderrocar envans i escurçar el passadís per activar-lo i que esdevingui un lloc que faciliti el pas d’estança a estança. Però sobretot ha estat cabdal la decisió de situar la cuina al centre de l’habitatge, com a espai de transició. Amb una important illa central com a lloc per cuinar, i els seus dos costats com a pas que s’obre cap a les tres zones d’estar que donen al carrer, la cuina també comunica, a l’altra banda, amb el petit passadís que va al dormitori principal, amb la seva terrassa que ocupa una part del pati d’illa.

La sala i el menjador

Amb les catifes de rajoles més espectaculars, la sala i el menjador ocupen dos espais completament oberts l’un a l’altre. Es podria dir que és un sol espai, però precisament la divisió original dels mosaics i també la preexistència dels falsos sostres decorats singularitzen cadascun d’aquests espais. I el fet que els propietaris facin molt vida de taula, els agradi fer sopars i dinars per als amics i també gaudeixin molt amb els jocs de taula ha resultat decisiu perquè la zona del mirador sigui la del menjador i no la de la sala, que es reserva la intimitat de l’àrea que cobreix la catifa del costat. Annex a la zona d’estar, l’estudi de treball de la parella es troba, així, directament relacionat amb l’espai de relax i també amb la cuina.

I sí, tornem a ser a la cuina, aquesta zona que al pis de la Sílvia i el Diego afavoreix totes les connexions, però també fixa les bases perquè sigui una casa ben organitzada. De fet, la gran feina de disseny de mobiliari per part dels responsables de MH.AP Studio s’afronta no només amb l’objectiu que tot tingui un espai per ser emmagatzemat i no quedi pel mig, sinó també per fer que el mobiliari generi espais amb una o diverses funcions més o menys determinades i una flexibilitat d’ús a conveniència. Així, a la cuina hi ha un armari que s’obre com a zona per als esmorzars, entre molts altres armaris per guardar els estris més diversos, fins i tot els jocs de taula prop del menjador.

La fusta de roure natural es fa omnipresent al pis, i li aporta, a més de llocs d’emmagatzematge, una materialitat i una unificació entre els espais que recorre com un sòcol, més o menys alt, amb una superfície més o menys llisa, des del menjador fins al dormitori principal, abraçant-ne el llit.

No ens oblidem d’un altre element que juga un paper important a la casa i que, al costat de la fusta, uneix els espais. Parlem del color, especialment del to blau fosc amb el qual s’ha pintat el nou fals sostre de la cuina, algunes de les portes i també el passadís o espai d’entrada. És un color que, provinent d’una de les tonalitats de les rajoles, s’obre a la llum natural com ho fa l’habitatge i va canviant la seva lluminositat fins a esdevenir un blau quasi Klein. És un recurs més, com el de la tonalitat rosa terrós dels banys, que en tot cas potencia el desitjat diàleg entre la tradició que es manté al pis com un clàssic i l’obertura cap a la modernitat.