BarcelonaTamariz és el carisma fet persona. Al Teatre Poliorama, als 73 anys, ha exhibit una energia i un entusiasme d’aquest nen que porta a dins que emocionen, a més de divertir-te. “Fuerte aplauso”, va repetint cada cop que fa sortir algú. Tatxan! Pensar que podré tenir a prop el mite de quan érem nens, el mag per excel·lència, em té tan il·lusionat que quan em diuen que haurà de ser molt tard, a dos quarts de deu de la nit al seu hotel, em sembla fantàstic. Tamariz viu de nit i dorm de dia. Hi arribo, m’espera amb la seva dona, la Consuelo, també maga, que surt uns minuts a l’espectacle. Jo acabo de sopar; ell encara no ha dinat.

Tens un horari molt estrany, m’han dit.

No, tinc un horari força bo. Em desperto a les cinc de la tarda i me’n vaig a dormir a les vuit del matí, que és l’horari bo. Hi ha gent que té un horari estranyíssim i dorm de nit. I mira que els dic que la nit és per viure-la. Jo sóc molt normal, els altres us equivoqueu.

I què fas?

Entre els mags és bastant normal. Ahir vam estar fins a les quatre. Hi ha vegades que et truquen tranquil·lament a les cinc.

O sigui que als matins no existeixes.

Existeixo dormint. Quan estava en el món del cinema, els teatres a Madrid a tot arreu feien dues funcions, a les set i a les onze. La de les onze acabava a la una. Es desmaquillaven, a tres quarts de dues sortien a sopar a uns cafès especials per a actors i directors. A les quatre acabaven de sopar, prenien el cafè i a les cinc o les sis ja era quan anaven cap a casa. Per no parlar dels artistes de jazz. Els del flamenc, la meva segona passió, tots són de nit.

Véns poc a Catalunya. ¿És perquè actues menys en general?

No, actuo molt. Massa. Precisament no hem vingut perquè estàvem molt ocupats. Abans venia cada any, recuperarem el ritme. Faig molts cursos i xerrades per a mags, fora d’Espanya, i tenim poc temps. Però a la tardor faré tot el possible per tornar. Trobo a faltar Barcelona, jo venia al Llantiol, fa molts anys. Recordo que sempre quedava amb Joan Brossa, que era molt aficionat a la màgia.

Què et deia Brossa?

“Juan, el que fem els poetes amb les paraules, el mag ho fa amb els objectes”. Metaforitzem els objectes, és veritat. Gabriel García Márquez també era aficionat a la màgia. I en una entrevista vam saber qui n’hi havia ensenyat, que era un conegut, es deia Pilochán. I deia que va començar a fer màgia, però es va adonar que era un sapastre amb les mans i no servia per a això. I va decidir que faria amb les paraules el que voldria haver fet amb els objectes.

Gairebé tots, de petits, hem volgut ser mags. Molts per culpa teva.

Culpa meva? Què he fet, jo? La màgia és fascinant. Si no, no m’hi dedicaria.

Per què es manté interès per unes cartes en un món amb iPads?

En aquesta època de crisi econòmica els espectacles de màgia s’omplen més. Si tens una hipoteca o estàs a punt que l’empresa et faci fora perquè estan reduint personal, o tens un problema amb els bancs, que és on neixen sempre els problemes, potser no tens l’estat d’ànim per ficar-te en una obra massa dura. Aquí véns a un lloc on el que et donen és il·lusió, on vius els desitjos impossibles que tots hem volgut i somiat: tirar enrere les agulles del rellotge i canviar alguna cosa del passat, o ressuscitar un ésser estimat que se n’ha anat, o conèixer el futur. Ve el mag, t’ho presenta en una realitat artística i et dóna plaer. Encara que sàpigues que no és realitat, et dóna plaer, il·lusió, esperança. El que em fa més il·lusió és que els espectadors surtin amb més força i ganes de lluitar. Vull que el públic surti més feliç.

T’agrada quedar-te amb el públic.

És com un joc. Fixa’t que se’n diu jocs de mans i jocs de màgia. Quan ho explico en xerrades a França o Anglaterra no puc dir que hi ha una diferència entre jugar i actuar, perquè tenen la mateixa paraula, play, o jouer. En castellà tenim jugar, que és una cosa lúdica, i actuar, que és representar. Jo jugo. Per això no em canvio ni de vestit ni de nom. Quan surto a l’escenari sóc jo mateix. L’únic canvi és que em permeto llicències a les quals a la vida real no m’atreviria, perquè sóc tímid.

Sempre tens una baralla de cartes a sobre?

Sí.

Hi dorms, amb ella?

Gairebé. La tinc sempre a prop. És un instrument meravellós. Ve de la fusta, del paper, de la natura. Representa l’atzar. Hamlet diu que el destí remena les cartes i nosaltres les juguem. I és veritat. Hi ha l’atzar, la mescla, el joc, la cobdícia, i per als que hi creuen, l’endevinació. I totes les cartes són diferents, individualitzades, però agrupades en famílies. Vermelles, negres. Els asos són tots asos, pertanyen a la família dels asos però també a un coll. Hi ha categories de números, el món dels números, de la matemàtica, de l’abstracte. A més, la baralla és l’únic objecte en què totes les peces estan lliures però formen un conjunt. La baralla va arribar a Andalusia amb els àrabs, era la representació dels poders. L’or, el capital. L’espasa, el poder militar. Els bastos abans eren bastonets de comandaments. I la copa era el calze del poder eclesiàstic. I segueix sent així. Els francesos ho van canviar, eren menys religiosos i hi van posar el cor de la galanteria. Però la resta es va mantenir. A la baralla hi ha un món.

Et diverteixes sempre quan actues?

Sí, el dia que no ho faci no sortiré.

I en quin format et diverteixes més?

Als teatres hi ha 1.000, 1.200 persones. Aquí al Poliorama 700. I a vegades he de posar una pantalla perquè alguns ho puguin veure bé. Però m’agrada fer sessions petites per a 30, 35 persones, amb una queimada gallega amb l’ orujo i les flames, perquè se’n vagin les meigas i les bruixes, i queda molt maco. Quan faig els seminaris per a mags per tot el món procuro que no hi hagi més de 35 persones. Prefereixo fer 7 dies al Japó amb 35 persones que un dia amb 140.

Tenir deixebles deu ser emocionant. I ensenyar.

Ensenyar queda una mica pedant. Crec que transmeto el foc i la passió que porto. He après de grans mestres com Frakson. En l’art no has d’estimar el que fas, hi has d’estar apassionat. Has d’alimentar la flama, i transmetre això ja val. És important la qualitat tècnica, l’estructura, la dramatització, però s’ha de sentir plaer. Per a mi és el més important.

¿El pes de ser el referent espanyol com el portes?

Hi ha molts referents. Mags molt bons. Quan vaig començar va ser amb els llibres d’un mag català, un capellà, el pare Ciuró. Vivia a Madrid, l’havien traslladat, i el 90% de tot el que sé ho vaig aprendre d’ell. És una meravella. I en tots els llibres em va transmetre això. No tots els trucs de cartes, sinó que explicava quan era a París i volia fer un examen a la Societat Francesa de Mags, i això el tensava molt. Eren experts i ell no en sabia tant. S’estava entrenant al matí per a la sessió de nit i explica que de sobte es va adonar que era un tonteria, que el que havia de transmetre era el plaer per tot el que feia. Se’n va anar al Parc de Luxemburg, va veure els ocells i una parella enamorada, i es va omplir d’allò, que és la vida. I li va sortir una sessió perfecta. Després el vaig conèixer en persona i m’ho va explicar de viva veu.

No pateixes mai? No tens por d’un error?

Al principi de començar a actuar amb aficionats, amb 14 anys o així, sí que em posava nerviós. I la meva mare, que era una andalusa molt graciosa, em deia: “ Ai, Juanín, tú no puedes hacer eso, que te mueres ”. Estava tan nerviós que ni menjava. I un dia vaig sortir a la primera actuació al davant de 100 o 200 persones, mares i fills. Quan vaig sortir vaig fer un joc en què semblava que fallava i després ho arreglava. Però es van pensar que m’equivocava de veritat. I llavors es va aixecar una mare de primera fila plena d’instint maternal i va dir: “No et preocupis, fill, la resta ho has fet perfecte”. I es va posar a aplaudir. Va venir el presentador, que a mi em semblava molt gran, però devia tenir 25 anys, i em va fer marxar i no em va deixar acabar. No li vaig poder ni dir que allò estava preparat, estava tan nerviós que no em vaig recordar d’avisar-lo. Em vaig asseure i em vaig dir que mai més em posaria nerviós. I ho he fet. M’és igual ser a Las Vegas amb els mags més coneguts del món o amb uns amics. En el pitjor dels casos et pot passar que et surti malament. I no passa res, sóc humà. A més m’agrada, perquè llavors has d’improvisar. Jo ho faig molt, una màgia amb molt de jazz. I t’obliga a ser viu i espavilar-te. Sempre penso que als meus espectacles hi ha d’haver com a mínim tres errors. Quan arriba el primer me n’alegro.

Els mags, a diferència d’altres col·lectius, us porteu molt bé entre vosaltres.

Ens portem de meravella. Vaig arribar ahir en un AVE de Madrid i m’estaven esperant sis mags molt bons d’aquí. I t’esperen amb la idea de sopar junts i xerrar fins a les quatre de la matinada, que és quan els vaig fer fora perquè venia de l’Argentina i tenia l’horari canviat. Però, si no, hauríem estat fins a les vuit explicant-nos els secrets i els invents. Som una família. Però com que tenim el nen interior molt a flor de pell hi ha vegades que ens enfadem amb algú. Ja no ens estem amics amb algú durant dos dies. El tercer dia fem una canya i tot arreglat.

Compartiu els trucs, també?

Es comparteixen totalment. Vas a qualsevol país i a l’avió t’esperen els professionals d’allà. Una vegada a Caracas vaig anar a la televisió i el representant, que havia portat cantants i artistes, em va fer sortir per la zona VIP i em va ficar en un cotxe. Li vaig dir que hi havia gent esperant-me i em va dir que per això, que venien a molestar-me. Vaig dir que era impossible, que no havia fet res a ningú, i ell va dir que eren els mags professionals del país, que els coneixia. I per què havien d’estar molestos? I em va respondre que perquè jo venia a prendre’ls la feina. I no, venien a dir-me si em feia falta una baralla o un mocador. No s’ho creia. L’endemà el vaig convidar al sopar i hi havia 60 mags de tot el país. I va dir que no s’ho podia creure, que això no passava amb altres artistes.

La màgia evoluciona? Té camp per córrer?

Sí, tant per dins com per la percepció des de fora. Quan vaig començar hi havia la idea que la màgia era per a nens. Un entreteniment per a nens. Vaig estudiar cinema i producció de cinema, i m’explicava Luis Berlanga que abans amb el cinema passava això. Els actors de teatre feien cinema perquè necessitaven els diners, i s’excusaven. Del cinema en deien l’art de barraca de fira. I a la màgia li passava, i ara ja no. Em conviden a universitats de tot el món a fer xerrades sobre l’art de la màgia a filosofia i belles arts. Això abans era inimaginable. La màgia evoluciona, hi ha uns corrents estètics a Corea amb un estil diferentíssim. Jo en el meu propi estil he evolucionat.

T’agrada la màgia sense parlar?

M’agrada veure-la però no sóc capaç de fer-ne. A mi m’encanta parlar, em fas una pregunta i m’hi puc estar dues hores. La Consuelo, la meva dona, durant molt temps ha fet màgia musical. Sortia, posava música i actuava. El mag internacional a vegades ho ha de fer. Als països on no es parla anglès, francès o castellà em posen un intèrpret. Hi ha llocs on és difícil. Al Japó, a Corea i a la Xina, que parlen poc anglès, ho faig, però hi ha un intèrpret propi. I perd ritme.

¿Creus que ser graciós ajuda a ser un bon mag?

La veritat és que no ho sé. Jo no intento ser graciós. No ho busco. El que faig és com si féssim una festa i convidéssim amics teus, i vinguessin amics de tothom. I quan estem contents fem una broma i riem, però no som humoristes. M’encanta l’humor, i sóc un consumidor apassionat de Woody Allen, que també és mag. En alguna pel·lícula surt fent màgia. Té una obra de teatre que es diu La bombeta flotant. I explica que de petit es tancava a casa seva amb els jocs de màgia perquè era molt tímid i no volia parlar amb ningú. He conegut molt Gila, el mestre de mestres. Ara hi ha molts bons monologuistes, però Gila va crear un món. Això és diferent de ser graciós.

Hi ha menys magues que mags?

Força menys. Però n’hi ha. A l’escola de la meva filla, per cada 10 alumnes hi ha dues magues. En el món del cinema també passa. En pintores o artistes plàstiques, també. En canvi, en dansa hi ha moltíssimes dones, hi ha una part femenina que et porta de la ment al cos. En la màgia crec que hi ha molta part de poder, i a la dona no l’atreu tant. Està més per l’estètica. Hi ha més magues, i a moltes els encanta actuar per a nens, i hi ha un esperit maternal que com a mag no pots arribar mai a tocar.

Com vas començar?

Vaig començar a estudiar cinema, però ens van fer fora a tots deu dies abans d’acabar. Llavors a Espanya hi havia un dictador del qual se m’ha oblidat el nom. Jo ho feia perquè el cinema és un fill de la màgia. En els aspectes tècnics, en la llanterna màgica. Un dels Lumière era mag. Méliès, el pare de l’edició cinematogràfica, era mag. I el cinema m’il·lusionava. Però com a director has de lluitar amb un productor amb diners. Hi ha coordinació d’altres coses per a les quals vaig notar que no servia. No em va saber greu que em fessin fora perquè volia dedicar-me a això, a fer màgia de prop, amb cartes i comunicant. No existia la professió, i vaig decidir dedicar-m’hi igualment. Van passar quatre o cinc anys abans que em contractessin. Després a poc a poc hi vaig anar entrant.

I TVE et va fer famós.

Vaig fer un programa, Tiempo de magia, jo sol. Arran d’això em va trucar el Chicho per a l’ Un, dos, tres. A vegades tenia una audiència de 17 milions de persones, era l’única tele.

I un dia vas dir que prou tele.

La televisió és molt dolenta per al mag. Té molts problemes. El públic porta moltes hores allà i es cansa, altres estan pagats i han de riure quan toca, l’estructura dels programes i la producció et cansa, els llums et molesten, les càmeres es posen on no toca. Hi he patit molt. Vaig decidir que no faria més televisió i que ho hauria de fer algú altre. I porto 24 anys sense tornar-hi, només un dia esporàdic amb el Buenafuente o a El hormiguero perquè vaig començar amb Pablo Motos fent una cosa a la ràdio.

Quins mags t’agraden?

M’agraden molt tots. Gabi Pareras, que té una escola amb tendències reconegudes a mig Europa. Però no actua gairebé mai, només en cercles molt reduïts. Hi ha Joaquín Matas, que és una meravella. Ahir vaig estar amb ell i avui anava a Amsterdam a treballar. Blaine em fascina. N’hi ha que es deien deixebles meus perquè van començar quan jo hi era, però no per cap altre motiu. Pepe Carrol n’era un altre. A Madrid també hi ha Jorge Blass, que fa uns espectacles molt macos. David Copperfield m’agrada, som força amics. Hi ha també Dani DaOrtiz.

Hi ha molts mags de perfil introvertit?

Jo sóc força tímid a la vida real. M’han passat coses gracioses. Em van contractar a Xile per a un programa, Sábado gigante. Em va rebre el presentador, conegudíssim, Don Francisco, que ara és a Miami i bat rècords d’audiència. Em van rebre a l’aeroport els representants i em van portar a parlar amb ell, deu minuts. Se’n va, torna i em diu que en comptes de tres sortides en fes una i l’escurcés força. Per a mi bé. Vaig sortir, en directe, la gent es va entusiasmar, i de sobte em diu que faci dos jocs més. I em va confessar que quan havia arribat m’havia vist tan tímid i poca cosa que m’havia reduït a un espai. Em va dir que s’havia sorprès de com canviava en directe. I això que no m’has vist al llit, li vaig dir. I he estat cinc anys anant-hi contínuament. Però a la vida sóc més aviat tímid i calladet.

A l’espectacle hi surten la teva dona i el teu gendre. La teva filla porta el taller de màgia i produeix espectacles.

Treballem estupendament, en família. El món del circ és molt així, hi ha moltes famílies. De la família de la meva dona, si vas a Colòmbia i preguntes, la gent coneix des del pare fins a l’avi. L’avi ja era mag conegut. El seu fill és arquitecte i mag. El seu germà és mag a la televisió i els nebots també. Són cinc o sis a la família que són mags. És com al circ, i és molt maco. M’agrada que, de la família, qui vulgui segueixi. Jo tinc quatre fills i només una és maga.

T’agraden molt els espectadors. A l’espectacle dius que t’estimes la màgia i t’estimes el públic.

Recordo una vegada, en l’època que ETA encara estava en funcions, a prop de Bilbao, que vaig fer una festa privada en el que era un búnquer. Hi havia els grans financers del Banc de Bilbao i el de Biscaia. Taurons financers, cuirassats de l’economia. Tots molt amables, no n’hi havia més de 40 o 50. I vaig pensar que no funcionaria perquè no ho sentirien. Vaig començar a fer coses i al principi aplaudien amb condescendència, i vaig començar a fer-los bromes i fer-los participar, que passessin vergonya com jo a la vegada. I al cap de mitja hora ja veies la cara que els sortida de dins. I en van venir dos i em van dir que feia 60 anys que no gaudien així. Estaven emocionats. Jo no entro al vostre món, que no és el meu ni m’agrada, però vosaltres sou éssers humans i hem establert una mica de ruptura.

Actuaràs per sempre?

Tinc 73 anys, encara que per dins en tingui 37. I tinc clar que d’aquí 30 anys em retiro i ho deixo. Als 103.

Si un nen vol ser mag què li dius?

És un regal. Primer de tot, pots ser mag com a afició. És el cas de la majoria. N’hi ha d’arquitectes, escombriaires, i ho tenen com a afició. Et porta a tenir il·lusió, a relacionar-te amb altres. És una afició magnífica. I si és com a professional és una meravella. No he conegut un mag que s’hi dediqui i li vagi malament. Durant tots aquests anys de crisi tots han tingut molta feina. Pot haver-hi 150 professionals a Espanya, però quants metges surten cada any de la facultat? Ser mag sembla un do del cel.