És difícil saber el que continua viu de l’obra de Federico García Lorca. Un té la temptació de dir: tot. I és possible que l’encerti. No sé com es llegiria avui El romancero gitano, tot i que sens dubte la gràcia poètica lorquiana perviu amb tota la seva força. Les múltiples representacions de Yerma, Bodas de sangre i de La casa de Bernarda Alba han familiaritzat vàries generacions amb el teatre de García Lorca. És impossible no emparentar-lo directament amb la tragèdia grega. Tot i el localisme aparent dels temes, la dimensió universal està assegurada. Bernarda és un prototip de la condició humana i, per tant, transcendeix la seva època.

Tanmateix, l’obra de García Lorca a la qual més he retornat és Poeta en Nueva York, un dels millors poemaris de la poesia contemporània. Lorca hi dibuixa un doble viatge per la ciutat nord-americana que acaba sent un doble trajecte pel món. En el viatge d’anada predomina la fascinació pel que representa Nova York. En el viatge de tornada, la repulsió pel que Nova York significa. Aquest últim sentiment augmenta la denúncia lorquiana contra el maquinisme i el capitalisme, així com l’enyorança d’un perdut món panteista que ell situa a Andalusia. A l’explosió del llenguatge surrealista s’hi afegeix la influència de Walt Whitman i T.S. Eliot. La conseqüència és una poesia d’imatges complexes i poderoses, properes a un cosmos sagrat.

La interrupció primerenca de la vida de Federico García Lorca impedeix saber cap on hauria conduït el camí obert amb Poeta en Nueva York. Però és gairebé segur que el llegat lorquià hauria sigut diferent, menys identificat amb la cultura local i més submergit en la cultura universal. Des d’aquesta perspectiva és vàlid preguntar-se què seria Lorca despullat de la llegenda de Lorca. Encara més decisiu del que ja és.