Mollet del VallèsCada dia és la mateixa rutina. A les set del matí els seus companys, que han estat de guàrdia tota la nit, els informen de la feina pendent i llavors ells posen fil a l'agulla: primer revisen que el material estigui a punt, és a dir, que els motors de totes les màquines funcionin, que les mànegues estiguin netes, que no hi hagi cap bombeta fosa… “Atropellament ferroviari”, diu una veu femenina a través d'un walkie-talkie, i de cop la revisió del material acaba de manera abrupta. Els bombers corren a col·locar-se el vestit de protecció, les botes i el casc, pugen apressadament als vehicles i surten a tota velocitat fent sonar les sirenes. Són les vuit i setze minuts del matí, acaben de començar la jornada laboral i ja van de camí a la primera emergència.

A l'estació de tren de Santa Rosa, a Mollet del Vallès, davant la qual aturen els seus camions al mig de la calçada, no es veu cap persona ferida a la via. De fet, els passatgers miren amb estranyesa el desplegament d'emergència. Alguns fins i tot amb cara d'espant. “Ens han donat una adreça equivocada. Això és un clàssic”, comenta el cap del parc de bombers de Mollet, l’oficial Roger Llinàs, mentre torna resignat al vehicle. L'atropellament ha estat un parell de quilòmetres més enllà, a prop de la deixalleria del municipi. Allà sí que hi ha el cos sense vida d’un home de 43 anys al costat dels raïls, sobre les pedres. A la llunyania, un tren està aturat a la via. També hi ha mossos, sanitaris del Servei d'Emergències Mèdiques i operaris d'Adif i de Renfe. I encara hi han d'arribar la policia judicial, el forense i personal de la funerària. No se sap si l'home va ser atropellat per accident o si es va precipitar intencionadament a la via per acabar amb la seva vida. A tocar del cadàver, la tanca de protecció de la via està trencada.

“Per sort, el cos ha quedat força sencer”, afirma l'oficial Llinàs, després que els seus companys hagin cobert el cadàver amb una manta tèrmica. Un metge també els demana que el traslladin al marge de la via perquè així es pugui restablir la circulació de trens com més aviat millor, però els bombers s’hi neguen. “Els Mossos ens han dit que no el moguem. Si fos viu, nosaltres manaríem. Però si és mort, és cosa de la policia”, aclareix Llinàs. El que sí que fan és obrir un accés a la tanca de protecció de la via per facilitar que el personal de la funerària pugui retirar el cos, quan tingui l'autorització per fer-ho. Un cop obert l'esvoranc, els bombers donen el seu servei per acabat.

Un dels seus vehicles torna al parc de Mollet, just a temps perquè el bomber més veterà del parc en aquell moment, J.P. Padilla, pugui participar en la reunió telemàtica que es fa cada dia a les 9.30 hores per a la coordinació dels parcs de la regió metropolitana nord de Barcelona, de la qual formen part i que dona cobertura a una població total de 2.100.000 habitants, que no és poca cosa.

L'altre camió de bombers, en canvi, tarda a tornar-hi. Pel camí s'han trobat una altra emergència: una motorista ha patit un atac d'angoixa, després de llançar-se al voral per evitar que un camió que feia marxa enrere l'envestís. I després, han hagut de tornar al lloc del primer atropellament perquè els Mossos els han requerit aleshores que traslladessin el cos al marge de la via. “Nosaltres movem el mort, però a la policia li toca el pitjor: informar la família”, comenta el caporal Xavier Lindo, sense donar gaire importància que ells hagin de fer aquesta feina bruta. Les dades ja estan confirmades: l'atropellament ha estat un suïcidi.

El parc de bombers de Mollet és un dels 150 que hi ha a Catalunya i que pertanyen a la Generalitat. Va ser reformat per complet el 2010, i es nota. Les seves instal·lacions, de dues plantes, són modernes, àmplies i netes. Compta amb gairebé mitja dotzena de dormitoris, vestuaris masculins i femenins, gimnàs, cuina i una sala d'estar amb televisor i sofàs còmodes. Tota la plantilla són homes, excepte una dona que fa temps que està de baixa i que es pot dir que ni l'han vista. Els torns laborals són de 24 hores, de set a set del matí, i en cada torn treballen un mínim de cinc bombers i un màxim de vuit. Després tenen tres dies de descans.

Els bombers a qui toca treballar avui són especialment veterans i crida l'atenció la seva formació. Xavier Lindo, de 57 anys, en fa 34 que és al cos i és psicòleg, encara que mai va exercir com a tal. Xavier Rifà, també de 57 anys, va estudiar el mateix i és el quart bomber de la seva família: també ho van ser els seus dos germans grans i el seu oncle, i ell ho és des de fa 31 anys. J.P. Padilla, de 53 anys, en fa 24 que es va incorporar al cos després de treballar durant anys com a educador en un centre d'educació especial. I David Galvany, de 45 anys i graduat en informàtica, té 19 anys d’experiència. L'única excepció és Àlex Circuns, de 32, que només fa nou mesos que és bomber i assegura que està encantat de la vida. Es va fer bomber perquè no trobava feina de la seva especialitat: és arqueòleg. Segons diu, no hi ha tanta diferència entre l'arqueologia i la feina de bomber: “Aquí també fem feina de camp, són importants les tècniques manuals i hi ha una part de física i química”.

La Generalitat disposa actualment d'un total de 2.705 bombers funcionaris i 1.395 més de voluntaris, però a l'estiu reforça la plantilla amb auxiliars d'ofici forestal. Avui a Mollet n'hi ha quatre: Martí Gasol, de 32 anys; David Ruiz, de 28; Álvaro Verano, de 31, i Eduard Parera, de 29. Tots estan opositant per ser bombers, i només intervenen si hi ha un foc forestal. El seu horari laboral és d’11 a 20.30 h.

Després de les primeres emergències, tot sembla una bassa d'oli. No hi ha cap altra alerta. Són les dotze del migdia, el sol crema i fa una calor asfixiant, però el parc de bombers és un oasi: hi ha aire condicionat. Malgrat això, els bombers i els auxiliars forestals surten a l'exterior per fer pràctiques en un petit bosc a tocar del parc. Realment cal tenir-ne moltes ganes amb aquest panorama. I més encara amb el vestit de protecció, el casc, les botes…

“Preparem mànega”, crida un dels bombers. "Tallo", respon també a crits un auxiliar forestal mentre fa força amb dos companys més per doblegar la mànega i tallar el pas de l'aigua amb l'objectiu d'empalmar-hi una altra mànega i continuar avançant bosc endins. La maniobra sembla rudimentària, però és així com els bombers van empalmant trossos de mànega de vint metres per endinsar-se als incendis. “Aigua”, crida un bomber, quan ja han enllestit la maniobra. La pràctica dura gairebé una hora sota el sol. Quan tornen al parc, tots els bombers estan xops de suor. Es treuen els vestits de protecció a la cotxera, on estan aparcats els vehicles, però tenen cura de deixar-los preparats per a una possible emergència: amb les botes col·locades dins dels pantalons per poder posar-se-les en un tres i no res.

Risc de patir càncer

Segons diuen, fa pocs anys es passejaven amb el vestit de protecció per tot el parc de bombers, sense ser gaire conscients del risc que això suposava. "El percentatge de càncer de pròstata entre els bombers és el doble que entre la població convencional", assegura David Galvany, que és un dels bombers més sensibilitzats. “A Bèlgica es va fer un estudi que va demostrar que als vestits de protecció hi ha substàncies cancerígenes que entren al cos dels bombers a través de la pell”, continua explicant.

Els vestits de protecció els renta una empresa especialitzada al final de cada jornada laboral, però no pas després de cada servei. Per tant, els bombers se'ls han de posar una vegada i una altra, malgrat que estiguin bruts. En canvi, l'uniforme que porten a sota –els pantalons i els polos de color blau amb les lletres “Bombers” escrites en color blanc a l'esquena– se'ls renten ells mateixos al parc. Hi ha rentadores que estan gairebé sempre en funcionament. “És que cada bomber només té tres polos i a l'estiu suem molt. Hem d'estar sempre rentant”, justifica J.P. Padilla, mentre un company seu estén una de les bugades en un petit estenedor que hi ha al parc.

Els bombers de Mollet també es preparen ells mateixos els àpats, i fins i tot van a fer la compra a un Mercadona proper amb un fons comú que fan entre tots. Si no estan fora, de servei, no els paguen les dietes. ¿I si hi ha una alerta mentre estan cuinant o comprant? “Doncs res, ho deixem tot i marxem”, contesten sense més ni més, encongint-se d'espatlles. Avui Xavier Rifà és qui s'ha encarregat de cuinar i ha preparat una amanida de mongetes boníssima. Dinen aviat, cap a les 13.30 hores, perquè diuen que més tard sempre hi sol haver una emergència. No s'equivoquen.

A les 14.49 h alguns dels bombers veuen la televisió relaxadament, escarxofats als sofàs de la sala d’estar del parc. Instants després, corren ràpidament a la cotxera, després de rebre una trucada d'avís. En un màxim de dos minuts han de sortir. Així és la seva jornada laboral: pot canviar radicalment en segons.

Aquesta vegada es tracta d'un accident de patinet en un camí rural de Lliçà de Vall que, a priori, no sembla una situació en què ells puguin fer massa. “Ens activen per si la persona ha caigut per un terraplè, però això no ho sabrem fins que hi arribem”, afirma l'oficial Llinàs, que assegura que mai no es fien de la informació que reben d'entrada, tret que estigui contrastada pels Mossos d'Esquadra. "A vegades ens diuen que és un accident sense importància i després ens trobem que no és així, i viceversa", comenta.

En aquest cas l’accident és de poca envergadura. Immediatament després, però, reben una altra alerta: una dona gran està sola a casa i no hi ha manera que contesti al telèfon. Segons el responsable del parc de bombers, aquest és un dels seus “serveis estrella”: persones grans que viuen soles i que les troben mortes a casa, o que han caigut i no tenen ningú que les ajudi. “Mostra cap on va la societat”, lamenta. Ells veuen cada dia aquesta i altres desgràcies que, sens dubte, deixen un pòsit emocional. “Potser el nostre avantatge és que el nostre impacte és ràpid. No som com un infermer de la unitat pediàtrica d'oncologia que tracta els mateixos nens cada dia”, continua reflexionant l'oficial Llinàs, que sap ben bé de què parla. Ell mateix és infermer, té 59 anys i en porta 39 de bomber.

Una nova emergència

A les 16.58 h, una nova emergència: un incendi en una casa a la urbanització Els Saulons, de Caldes de Montbui. Des de la llunyania, es veu una columna de fum de color blanc que puja cap al cel. “El color de la columna de fum ja ens diu molt sobre l'incendi: el tipus de combustible, la intensitat i la direcció del vent. El que crema sembla vegetació mullada”, vaticina Llinàs. I encerta de ple. S’han incendiat els arbustos que formen el perímetre d’una casa que és un centre social municipal. El foc, no obstant, ha adquirit una certa virulència fins al punt que ha fos completament el rètol del bar del local. Les lletres que abans deien “Coca-Cola” pengen ara com el mític rellotge de Salvador Dalí. Un senyal de trànsit també ha quedat estirat a la vorera, s'ha rebentat la instal·lació de l'aigua, i un gran raig surt a pressió mullant part de la calçada. També hi ha fum, partícules de cendra en suspensió i una calor insuportable.

“He intentat apagar el foc amb un extintor i la mànega del meu jardí, però no he pogut”, diu un veí encara en xoc, que no se sap avenir de com les flames s'han estès tan ràpidament. Els bombers, en canvi, apaguen l’incendi en qüestió de minuts. El que no aconsegueixen, però, és tancar la clau general de l'aigua de la xarxa pública per posar fi a la fuita. “La infraestructura està mal feta”, es queixen, mentre ho intenten, agenollats a la vorera. Naturalment, un grup de curiosos s'arremolinen a la zona per mirar i immortalitzar l’escena amb els mòbils.

Una hora i mitja més tard, hi ha una altra alerta que resulta ser una falsa alarma: un accident de cotxe que és “xapa i pintura”, com diuen els bombers. O sigui, sense importància. De tornada al parc, toca el de sempre: netejar les mànegues, recollir tot el material, tornar a preparar els vehicles i, esclar, fer una altra bugada.

Després, alguns bombers aprofiten per fer una mica d’esport. Alguns es decanten per l'escalada. Al gimnàs hi ha un petit rocòdrom. Altres, pels pesos. I uns quants juguen un partit de vòlei. Tots, això sí, sense cansar-se gaire. Són les vuit del vespre, encara els queden onze hores més de feina i és una incògnita saber què els presenta la resta de la jornada. "Això és part de l'encant de la nostra professió: la incertesa i no tenir agenda", asseguren.