SABEM QUE EL CONSUM D’ALCOHOL és una tradició lligada a l’espècie humana des de fa almenys deu mil anys: hi ha proves que indiquen que els habitants del neolític ja havien après a fabricar begudes que en contenien. Ara investigadors del Santa Fe College de Florida, dirigits pel doctor Matthew Carrigan, han descobert que la relació ve d’encara més lluny. Segons un article publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), deu milions d’anys enrere un antecessor nostre ja va tastar els plaers de la fermentació. A més proposen que això hauria contribuït a l’evolució de l’ Homo sapiens tal com el coneixem avui en dia.

Anomenem alcohol a una petita molècula coneguda tècnicament com a etanol o alcohol etílic. La seva simplicitat és enganyosa: en realitat és un potent neurotòxic que pot causar la mort si s’ingereix en excés. Però consumida amb moderació és una droga psicoactiva usada habitualment arreu del món. La forma més tradicional d’obtenir-ne és a través de la fermentació de sucres que produeixen certs llevats. És un procés que hem après a controlar i perfeccionar amb el temps, però també es dóna de manera espontània a la natura. Passa, per exemple, quan les fruites maduren massa i comencen a podrir-se.

Fa uns deu milions d’anys el planeta es trobava immers en una sèrie de canvis climàtics. Entre altres coses, això va propiciar que uns homínids que vivien dalt dels arbres comencessin a arriscar-se a baixar a buscar menjar. Aquests avantpassats llunyans (també dels goril·les i ximpanzés) estaven acostumats a agafar la fruita dels arbres però, de cop i volta, van poder accedir a la que havia caigut i havia iniciat el procés de descomposició. I així és com es van convertir sense adonar-se’n en els primers parents que van tastar l’alcohol.

Malgrat que avui en dia trobem que una intoxicació etílica lleu (o no tan lleu) pot ser una activitat recreativa plaent, des del punt de vista d’un animal salvatge emborratxar-se és poc pràctic. No només t’incapacita per a l’activitat vital de recollir aliments, sinó que et converteix en una presa fàcil per als depredadors. En aquella època això encara era més evident, perquè les cèl·lules dels homínids primitius no estaven acostumades a la presència de l’alcohol i no sabien com eliminar-lo. D’això se n’encarregen un grup de gens, entre els quals l’anomenat ADH4.

Com que l’ADH4 que tenien aquests avantpassats no era gaire efectiu, les mones que agafaven devien ser èpiques. I aquí és quan entra en joc l’evolució. El grup del doctor Carrigan ha llegit l’ADH4 del genoma de 19 primats moderns, inclosos els humans, i hi ha aplicat complexos algoritmes de genètica evolutiva. Això els ha permès predir com ha anat canviant el gen al llarg dels mil·lennis i estudiar la potència que tenien les diferents formes. D’aquesta manera han vist que, tal com s’havia predit, les versions d’aquest gen que existien fa 50 milions d’anys eren bastant dolentes a l’hora de metabolitzar l’alcohol: en processaven poques quantitats i molt lentament. En canvi, fa uns 10 milions d’anys una variant del gen que és 40 vegades més efectiva es va convertir en la més comuna, cosa que suggereix que va ser afavorida per un procés de selecció natural. Així, els homínids que tenien aquesta variant van poder menjar la fruita madura sense emborratxar-se tant, cosa que els va permetre poder fer les seves tasques i sobreviure millor.

La relació històrica dels homínids amb l’alcohol podria explicar també altres diferències. Per exemple, els lèmurs i els babuins actuals, primats d’una branca evolutiva diferent de la nostra, no haurien patit aquesta evolució i encara conserven la versió menys potent de l’ADH4, cosa que fa que metabolitzin molt malament l’alcohol. A més, l’interès que tenim actualment per l’alcohol podria derivar del fet que instintivament l’associem amb aliments d’alt contingut calòric, molt convenients fa milions d’anys, quan el menjar era més escàs que ara. És el mateix mecanisme que ens empeny a consumir tants dolços com puguem. Sigui com sigui, sembla clar que sense l’alcohol els humans seríem genèticament diferents.

Salvador Macip és metge i investigador a la Universitat de Leicester.