BarcelonaLa immigració a Barcelona que tots tenim al cap ha estat espanyola i global. Però n’hi ha una altra d’interior, autòctona. Ja al segle XIX i durant la primera meitat del segle XX es va produir un continu transvasament de població del camp a la ciutat. Les noies baixaven a servir i els homes a buscar sort en la indústria, el comerç, la construcció o on fos. Tot això està estudiat i documentat. I qui més qui menys, són moltes les famílies que conserven un lligam amb el poble dels seus orígens, on sovint han mantingut algun casalot o mas, o hi han tornat per fer-hi l’estiueig.

Els Capdevila de Falset, capital del Priorat, és una d’elles. Amb la particularitat que disposen d’un extens arxiu fotogràfic des de la seva arribada al barri de la Satalia, a la falda de Montjuïc, quan encara faltaven força anys per l’Exposició Internacional del 29. On avui hi ha un camp de futbol, inaugurat el 1936, fa un segle era una pedrera mig abandonada en una zona de servitud militar del castell on es començava a fer algun habitatge. Encara hi havia dues masies, desaparegudes fa temps, la Satalia Alta i la Satalia Baixa. 100 anys després, és un envejable racó tranquil, quasi idíl·lic, amb Barcelona als peus.

Ricard Capdevila va ser el primer a arribar-hi a mitjans de la dècada del 1900. Aviat, amb un veí i amic de la Satalia, va muntar un taller de fabricació de peces mecàniques al carrer Vistalegre del Raval: la Primera Guerra Mundial n’havia disparat la demanda. La cosa va funcionar i el Ricard es va comprar un terreny al carrer Margarit, per sobre del passeig de l’Exposició. El seu germà Lluís, mestre d’obres a Falset, li va fer els plànols i va construir la casa. Com que el Ricard se n’havia sortit bé, va poder fer un bon casament amb la Inés Salazar, filla d’una família benestant... de Falset, esclar!

Tots cap a Barcelona

L’èxit del Ricard va comportar un efecte crida. Altres parents falsetans, en una comarca empobrida després de la fil·loxera, van seguir-li els passos. Tots cap a Barcelona. Més concretament cap al Poble-sec. De fet, tots a la Satalia. I per ser encara més precisos: concentrats al carrer Margarit. El 1925 arribava la primera, una neboda, Maria Capdevila, la gran de set germans. Tots menys un la van anar seguint cap a la capital. La Maria es va casar amb un altre falsetà, Antoni Biscarri, i es van instal·lar de lloguer al mateix carrer, en unes cases bessones que encara existeixen. Al principi hi acollien els germans, que aviat es van anar espavilant i aixecant el vol: un va fer de mecànic ajustador (el Lluís), un altre de sastre (el Joan, que dormia al taulell de la sastreria i va morir jove de tuberculosi), un de pastisser (el Ramon, que va emigrar primer a l’Àfrica i després al Panamà, però va acabar tornant). El més petit de tots, en Manel, va acabar sent director d’una oficina de La Caixa.

I després hi havia en Josep, que va aprendre l’ofici d’ebenista com a intern als Salesians de Sarrià. Nascut el 1913, va muntar una fusteria cooperativa i es va afiliar a la CNT, sindicat majoritari en aquell ram. Parlava esperanto. Ho explica la seva neta, Caterina Capdevila, arqueòloga de formació, que és qui ha reconstruït la història familiar i en conserva les imatges. "El recordo ja gran mirant les fotos, classificant-les, el mateix que, un cop jubilat, acabaria fent el meu pare, també un Josep Capdevila, que va morir el 2021 de covid".

El Lluís Capdevila i una colla d’amics del barri –Miquel Nogués, Josep Santacana, Josep Macaya, Josep Escoda i Joaquim Borràs– van ser els creadors el 1931 del centre d’ERC al Poble-sec, amb seu social primer al bar del Teatre Nou, al Paral·lel, i després al carrer Tapioles. Part de la documentació d’aquell centre va formar part dels papers de Salamanca que el règim franquista va espoliar amb fins repressors. Aquella secció local dels republicans tenia dos metges a disposició dels afiliats, feia festes de disfresses i excursions, i editava una revista. Va arribar a tenir més de 300 membres. Com que l’entitat era veïna de l’estudi del fotògraf professional Alexandre Merletti (Torí 1860-Barcelona 1943), sovint els feia les instantànies dels seus actes. O sigui, que a banda que els Capdevila eren aficionats a la fotografia, també tenien el Merletti, tot un referent barceloní, ben a tocar: al carrer Tapioles 42 bis es conserva una placa a la façana en memòria de la casa-estudi Merletti.

La modernitat de la ciutat

El cinema (al Josep li agradava molt Buster Keaton), els teatres de varietats del Paral·lel (el Lluís, el guapo de la família, tenia un notable èxit entre les vedets) i els dancings (les sales de ball) formaven part de l’ambient del barri i de la vida d’uns nois que havien deixat enrere el món rural i s’havien fet seva la modernitat de la ciutat. Fins i tot, gràcies a un dels amics de la colla que treballava a la Ford, Joaquim Borràs, van aconseguir un cotxe, batejat com La bala de llauna, amb el qual els dies de festa anaven sobretot a la platja. Eren joves, s’havia acabat la dictadura de Primo de Rivera, havia arribat la República, tenien feina. La vida els somreia. Però... Sempre hi ha un però.

L’avi de la Caterina es va casar el 8 de juliol del 1936 i es va instal·lar amb la seva dona, la Teresa, també falsetana, en una caseta a la Satalia. Al cap de poques setmanes es produïa l’alzamiento feixista i el mobilitzaven amb la temible columna Durruti al front d’Aragó. Amb les altres dones de la família, la Teresa va decidir passar la guerra a Falset. En un permís del Josep, es va quedar embarassada i el part va ser el 1938, en una cabana de vinya on es refugiaven dels bombardejos. La nena que va néixer es va morir al cap de pocs dies.

El Josep va sobreviure a la contesa i, en acabar, com tants d’altres, va travessar la frontera i va anar a parar pres al camp d’Argelers, d’on va poder sortir i tornar a Barcelona, a la Satalia, gràcies a les gestions del mossèn de Falset. D’on, si no? Abans, però, a Argelers havia cuidat i salvat de la mort al seu amic i soci de la cooperativa Joan Forcat, amb el qual van compartir sempre més el negoci. El pare de la Caterina va néixer el 1940, just nou mesos després que l’avi tornés a Barcelona.

Però no tots van tornar: el Lluís, que durant la guerra, gràcies als seus coneixements de muntador mecànic, havia anat a parar a l’aviació republicana, va romandre a l’exili i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, va treballar en una fàbrica d’avions Dewoitine, intervinguda pels alemanys durant l’ocupació. També va col·laborar amb la resistència en activitats de sabotatge. Després de la guerra va acabar dirigint una fàbrica de tendals i es va casar amb la filla d’un altre exiliat, el comunista Miquel Clarà.

Avui a la Satalia ja no hi queden capdeviles. Fins als 14 anys, la Caterina encara va anar sovint a casa els avis. Però els seus pares i tota la resta ja havien anat baixant cap al centre de la ciutat, al barri del mercat de Sant Antoni. Més de 100 anys després de l’arribada dels primers falsetans, la part alta del carrer Margarit, no només manté el seu encant i el d'algunes de les cases que hi van habitar, sinó que és un envejat lloc de pau urbana a la falda de Montjuïc.