La part superior d’una de les torres de l’Elias Rogent a l’edifici de la universitat que abans anomenàvem “central de Barcelona” però que ara en diuen “de Barcelona” a seques, està encaputxada per l’anunci de la pel·lícula No mires arriba. La testa immensa i inflada, suposem amb el meu majordom que per exigències del guió, del Leonardo DiCaprio, que protagonitza el film -traduït i retolat en castellà perquè, seguim suposant, la llei de l’audiovisual encara no deu estar del tot a punt i tal...- sembla una obra del Carlos Pazos replicant o, com diria un comissari cursi, dialogant irònicament amb alguna de les cares monumentals del Plensa (Awilda, Julia, Carmela, you know...) amb les que hom es topa en qualsevol punt de l’Univers conegut. Amb el meu majordom debatem si l’anunci aprofita una bastida de rehabilitació perquè la Universitat cau a trossos o perquè és una manera de fer calaix perquè la Universitat, efectivament, cau a trossos i necessita el mecenatge privat per tirar endavant. Que no sigui que la Universitat, abans “central”, avui “de Barcelona” a seques, acabi sent pontifícia. El dubte que tenim, en definitiva, és si els trossos que cauen ho fan de manera literal o metafòricament.

El meu majordom es posa estupend i assegura que la cara del DiCaprio confereix a l’edifici historicista un aire pop, i jo li responc, ara penso que de forma totalment repel·lent (maleït superjo!) que això que acaba de dir és redundant. Mentre abandonem la plaça Universitat, que gràcies al cartell ja es coneix com la nova Times Square, i esperem a creuar la Gran Via, una senyora gran que s’espera al nostre mateix costat li diu al nen que va amb ella, mentre assenyala el ramet de vesc que el nano porta entre mans, que “això, en català, no sé com es diu; en castellà, mórdago ” (sic), i el meu majordom balbuceja que, al final, acabarà per tenir raó el cap de l’oposició, sense especificar a quina oposició es refereix, que aquí al Principat ja no sabem parlar el castellà. Entre això i la desaparició imminent del català sota els nostres propis peus concloem que els habitants d’aquest permanent misteri que anomenem Països Catalans, a l’hora de comunicar-nos, encara ens en sortim prou bé.

A la tarda escric una nota a la senyora Ester Pujol, l’editora que edita urbi et orbi, per agrair-li que m’hagi fet arribar el llibre Púding de Nadal, una obra primerenca de la Nancy Mitford que en aquesta nova edició (tapa dura) ve acompanyada de les il·lustracions del senyor Jacobo Muñiz. El llibre, un autèntic divertiment que es llegeix d’una tirada, és exactament el que necessitàvem.

Li recordo a la senyora Pujol que, abans que la llengua catalana s’esfumi per sempre més, faria bé de fer traduir les memòries de la germana petita de la Nancy, la Deborah Cavendish, duquessa de Devonshire, de soltera Mitford, titulades en anglès Wait for me! Li dic que, possiblement, no sigui el llibre d’una intel·lectual (tot i que està clar que per a ella això no és cap impediment, m’ha editat a mi) però que és amè, és divertit i té encant. Com que ara, gràcies a The Crown i a Yves Bertossa, tothom, inclosos els d’Esquerra Republicana de Catalunya, sembla interessar-se pel modus operandi de l’alta aristocràcia, faria bé, li insisteixo, d’aprofitar l’avinentesa i, d’una vegada per totes, fer-se multimilionària gràcies a l’edició i començar a cotitzar en borsa. Penso, mentre ensobro la nota d’agraïment, que per la meitat de la meitat de l’interès en la noblesa que mostra el respectable en l’actualitat, els sans culottes ja faria estona que haurien organitzat el Terror.

Quan convido el senyor Terry i el senyor Leo a sortir a orinar al carrer (ells, no jo), romancegen. Com a bons éssers amb sensibilitat que, segons la llei, ara resulta que són, estan abstrets en la lectura de La cendra de la vida. Narracions 1949-1967 del Josep Pla, a cura del Jordi Cornudella i editat per Destino. El totxo els l’ha enviat el papà, que és de l’opinió que una persona civilitzada ha de llegir el de Palafrugell peti qui peti. Quan les meves germanes i jo érem adolescents, que és un estat que hem abandonat, mal m’està dir-ho, no fa pas massa, el papà ens va amenaçar que si no llegíem El quadern gris ens deixaria de parlar. L’amenaça no va sorgir cap efecte i portem sense parlar-nos des de, ben bé, l’any 1987. El que el meu papà no va aconseguir amb la seva pròpia progènie, i som quatre, ho ha aconseguit, finalment i aprofitant el seu nou estatus legal, amb els gossos, que ara s’estan al sofà, vaja, això com sempre, llegint-se el Pla amb la mateixa passió que ho faria un soci mascle de l’Ateneu.

Com que els gossos no ens donen bola, decidim amb el meu majordom baixar als Aribau a veure una pel·lícula. Hi fan No mires arriba, la del DiCaprio, però ens decidim per la de la Neus Ballús, Sis dies corrents, gràcies, un cop més, al nostre afinadíssim instint de supervivència.