La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en... 

el concert d’Antònia Font al Palau Sant Jordi. Tot i els problemes de so inicials, l’espectacle que ens van regalar els mallorquins va ser emocionant i preciós. Una catarsi col·lectiva que va anar in crescendo fins al final, quan van començar a tocar les seves cançons més mítiques. Són els himnes d’una generació que els hem enyorat molt i que els volem continuar gaudint.

He seguit els consells de la meva amiga i prescriptora de sèries Alejandra Palés i he començat a veure The Bear, la frenètica història d’un cuiner que intenta tirar endavant un restaurant de mala mort. Una història filmada de manera absorbent i que et transmet tot l’estrès que hi ha rere una cuina, per molt senzill que sigui el restaurant.

He escoltat la cançó inèdita de Queen que han llançat Brian May i Roger Taylor. Es tracta de Face it alone, gravada el 1988 en unes sessions de les quals van arribar a sortir gairebé una trentena de cançons, però moltes no van veure mai la llum. Ara, quasi quaranta anys després, n’hem pogut gaudir d’una.

He celebrat la publicació del llibre Marrón (Blackie Books) de Rocío Quillahuaman, artista i il·lustradora nascuda al Perú i establerta a Barcelona. És el seu primer llibre i està plantejat com unes memòries on repassa els moments més importants de la seva infància i adolescència.

He tornat a un dels meus llocs preferits del barri de Sant Antoni: el bar Calders. Hi trobareu tapes i platets de qualitat, cerveses, aperitius i còctels amb un personal atent i simpàtic. I una terrassa, per si hi aneu amb petits, perquè puguin jugar. Què més es pot demanar?

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Assistiré a les primeres sessions que tinc subratllades en vermell de la nova edició de l’In-edit, que comença dijous que ve amb l’estrena de Meet me in the bathroom, un documental que retrata l’onada de revivalisme rock que va viure Nova York a principis de segle. Evidentment, hi apareixen els grans capitans d’aquella generació, els The Strokes, però també hi passen grups clau de l’última gran fornada de músics de NYC: Yeah Yeah Yeahs, Interpol, TV On The Radio i LCD Soundsystem.

Escoltaré el nou disc d’Alvvays, un grup que encara ens fa creure en una manera de fer pop bonic, melòdic i sense floritures. El seu nou disc es diu Blue Rev i la tardor no li fa justícia: és un treball assolellat que crida a sortir de casa. Han tornat a encertar-la.

Compraré la novel·la inèdita aquí de Virginie Despentes, Apocalipsis bebé (Random House). Després de devorar la trilogia deVernon Subutex, els seus seguidors podrem seguir amb aquesta obra que va publicar el 2010 i amb la qual va rebre el premi Renaudot. Escrita tot just després de l’influent Teoría King Kong, l’autora entra en el noir amb un llibre que retrata amb la mala llet habitual la societat parisenca i que passa per Barcelona, on va viure alguns anys després.

Rellegiré La sangre extraña el còmic de Sergi Puyol que s’apunta a la col·lecció d’Abrigaditos de l’editorial barcelonina de còmic independent Apa-apa. Si fa un any estrenàvem aquesta secció celebrant la creació d’aquests col·lecció “de butxaca”, ara cal recordar aquest meravellós còmic de Puyol: una història d’aventures, misteri i psicodèlia que ara torna a les llibreries.

Aniré a veure The Afghan Whigs diumenge que ve. Sempre que la banda de Greg Dulli passa per aquí és una bona notícia, sobretot si ve acompanyada del seu primer disc en cinc anys, How do you burn?, que tot just s’acaba de publicar. Protestem, i amb raó, de l’alarmant falta d’aquesta mena de concerts en sales mitjanes i fora dels festivals a Barcelona. Doncs bé, poder anar a veure The Afghan Whigs a l’Apolo és exactament el que reclamàvem.