10/06/2022

Rafael Nadal és l’home més avorrit del planeta

4 min
Rafael Nadal és l’home més avorrit del planeta

És impossible que en Rafa Nadal pugui caure malament a ningú, perquè deixant de banda, com tothom sap, que és un tenista de palmarès impecable i talent indiscutible, el de Manacor és neutral a la manera Suïssa i ha sabut jugar a tenis, estrictament, sense ficar-se mai en cap embolic. Que se sàpiga, no ha opinat mai sobre el procés independentista de Catalunya (tampoc sobre el d’Escòcia) o sobre l’ofec, a causa del turisme, de les illes Balears, o sobre Putin o la pujada del preu del blat a Egipte. Si n’ha dit alguna cosa, d’aquests assumptes, no ho recordem, i el que és ben segur és que no li ha passat factura. No sabem si està a favor de Johnny Depp o d’Amber Heard, ni si és més del Piqué o de la Shakira. Ningú coneix la seva opinió sobre la llei trans, sobre l’abolició de la prostitució o sobre la llei del “sí és sí”. No sabem si és ecologista, catòlic practicant o si és col·leccionista d’art abstracte, si vota i què vota. Seguríssim que no es droga amb psicotròpics, a molt estirar amb antiinflamatoris. Quan es creua amb algun membre de la família reial espanyola, que és sovint, els saluda cordialment, però per aquest gest de cortesia seria precipitat afirmar que és monàrquic (a més, tal com va tot, no saludar podria considerar-se injúries a la Corona).

Tot i que l’espanyolitat (“¡Vamos Rafa! ”; “Gracias, por ser un ejemplo para todos ”) s’ha apropiat de la seva figura amb un fervor que ratlla sovint el ridícul i la vergonya aliena, tenim la sensació que entre besar la rojigualda o besar una dessuadora de Nike, en Nadal escolliria, per raons òbvies de rendibilitat i com nosaltres, besar la segona.

La modèstia, que és una de les virtuts més cobejades pels patricis, també és un dels seus atributs més valorats. Ha declarat que no és “un elegit” i que si ell ho ha aconseguit, això de guanyar catorze Roland Garros, “ho pot fer algú altre” (o sigui que ja ens hi podem anar posant). Gràcies a ell el neoliberalisme meritocràtic que creu cegament en l’esforç personal roman tranquil. També connecta amb la cultura judeocristiana i mascle del peti qui peti que ens anima a suportar el dolor, de turmell o d’on sigui; sense oblidar que es passa de puntetes sobre el fet que acumular, com és el cas, glòria, premis i triomfades à gogo –igualment com acumular riquesa– podria molt ben ser una patologia derivada de la síndrome de Diògenes.

El nostre heroi té una vida privada digna de les pàgines de la revista ¡Hola! durant els anys cinquanta: està casat amb una noia, la senyora Nadal, que es veu que si no va ser la primera que va tenir, devia ser la segona nòvia, màxim la tercera. Tot indica, per tant, que és un heterosexual fiable, un tret, com també és sabut, que activa en els altres, sobretot si també són heterosexuals, l’empatia de forma automàtica. El tenista sembla tenir molt bona relació amb la seva germana i els seus pares l’adoren. (Per cert, ja que hi som, a vostè em dirigeixo, arribats a aquest punt, lector, lectora, que porta anys gastant-se el que no té a cal psicoanalista per tal d’esbrinar la traumàtica, segons vostè, relació que té amb els seus progenitors. Miri, els seus papàs no l’adoren perquè, simplement, vostè no és Rafa Nadal, queda clar? No ho intenti més, els seus papàs, igual que em passa a mi amb els meus, l’odien perquè, li ho torno a repetir, ni vostè ni molt menys jo, som en Rafael Nadal. Som un fracàs monumental i uns paquets de campionat que no l’encertem ni jugant a bales. Rendeixi’s: els seus papàs ni l’adoren ni l’adoraran, els té completament decebuts i és possible, vaja, quasi segur, que s’avergonyeixin de vostè. Visqui la seva miserable vida d’una vegada per totes i ja us trobareu, si s’escau, el dia de Sant Esteve o, a males, en algun enterrament –el seu, per exemple–, i tal dia farà un any... I ara al sortir, si és tan amable, parli amb el meu majordom, que li cobrarà la consulta. Són 70 euros, i no, gràcies, no fa falta que tanqui la porta, que així s’aireja.)

En Rafa Nadal, ho deuen recordar, va canviar el seu oncle com a entrenador per en Carles Moyà, però, a diferència de l’espectacle que es munta a Can Barça o a Junts per Catalunya cada cop que hi ha un relleu, la transició va ser pacífica i, revisant entrevistes, comprovem que són capaços, tant un Nadal com l’altre, de parlar-ne amb una certa ironia, que és la manera que tenen les persones espavilades de no negar una realitat conflictiva però tampoc de deixar-se endur, en públic, per la rancúnia. En Rafael Nadal és, en definitiva, un gladiador adolorit dedicat en cos i ànima a entretenir amb el seu joc una tropa famèlica d’èpica i a tenir contentes les marques que el patrocinen, inclosa la Marca España. De fet, si ho pensen bé, sort en té en Rafael Nadal de ser tan i tan bon tenista, perquè en cas contrari seria un dels homes més avorrits de la Terra.

Quan els pols es desglacin i pugi el nivell del mar, quan esclati la tercera, definitiva i nuclear guerra mundial, quan ja no quedi res de res, només les paneroles, ell seguirà jugant a tenis, com si tal cosa, amb infiltració al turmell o sense, aliè a tot, mentre la resta, per fi i d’una vegada per totes, ens extingim.