Havien coincidit sovint per les escales de l’oficina, on se saludaven com ho fan les persones a qui els agradaria conèixer-se més, si això es pogués escollir. Però les presses, el volum de feina i els espais diferents dels departaments que habitaven no donaven gaire lloc per a l’expansió extralaboral. La vida tampoc. Arribats a certa edat, el que passa fora de la feina també s’omple de responsabilitats i maldecaps a parts iguals. Tant de bo s’hi poguessin quedar més temps, en aquell lloc a mitja escala. "Ei! Com va?" En el seu cas era més que un pur formulisme; era una invitació a alguna cosa més, a esgarrapar distàncies. La pell mai s’equivoca en la tria de persones susceptibles a ser destacades en la història de cadascú. En aquest intent va ser quan es van demanar, ara ja fa alguns mesos, el nom. I així l’"Ei!" es va convertir en un Lali i un Guim que era la porta d’entrada a l’univers aliè amb expectativa de ser explorat. Perquè el que es diu amb nom propi deixa de ser indeterminat, i en un gest tan petit hi ha la consciència i, potser, l’objectiu.

La Lali treballa a la primera planta i en Guim a la tercera d’un edifici quadrat que es buida al mes de juliol, coincidint amb les vacances d’una bona part dels treballadors. Es desallotgen les taules i els escriptoris dels ordinadors i les màquines expenedores de cada planta, perquè els de l’empresa de subministrament també van a mig gas o allarguen la cadència de càrrega a més dies. La Lali intenta no picar entre hores, però l’horari intensiu d’estiu la fa arribar al migdia molt justa d’energia i amb una gana que aixeca muntanyes. Però a la màquina que té a la vora no fa gaire pinta de poder saciar necessitats urgents. A més no queda cap bossa de bastonets de pa amb pipes de gira-sol que ara li boten per la panxa i que des de fa estona s’han convertit en una mena d’obsessió que la fa salivar. La sal justa que necessita i tots els additius per poder enganyar l’estómac fins a l’hora d’arribar a casa. S’enfila, per l’escala de cargol de darrere, la d’emergència, fins al tercer pis. És la mateixa que utilitzen els que van a fumar a dalt del terrat o a baix al carrer en un lloc més tranquil. L’escala de les coses prohibides o dels que no volen ser gaire vistos. No sap per què però a la màquina expenedora del darrer pis sempre hi tenen coses més selectes que a les altres. Potser és per compensar l’exercici dels que fan l’esforç de pujar els tres pisos. Sigui com sigui, la Lali posa els setanta cèntims a l’escletxa que toca i marca impacient el vint-i-u. Sent com la bossa de bastonets de pa amb pipes de gira-sol cau al fons del dipòsit i l’agafa mentre se li activen tots els mecanismes del gos de Pavlov, de cop.

"Ei, Lali. No t’havia vist mai per aquí!"

A la Lali se li queden la mà i els bastonets de pa encallats amb la porta mecànica de la màquina expenedora, mentre des d’on està acotada reconeix la veu i intenta girar-se tot a la vegada i acaba convertint-se en una imatge d’ella mateixa força grotesca. Esclata a riure i en Guim, darrere seu, fa el mateix.

"Ei! Necessitava sal per sobre les meves possibilitats. Quin desastre!"

De sobte totes aquelles trobades fortuïtes de pujada o baixada a les escales deixen de ser de trànsit i es converteixen en una oportunitat que valida l’expectativa.

"Com estàs?"

A vegades n’hi ha prou amb dues paraules i que les faci qui les ha de fer per activar tots els ressorts.

Ella li diu que bé, que una mica cansada, que ha estat un any dur i que ara comença a veure la llum. Que a casa les coses han estat complicades, que el seu home ha tingut una depressió, però que ja està millor, i que ella ha fet un màster en cures, en paciència, en amor. No sap per què li explica tot allò a en Guim. Si és prevenció o confiança real. La Lali no ho ha dit a ningú de la feina, tot allò, no és d’explicar intimitats i mai voldria fer llàstima a ningú. Però en Guim no la mira jutjant-la; ni tan sols sembla estranyat que l'hi estigui explicant a ell. En canvi, li diu que l’entén perfectament, que sap com se sent. La seva dona acaba de superar un càncer de pit. Dos anys de tractament intensiu, tandes de químio, de ràdio, una operació. Aquest cap de setmana passat va estrenar el biquini que s’havia comprat feia temps. "No saps l’alegria que vam tenir". En Guim i la Lali es reconeixen des d’un lloc molt profund. La intimitat compartida. Parlen un llenguatge similar i saben del cert que, com la intuïció, el dolor també sap teixir complicitats fetes de fil torçal, el més gruixut, el que no es trenca malgrat que la vida tibi.

En Guim i la Lali s’abracen fort davant la màquina expenedora del tercer pis. Probablement saben que el número que han pitjat és millor que el pa de pipes; perquè aquest s’encarrega de l’ànima.