I ntuint el final de la Primera Guerra Mundial, el poeta Gabriele D’Annunzio es posava de mal humor. “Ja sento la pudor de la pau”, escrivia. El 1918 milions de persones esperaven el final del conflicte que havia convertit Europa en una gran trinxera, però amb 55 anys, D’Annunzio havia descobert que la guerra el rejovenia. Aquell poeta baixet, calb i lleig s’havia convertit en un home d’acció que s’enfilava als avions per bombardejar Viena amb pamflets escrits per ell mateix i participava en atacs nocturns a vaixells per torpedinar-los, amagat en petites naus motores. D’Annunzio no volia fer-se gran. I no volia la pau, que identificava amb els vells polítics, porucs i pactistes.

Quan Itàlia, malgrat formar part del bàndol guanyador de la guerra, va sortir dels tractats de pau amb cara de derrota, D’Annunzio va esdevenir un portaveu d’aquella Itàlia que se sentia traïda. El poeta va fer seva la causa de l’irredemptisme, el moviment que reclamava ampliar les fronteres italianes allà on es parlava italià, ocupant terres que havien estat entregades a un nou estat sorgit de les cendres dels vells imperis, Iugoslàvia. I al centre d’aquesta lluita hi havia la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka, a Croàcia. Ja al final de la guerra, Fiume havia votat en referèndum unir-se al Regne d’Itàlia, sense sort. Iugoslàvia també la reclamava i els aliats van optar per proclamar la Ciutat Lliure de Fiume, un ens independent que no deixava ningú satisfet. La ciutat va ser ocupada el 1919 per una força expedicionària aliada, amb la tasca d’acabar amb els aldarulls entre nacionalistes italians i croats. No ho van aconseguir. I després d’un incident confús, més de 15 soldats vietnamites de la legió estrangera francesa van ser linxats i llançats a les aigües del port. Fiume era un problema diplomàtic, i ningú alçava més la veu que D’Annunzio, un poeta que s’havia autobatejat com el vate, una manera de referir-se a si mateix com a poeta i profeta. Era un bon escriptor famós pels escàndols sexuals i econòmics, i que havia marxat a viure a París, on va estrenar obres de teatre, abans de tornar a Itàlia i ser escollit diputat amb un discurs cada cop més nacionalista. Després de la seva aventura militar, D’Annunzio va esdevenir el portaveu d’aquella Itàlia ferida que somiava tenir un imperi. I el 1919 va començar a publicar articles a Il Popolo d’Italia, un diari dirigit per Benito Mussolini, que faria seves un bon grapat d’idees del poeta. Va ser precisament a Il Popolo d’Italia on D’Annunzio va explicar que alliberaria Fiume, després de rebre una carta del Consell Nacional d’aquesta ciutat on li deien: “Hem posat la mirada en l’únic Duce intrèpid del poble italià”. El Duce, llavors, era D’Annunzio.

Un segle després, l’ocupació de Fiume encara genera debats. Per a molts va ser una gran aventura romàntica. Per a d’altres, una xarlotada violenta clau en el creixement del feixisme, que va trobar a Fiume bona part dels seus símbols. El 12 de setembre del 1919, D’Annunzio va arribar a la frontera italiana acompanyat de centenars d’homes armats, però un regiment de l’exèrcit italià li va barrar el pas. “Doni l’ordre de disparar”, va cridar obrint-se teatralment l’uniforme i ensenyant el pit. I els soldats no van disparar i van obrir la frontera a aquell poeta acompanyat de centenars de desertors, molts d’ells arditi, membres d’un grup d’assalt famós perquè assaltaven de nit les trinxeres enemigues amb un ganivet. Els diplomàtics aliats, veient la poca resistència que oferia l’exèrcit italià, van arribar a la conclusió que D’Annunzio actuava amb permís del govern, però no era així. A Roma, simplement, no sabien què fer per aturar aquell seductor de masses que va endarrerir la seva entrada triomfal a Fiume per assegurar-se que fos gravada per un equip de cinema.

L’ocupació de la ciutat tenia com a objectiu incorporar Fiume a Itàlia, però com que els aliats, malgrat retirar-se de la ciutat, no van cedir, D’Annunzio va acabar creant la Regència Italiana del Carnaro, un estat que no reconeixia ningú i que el poeta volia convertir en “la ciutat de l’holocaust”, perquè hi naixeria un món nou. I durant uns mesos Fiume va atraure milers de rodamons, somiadors i revolucionaris de mig Europa. El poeta futurista Mario Carli va arribar-hi dient que “el futur s’escriu a Moscou i Fiume”.

Després de ser rebut com un heroi, D’Annunzio va dormir 12 hores i, quan es va despertar, va descobrir que l’havien proclamat governador de Fiume. El caos va apoderar-se de la ciutat, amb soldats francesos linxats al ser descoberts amagats en un prostíbul. Els eslaus van fugir, espantats. Fiume s’havia convertit en un experiment on anaven prenent forma algunes de les idees que espantarien Europa pocs anys després. “Els soldats portaven la camisa sense cordar, ensenyant els cossos torrats pel sol”, explica Lucy Hugues Hallett a la biografia del poeta, El gran depredador. A Fiume es retia culte a la joventut, la masculinitat i l’absència de por de la mort. “A les portes de ser vell, reneixo com un Príncep de la Joventut”, va proclamar D’Annunzio en un dels seus discursos diaris al balcó del palau on vivia, després d’haver passat la nit amb alguna amant. Sobre el llit s’hi havia fet instal·lar el lema “ Me ne frego” (m’importa un rave), un dels crits de guerra dels arditi, que Mussolini també faria seu.

I, de fet, Fiume es va fer famosa per la seva vida sexual. “Aquí tothom fa l’amor amb les noies de Fiume, que són famoses per ser boniques i no especialment difícils”, escrivia sorprès un soldat en una carta a la seva promesa. La ciutat era plena de prostitutes i advocats especialistes en divorcis, ja que D’Annunzio va decidir que seguís vigent el sistema jurídic d’aquell Imperi Austrohongarès que ell tant havia odiat, amb un cos legislatiu que reconeixia el divorci. A Itàlia, on va caldre esperar fins al 1974 per divorciar-se, la notícia va provocar que milers de matrimonis infeliços arribessin al port per separar els seus camins.

Fiume havia quedat en mans d’un artista que va demanar posar el seu retrat a cada cantonada. Quan el president del Consell Nacional de Fiume va plegar, ho va fer dirigint-se a ell com “el nostre líder diví”. Però plegava perquè D’Annunzio no sabia com gestionar una ciutat cada cop amb menys recursos, en part pel bloqueig del govern italià. Per poder trobar diners, el poeta va crear un cos d’assalt, batejat uscocchi en honor a uns pirates medievals que, disfressats de mariners, controlaven els vaixells i els desviaven cap a Fiume, una ciutat sense rumb. D’Annunzio havia arribat pensant que seria el pas previ a una gran revolució, com havia explicat al polític local Riccardo Zannella: “Annexionarem Fiume a Itàlia i després marxaré sobre Roma, caurà el govern i lideraré una dictadura militar”. Però no es va atrevir a fer-ho. I Mussolini va seguir prenent notes pensant com es podia marxar amb èxit sobre Roma. Ho faria el 1922.

D’Annunzio manava gràcies a un exèrcit fidel d’idealistes liderat per Guido Keller, un excèntric militar que prenia el sol despullat i sempre anava acompanyat d’una àguila reial, que el mateix d’Annunzio va arribar a segrestar per fer sortir de polleguera el seu company d’armes. Keller va arribar a organitzar un joc que consistia en tancar dones dins d’un castell de fusta que grups d’homes intentaven assaltar per aconseguir el botí carnal. Era un home impulsiu, que va robar del Museu d’Història Natural un ornitorrinc i el va portar a un restaurant on hi havia D’Annunzio dient que el bec de l’animal era del mateix material que “la sagrada calba” del poeta. El restaurant va ser rebatejat coma Ornitorincoi es va convertir en l’escenari de festes d’un D’Annunzio addicte a la cocaïna. Llavors Fiume era la ciutat on era més fàcil trobar droga.

Cada cop més sol, D’Annunzio va arribar a declarar nul un referèndum en què la població va votar a favor de pactar amb el govern de Roma. Però va seguir manant gràcies a uns arditi que desfilaven vestits de negre, amb calaveres gravades als uniformes. Uns soldats que de nit s’entregaven al sexe entre ells perquè la ciutat s’havia omplert d’homes solitaris. D’Annunzio no ho veia malament. “Semblen soldats grecs de Pèricles, agafats de la mà”, diria. Uns soldats que quan passava el poeta feien una salutació romana, tal com veuria Mussolini quan va visitar la ciutat. Li va agradar l’estètica, però va animar D’Annunzio a pactar amb el govern italià. El poeta s’hi va negar i Keller va sobrevolar Roma per llançar un urinari ple de pastanagues sobre el palau de govern.

Però l’aventura s’havia acabat. Després de 15 mesos, l’exèrcit italià va atacar la ciutat el 24 de desembre del 1920 en el que es coneix com el Nadal de Sang. El poeta, caigut en desgràcia, acabaria els seus dies protegit per Mussolini (que assaltaria el poder poc després) i amagat en una vil·la luxosa, no fos que el poble descobrís que Mussolini, d’idees pròpies, en tenia ben poques.