A banda d’estudiar antropologia, quan em vaig matricular a la universitat volia ser historiador: pensava a especialitzar-me en l’Edat Mitjana, una època de grans canvis i transformacions. El que voldria explicar avui l’hi vaig sentir en una classe, pocs dies abans de Nadal de fa més de 20 anys, a la doctora Teresa Vinyoles, una de les millors professores que he tingut mai.

Situem-nos a la Barcelona del segle XIV, una ciutat en expansió que, tot i patir les grans epidèmies de pesta negra que van arrasar Europa, estava construint la catedral, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, la basílica dels Sants Just i Pastor i la Llotja. Una ciutat que transformava el seu port, aixecava una muralla per incloure el nou barri del Raval i feia una canalització subterrània a la Rambla per convertir una riera en un carrer. En aquells anys no hi havia rellotges, sinó que la vida quotidiana es regia pels tocs de les campanes de les esglésies, que feien sonar les anomenades “hores canòniques”: laudes (set del matí), tèrcia (nou del matí), sexta (dotze del migdia), nona (tres de la tarda), vespres (dos quarts de set), completes (vuit del vespre) i matines (dos quarts de cinc de la matinada). Evidentment, també hi havia rellotges de sol per al dia, i espelmes amb unes osques escalonades per a la nit. Però la vida diària de la gent no registrava altres intervals de temps.

El 1387 va pujar al tron Joan I el Caçador, també conegut com l’Amador de la Gentilesa, que va autoritzar un rellotge primitiu. Consistia a contractar dos homes, anomenats “sonadors”, que amb l’ajuda d’un rellotge de sol (alguns altres diuen que d’un rellotge d’aigua, o clepsidra) tocaven totes les hores del dia picant una campana amb un mall de coure. Aquests treballadors vivien, com aquell qui diu, al campanar. No podien anar-se’n gaire lluny, perquè cada seixanta minuts havien d’agafar el mall i picar els tocs de l’hora corresponent.

La introducció de l’horari laic va canviar radicalment l’existència de la gent. Ara la puntualitat passava a ser una virtut cívica, i aviat les feines van establir els seus horaris amb més precisió. D’una actitud naïf i espontània amb el temps es va passar a tenir-hi una relació molt més estricta i rígida. A partir d’aquell instant els barcelonins van adaptar el seu ritme laboral, però també festiu i alimentari, a aquells tocs.

El 1391 el Consell de Cent va decidir fer una campana per a les hores, que es va instal·lar a la torre de Sant Iu, i va ser batejada com a Honorata. El conjunt era anomenat Alarotge o Seny de les Hores, un terme que inicialment feia referència al so de la campana, després a la mateixa campana i al final a la torre. El 1403 van plegar els sonadors i el rellotger Bernat Desplà va instal·lar un primer sistema mecànic que va funcionar durant uns quants anys. Però quan el 1416 es va espatllar, en comptes de fer-lo reparar els consellers de la ciutat van contractar dos nous sonadors i els van construir una latrina al terrat perquè no haguessin de moure-se’n gaire. Vint anys més tard encara hi treballaven: el Manual de novells ardits informa que els pagaven un salari de 33 lliures. Aquells pobrets van estar colpejant les campanes fins que el 1465, després d’anys de proposar-ho infructuosament, el rellotger Bernat Calvó va aconseguir instal·lar un nou mecanisme artificial que, a més de les hores, era capaç de tocar els quarts.

A mi aquesta història sempre m’ha impressionat. Malgrat disposar d’una tecnologia més efectiva, la força del costum sovint s’imposa. M’imagino aquells desgraciats, pendents d’un rellotge de sorra durant vint anys, tot per estalviar-se un rellotger que reparés la maquinària.