Són treballadors per compte propi que cobren per cada repartiment que fan. Acostumen a guanyar una misèria, entre quatre i sis euros per servei que fan, als quals han de descomptar el cost de la quota de la Seguretat Social -que han de pagar com a autònoms- i de l’assegurança privada que les empreses per a les quals treballen els obliguen a contractar. La majoria fan el repartiment en bicicleta i s’organitzen laboralment a través d’una aplicació mòbil. Per tant, també necessiten tenir un smartphone amb connexió a internet, que evidentment també es paguen ells mateixos.

Quan sento parlar d’aquestes condicions de treball dels repartidors d’empreses com Glovo, Deliveroo o UberEats, no puc evitar comparar-les amb les dels periodistes freelance. Però hi ha una gran diferència. De la precària situació laboral dels repartidors se’n parla de tant en tant als mitjans de comunicació. En canvi, de la dels freelances mai. Quedaria massa lleig que els periodistes ens delectéssim en les nostres pròpies misèries.

Els freelances són periodistes que, com els repartidors, també cobren per cada servei que fan, ja sigui un article, una crònica de ràdio o un vídeo per a la televisió. I també guanyen una misèria. El 2017 el sindicat CNT va publicar un informe - Periodisme a l’UVI, es deia- que recollia algunes de les vergonyoses tarifes que els mitjans de comunicació espanyols paguen als freelances que treballen per a ells des de l’estranger. La precarietat laboral és un mal generalitzat en el periodisme espanyol, però ha esdevingut una autèntica pandèmia entre els reporters a l’exterior. Els antics corresponsals en nòmina ja gairebé no existeixen. Ara gairebé tots són periodistes que cobren a tant la peça.

L’agència Efe paga 18 euros per crònica o reportatge. El Mundo, 35 euros per article per a la web o 70 si també es publica a l’edició impresa del diari. Eldiario.es, 80 euros. I Planeta Futuro, que pertany a El País, entre 60 i 120 euros per reportatge. Són exemples de tarifes que recollia l’informe. Alguns periodistes consultats aquesta setmana corroboraven que els honoraris no han canviat dos anys després: continuen sent els mateixos. Per cert, totes les tarifes es calculen en brut, és a dir que el freelance ha de descomptar després un 15% en concepte d’IRPF. També ha de pagar la quota d’autònoms (uns 285 euros al mes) i finançar-se el seu propi telèfon mòbil, connexió a internet i transport, de la mateixa manera que ho fan els repartidors de Glovo o Deliveroo. A més, han d’estar disponibles qualsevol dia a qualsevol hora, perquè és imprevisible quan pot saltar la notícia. Evidentment, no cobren res si s’agafen unes setmanes de vacances o si es posen malalts i no poden treballar. I un últim detall molt important: no es tarda el mateix a fer un repartiment que a escriure un article. Consultar les fonts d’informació i redactar un bon text comporta -o almenys hauria de comportar- molt més temps.

“Les condicions laborals són de pura explotació”, afirma sense embuts el president de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), Nemesio Rodríguez, en referència als freelances. I adverteix que això, evidentment, afecta la independència del periodista i la qualitat de la informació. Si els ingressos del freelance depenen de la quantitat de reportatges que ven, la majoria opten per intentar treballar per a diversos mitjans de comunicació alhora i fer el màxim possible de cròniques, moltes vegades sense moure’s de casa i ni tan sols parlar amb cap font d’informació. Es limiten a recopilar dades a través d’internet i escriure després l’article. Malgrat això, els seus guanys continuen sent minsos.

Més de 6.000 llicenciats cada any

El president de la FAPE opina que el problema també s’explica per la gran quantitat de periodistes que es llicencien cada any a les facultats. Segons l’Informe anual de la professió periodística 2018 realitzat per l’Associació de la Premsa de Madrid, un total de 6.246 estudiants es van graduar en titulacions de comunicació el 2017, i n’hi havia 40.603 més de matriculats. “El mercat no pot absorbir tants llicenciats. Ja hem avisat les facultats, però no ens fan cas. M’imagino que no volen perdre ingressos”, comenta Rodríguez. Amb una oferta tan gran, els mitjans de comunicació tenen les de guanyar: saben que si un periodista es nega a treballar per uns honoraris de misèria, segur que en trobaran algun altre que ho acabi acceptant.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar el 2007 un document amb unes tarifes orientatives sobre el que els mitjans haurien de pagar als freelances per la seva feina. Deia, per exemple, que un preu just per un article de pàgina sencera serien 240 euros. Poc després, però, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va sancionar el col·legi amb una multa de diversos milers d’euros perquè considerava que les seves recomanacions tarifàries violaven el dret a la lliure competència.

Ara al col·legi hi ha una comissió que es diu “de precarietat”, ja que el seu objectiu és bàsicament denunciar la precària situació laboral dels freelances. La seva responsable, Laia Forès, destaca que “és un problema estructural de la professió, que va més enllà d’un mitjà”. O sigui, es pot dir que pràcticament tots els mitjans de comunicació paguen alguns periodistes a tant la peça, fins i tot els més grans. I no pas per voluntat d’aquests reporters: “Els freelances ho són perquè no tenen més remei. Els mitjans es neguen a fer-los un contracte”, aclareix Forès.

El president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Francesc Ràfols, admet que els comitès d’empresa dels mitjans de comunicació normalment es desentenen d’aquests periodistes i dels ridículs honoraris que cobren. De vegades per pur desconeixement, assegura. D’altres, perquè “l’empresa es nega frontalment a parlar-ne”. Segons Ràfols, això no passa en altres països europeus.

“A França, Alemanya, Itàlia o Portugal hi ha una legislació des de fa anys que regula els drets i deures dels freelances. Espanya és a la cua d’Europa en aquest aspecte”, assegura. De fet, el 2007 l’SPC va fer, conjuntament amb altres sindicats, una anàlisi comparativa de la legislació sobre freelances en diversos països europeus. L’estudi destacava que, per exemple, a França la llei obliga els mitjans de comunicació a firmar un contracte laboral amb els periodistes que cobren per peça, que els garanteixi rebre dues pagues extres a l’any i cobrar l’atur en cas d’acomiadament o una indemnització si el mitjà deixa de comprar-los el nombre habitual de peces periodístiques.

¿Però un model així seria possible a Espanya? “Cap diari s’ha arruïnat per pagar bé els seus periodistes”, contesta el president de Reporters Sense Fronteres a Espanya, Alfonso Armada, que considera que tot depèn de com s’administrin els recursos. “Els mitjans han apostat per l’espectacle. Si fan grans cobertures del Tour de França, la moda, el futbol i els Oscars, és normal que després no tinguin recursos per tenir periodistes sobre el terreny en altres països”, argumenta. I, segons ell, “ara més que mai fa falta una informació genuïna i contrastada”. “Vivim en un sol món on tot està interconnectat, i un exemple clar és la crisi climàtica. A més, res humà ens hauria de ser aliè passi on passi. La informació és una finestra al coneixement que ens enriqueix”.