El Qassim llegeix poesia. I escriu poemes; llegeix i recorda. Es treu un paper de la butxaca de la camisa verda i, com si se l’hagués tret del cor, recita. El seu vell amic, el Gani, torna de l’exili amb instruments que ajudaran a exorcitzar el soroll de la violència. Enmig del caos i la misèria que han causat els anys llargs i foscos de la guerra, el Safuan resisteix com a lutier. La Parwin, la guardiana de les paraules, recupera llibres entre les ruïnes i promociona la lectura als mateixos barris on l’Estat Islàmic encenia fogueres per cremar-los.

Després de dècades de persecució, al Kurdistan sirià l’art comença a florir entre les ruïnes. Aquesta és la crònica d’un viatge per conèixer els artistes de la resiliència.

El Gani i el seu llaüt

Viatgem cap a la frontera entre l’Iraq i Síria des d’Irbil. La ciutat funciona com a capital comercial del Kurdistan iraquià. A menys de 90 quilòmetres queden les restes de Mossul, una de les icones de la devastació post Estat Islàmic. Les zones del voltant també estan destruïdes, però a Irbil es viu un clima diferent: com si fos zona d’exclusió, representa un oasi.

Pocs quilòmetres al nord-oest, no obstant, anant cap al camp de refugiats de Gauelan, es veu la primera antítesi accentuada: un nen pastura cabres sota un sol de justícia davant d’una torre de guaita, en un camp sec, auster, avar. La sensació d’indefensió creix proporcionalment a la distància que ens separa de l’oasi de la ciutat. La ruta 2 -l’única artèria directa que comunica amb Mossul- és estreta, apedaçada a discreció, i està flanquejada per una extensa trinxera. El Gani assenyala les fondalades a la vora del camí i diu que servien com a amagatalls per a les tropes, però que també eren punts d’avançada en la guerra que es va lliurar poble a poble contra el grup islamista radical. El Gani és un músic kurd que viu a Barcelona exiliat des del 1993; ell va organitzar juntament amb l’ONG Músics sense Fronteres i diverses entitats i particulars del País Basc, com l’Escola de Música Luis Aramburu, una col·lecta d’instruments musicals amb el propòsit de portar-los a les zones devastades per la guerra de Rojava, el Kurdistan sirià.

El Gani creu que “la música és transcendental per al poble kurd”. “Al llarg del temps, els escriptors, els compositors i els cantants han contribuït a evitar que es perdi la memòria: sempre hi ha hagut falta de llibres, però gràcies als cants tradicionals s’ha transmès l’herència cultural, un patrimoni que no s’ha d’oblidar. Durant dècades es va imposar una política arabitzada, contrària a tot el que era kurd. El que estava en kurd es prohibia: llibres, cançons, poesia, conferències, presentacions..., qualsevol cosa relacionada amb el Kurdistan estava proscrita. La situació era cada vegada més difícil, i per això vaig decidir marxar. Volia treballar i viure com a kurd. Per a mi Síria era una gran presó, no podia avançar ni fer un lloc per a l’art. Soc un dels molts artistes i músics que van fugir del país per trobar una finestra de llibertat i democràcia”.

Torna amb un projecte tan valuós com admirable perquè creu -entén, està convençut- que l’art no només ajudarà a disminuir l’angoixa i la frustració dels refugiats, sinó que també serà una part fonamental de la reconstrucció cultural i emocional de tots ells. Ve a buscar, també, els artistes de la resiliència. El primer pas és retrobar-se amb un vell amic que passa els dies a Gauelan.

Travessem el riu Zab, o Kelek’eper als indígenes, un afluent del Tigris que avança impassible. La ruta es bifurca. Seixanta quilòmetres cap a l’esquerra: Mossul. A la dreta, vorejat per parades improvisades de síndries primerenques, el camí que ens porta al camp que acull trenta mil persones.

“En aquesta zona es va lliurar una de les batalles més cruentes de la història de la humanitat”, diu el Gani, i aclareix: “Entre els perses de Darios i els macedonis d’Alexandre el Gran”.

Si es tractés de números, les xifres oficials parlen d’aproximadament dotze milions i mig de persones que han fugit de la guerra i s’han convertit en refugiats; més de vuit milions de persones desplaçades a l’interior del país; més de 500.000 persones mortes; quatre de cada cinc vivint en situació de pobresa; sis milions de nens i nenes que necessiten ajuda humanitària; gairebé dos milions que no van a l’escola, i tres milions de persones que viuen en zones assetjades i de difícil accés. Però les xifres no expliquen el dolor ni serveixen per posar en relleu el patiment.

Un cronista contemporani va saber escriure, en aquest sentit, que tampoc podem mesurar la tristesa en funció de la nostra incapacitat d’exhibir-la.

Des de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) s’adverteix que la vulnerabilitat -dels afectats pel conflicte- està augmentant i “amb prou feines mantenim el nivell d’assistència”. El buit de finançament amenaça encara més els que ja estan amenaçats per tantes dificultats.

Com si no hi hagués prou mals, aquest any no ha plogut i els conreus estan secs: morts. A l’entrada del camp, però, resisteix una filera d’umbracles que nodreix la voluntat de la població.

El Qassim i els seus poemes

El Qassim s’emociona quan veu el seu vell amic. El saluda amb una abraçada i tres petons, es miren i es tornen a abraçar, somrients.

A la casa que va construir a Gauelan, la seva dona i una de les seves filles enllesteixen els preparatius per honorar la visita. El fill petit col·labora amb elles per servir el dinar. La regla és l’hospitalitat en la màxima expressió possible. Amb el menjar, per exemple: serveixen pollastre rostit amb gust de pollastre; tomàquets amb gust de tomàquet; arròs amb gust de canyella; dos recipients amb salsa d’albergínia que em cruspiria fins a escurar el plat; salsa de cogombres i iogurt que no tocaré. Iogurt en vas. Aigua, sempre, com sigui. Formatge de vaca, una mena de formatge de iogurt, el làban, un altre formatge per untar que crec que és de vaca, tot i que podria ser de cabra. I l’inigualable naan kurd, un pa tipus tortilla fet en un forn de fang que té un gust deliciós. Tots són aliments que no abunden, que s’aconsegueixen amb molt esforç al mercat local -proveït de manera exigua i penosa-, però que no han de faltar si es fa honor a la tradicional bondat kurda. La regla implica hospitalitat ostensible, donar en abundància, que l’hoste ho noti, servir fins que en sobri.

Assegut, el Qassim explica per què van fugir. La història -que es repeteix a cada camp- parla de bombardejos, habitatges destruïts, falta d’aliment, mort i dolor interminable. En els conflictes, en les crisis i en les guerres, sempre hi ha un parell de responsables o raons que fan detonar la injustícia. En aquesta regió fatídica són tantes i tan complexes que s’opta per reduir-les o s’intenten sintetitzar en termes com la religió, els partits polítics, l’enemistat històrica i suposadament irreductible entre clans, o el petroli. I és cert; tan cert com insuficient per entendre la brutal desigualtat i el patiment propagat. Les fronteres -aquests traçats de fantasia imposats- no poden quedar fora de la llista nociva de les fonts de la maldat.

El Qassim és, sobretot, artista: ballarí folklòric -convertit en mestre de dansa-, pintor -actualment sense tints, teles ni pinzells- i poeta. Tot el seu talent al servei d’activar l’esperança a través de l’art en tots i cadascun dels actes que s’organitzen al camp.

Explica que es van estar gairebé dos anys en una tenda de campanya fins que una agència alemanya, una ONG francesa i l’ACNUR els van ajudar a construir dues habitacions, el lavabo, una part de la cuina i els van proporcionar estris bàsics. Està agraït (no diria content, però sí agraït) per aquest refugi que els permet continuar amb vida.

El Qassim llegeix poesia. I escriu poemes; llegeix i recorda. Es treu un paper de la butxaca de la camisa verda i, com si se l’hagués tret del cor, llegeix. Recita amb un to uniforme, mètric. Assegut a terra, recolza el braç esquerre sobre el coixí ocre amb motius florejats que va rescatar de Síria i s’acomoda les ulleres sobre la punta del nas per llegir amb gràcia: la mà dreta com una batuta, els records que traspunten, l’emoció continguda. Els seus poemes són odes amb accent femení: lloances a una terra estimada que ha sigut usurpada; són també diatribes contra la persecució patida. La seva dona, la Lleida, després d’oferir-nos una altra tassa de te dolç, se li asseu al costat, escolta i assenteix. La Lleida és originària d’Afrin, cantó kurd del nord-oest de Síria que va ser un territori relativament pacífic durant els anys de conflicte. No obstant, des de principis d’any les forces armades de Turquia, amb el suport dels seus aliats de l’exèrcit sirià i faccions islamistes, van començar una ofensiva inèdita sobre la zona, amb l’argument que les milícies kurdes que s’hi establien suposaven una amenaça per a Turquia. El grup armat kurd PKK continua a la llista negra d’organitzacions terroristes de la capital turca i nord-americana, encara que la facció del costat sirià combat contra l’Estat Islàmic juntament amb els Estats Units. Contradiccions bèl·liques que deixen un saldo d’un munt de famílies sense casa; milers de persones -els càlculs de l’Observatori Sirià per als Drets Humans parlen de més de dues-centes mil- que han hagut de fugir dels combats i els bombardejos. La pau fugissera, la venjança sempre renovada.

El Qassim obre un recipient amb fotos antigues. Les ensenya al seu convidat i tots dos riuen amb nostàlgia: el Gani es descobreix en una imatge i després diu: “Aquesta la vaig fer jo, te’n recordes?” I recorden: el dia d’aquella representació frustrada, el teatre ple de gom a gom, l’expectativa i la decepció quan les forces del règim baasista van prohibir la presentació. La persecució posterior, l’atemptat i la censura. Rememoren: les mans del Qassim pintades, les parets amb missatges incisius, les formes de la resistència. Abans de dir-se adeu, el Gani diu que el passat de les fotos no és negatiu, ben al contrari: els anima a impulsar un present de reconstrucció cultural. “Van destruir aquell teatre, no volien que cantéssim ni recitéssim en kurd. Els intents d’anul·lar la nostra cultura i la persecució que hem patit van fer mal, però no han sigut definitius”.

El Qassim aprova la frase del seu amic. Evoquen en silenci.

Va viure gairebé dos anys en una tenda de campanya amb la seva família; ara estan asseguts a recer d’unes parets, agraïts, però això no és casa seva. La cuiden, l’amplien com poden, l’embelleixen -fins i tot hi han plantat parres-, però no. Casa seva ha quedat en els records que el Qassim va rescatar del seu Kurdistan sirià natal; paraules i fotos que guarda amb devoció perquè creu que aquell passat millor és - in-xa-Al·là - un futur possible per als seus nets. “Aquí no hi ha futur, estimat”, diu, mentre es passa els dits pels cabells blancs. “El futur és tornar a Síria”.

***

No tots fugen a causa del terror directe: les variades formes que agafa la violència també poden brotar de l’economia, amb l’escassetat d’aliments i medicaments, i sota el pes de la desigualtat en la seva expressió més grotesca. D’altra banda, la majoria de persones ni tan sols tenen possibilitats de sortir del país. Es mouen tant com poden, just per escapar-se del conflicte: són els etiquetats per la nomenclatura filantròpica com a IDP (persona desplaçada internament, segons les sigles -com gairebé sempre- en anglès).

Abans de continuar el viatge cap a la frontera amb Síria, el Gani resumeix les impressions: “Un camp de refugiats és, ha de ser, temporal; no és, ni serà mai, casa”.

***

Les aspiracions d’autodeterminació dels pobles kurds resulten una utopia perillosa per a diversos governs -especialment el turc, l’iraquià i el sirià- des que les potències mundials van decidir dividir el territori i imposar les línies frontereres que els va donar la gana, després de la Segona Guerra Mundial. Les manifestacions públiques de la causa kurda es persegueixen amb més o menys intensitat, encara que siguin expressions pacífiques plasmades a través d’obres teatrals, cançons o pintures que reclamen una “democràcia representativa promoguda per les comunitats, basada en la igualtat, el pluralisme i l’autosuficiència”, o justament per això mateix.

Hi ha milers de famílies que tenen algun membre desaparegut; els últims anys, lluitant contra l’Estat Islàmic; en el seu moment, dins de les maquinàries dels règims.

Baixar al-Assad va dir entre les seves primeres declaracions com a successor del seu pare en el poder: “Avui Síria requereix un canvi més que mai; necessitem sang nova en el sistema”. Hi ha cronistes que registren testimonis esgarrifosos d’atacs i assassinats executats per un obscur grup paramilitar que es mou sense cap lleialtat declarada -tot i que, quan se’n parla, es fa referència a milicians favorables al règim-; els seus membres s’anomenen xabiha (terme derivat de l’àrab que vol dir fantasmes ): manifestacions locals dels ja coneguts mercenaris. Però, com s’ha dit, no tots fugen a causa dels sicaris, les bombes o les bales. La violència té altres dimensions, i la fam és un dels seus reflexos més estesos. Durant els anys de conflicte des del 2011 s’han desplaçat dins de Síria gairebé set milions de persones, segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats i l’Oficina de l’ONU de Coordinació d’Afers Humanitaris: “Síria s’ha convertit en la crisi de desplaçament forçat més gran des de la Segona Guerra Mundial”.

***

El Safuan i les seves fustes

Qamixlo és un bastió custodiat per les forces kurdes, una ciutat multiètnica i multireligiosa que podria servir perfectament com a verificació que la convivència pluricultural és possible: hi ha un barri cristià al costat de la mesquita referencial dels musulmans de la zona; carrers d’assiris, carrers d’armenis, cases de la religió preislàmica yazidita, cases de drusos, cases de xiïtes a prop de cases de sunnites. I reductes amb banderes blau cel on s’atrinxeren les agències de les Nacions Unides. Qamixlo és, també, la ciutat natal del Gani, que es va criar en un barri tan històric com modest, en una població del Kurdistan que des de la seva infància ja era oprimida.

Una de les zones més pobres de Qamixlo és Hlailie, un barri dels afores de la ciutat. A Hlailie hi ha un petit local on pengen vint-i-nou tanburs que estan en procés de fabricació, reparació o coloració: és el taller del Safuan, un lutier que resisteix enmig del caos i la misèria que causa la guerra.

El Safuan conversa animós amb l’Aran, el seu cunyat, que l’ajuda a polir la fusta; llavors arriben dos nens corrent per demanar-li sisplau que els afini un setar. Al cap de cinc minuts, un veí curiós pregunta sobre el temps i sobre com va la feina com a excusa per prendre te i guanyar-se un Gauloises compacte dels que fuma i ofereix solidari el Safuan; poc després apareix un altre veí i proposa prendre cafè; el Safuan no s’atura. Conversa, somriu i segueix fent la seva feina com a mestre artesà, amb els cinc sentits posats al servei de la música; calcula a ull i no falla, frega les cordes i les ajusta, les afina, sent l’aroma de la fusta i després toca perquè en disfrutin la seva família i els amics del barri, que reconeixen el jove i humil lutier.

“Fa molts anys que construeixo instruments”, diu en to pausat. “Als quinze tenia un buzuq que em va regalar el meu cosí. Vaig demanar-l’hi sense parar fins que me’l va donar. Les primeres cançons que vaig aprendre van ser Núvia bonica, Per què te’n vas i Casa teva és al costat de la meva (temes kurds tradicionals). El meu cosí em va ensenyar a tocar-les. Després aquell buzuq se’m va fer malbé. Vaig venir a la ciutat perquè me l’arreglessin, però no vaig trobar ningú que en sabés. Vaig tornar a casa, vaig intentar fer-ho pel meu compte i me’n vaig sortir. Llavors vaig provar de muntar-ne un de nou, però no va quedar bonic. En vaig muntar un altre, i tampoc. Però el tercer i el quart estaven bé. Així es va convertir en la meva afició”.

De la tasseta que s’acaba de servir n’emanen siluetes amb aroma de cafè i fons de cardamom. El Safuan té una mirada dòcil i un caràcter perseverant, polits en una infància marcada per la malaltia. Fa un xarrup curt i diu que arregla tota mena d’instruments, “però només construeixo buzuqs, baglames, llaüts i tanburs. Podria fer guitarres i violins, però me’n demanen pocs”.

-Què escoltes, Safuan?

-M’agraden les cançons de l’Adil Hizni, les toco i les canto. Té una cançó folklòrica sobre la guerra que em commou cada vegada que la sento.

L’espai de treball és petit. Sobre la porta d’entrada penja un amulet contra el mal d’ull. Unes lletres gastades en tipografia àrab de color taronja i vora blanca et donen la benvinguda des de la finestra, tot i que anuncien el nom d’un antic magatzem d’abans de la guerra. A dins només hi ha una foto, amb un marc de cartró i una dedicatòria afectuosa escrita amb fibra negra. Al fons hi ha una habitació on penja un quadre amb unes lletres daurades que demana al déu de l’islam que faciliti la vida dels hostes. Tot està cobert d’una capa subtil de pols de fusta.

“Al principi estava sorprès: no me’n sabia avenir que funcionés, que hagués muntat un instrument. Ara construir-ne em prova, i quan toco em sento millor. Però la guerra ha afectat negativament la meva feina: no hi ha electricitat, no hi ha materials o són de mala qualitat. Em falten màquines, alguna serra i una fregadora; tot és manual. M’haig d’escarrassar molt. M’agradaria tenir un espai més gran, també. És veritat que hi ha centres nous; les autoritats han obert espais culturals i això fa que tinguis més encàrrecs. Però la guerra ens frena i s’acumula la feina. Amb màquines podria fer molt més”.

El veí curiós surt i es tapa la cara amb la kufia negra i vermella per protegir-se del sol. Conversa com si el pogués entendre. El Gani aconsegueix interpretar-ne algunes frases i tradueix: “Diu que abans la vida dels infants era més primitiva. Diu que els fills dels pobres aprenien tanbur i els nens rics estudiaven instruments occidentals, violí o violoncel. I que això continua igual”.

La reflexió del veí fa que al Gani li vingui a la memòria un refrany popular: “A cada casa hi ha d’haver un tanbur”; després ell afegeix: “I tot poble necessita el seu lutier”.

El Safuan, per la seva banda, explica que ara hi ha nens -els que poden- que compren instruments de Turquia, però són cars i triguen molt a arribar o directament no arriben. “Si no fos per la guerra i per la nostra mala situació, jo en podria fabricar amb un cost mínim. M’encanta veure venir els nens amb instruments. Els hi arreglo, els ajudo i els dono tot el que puc. És millor veure’ls amb instruments que carregant armes. No volem que sigui una generació violenta”.

***

Un any enrere no hauríem pogut recórrer aquest mateix tram sense caure presoners de l’Estat Islàmic. Però fa uns mesos es va alliberar la ciutat de Raqqa (un dels últims bastions del Daeix a la zona) i la pressió va cedir. Ara l’estreta ruta que uneix Qamixlo amb Kobane -una via desfeta, sense demarcar- torna a ser transitada en tots dos sentits, i els camions de cru hi passen fregant-se els retrovisors.

Se succeeixen els punts de control en mans de les forces kurdes. Es distingeixen fàcilment de qualsevol altre exèrcit del Pròxim Orient per la incorporació de dones a les seves files, i per la indumentària mixta de combat de les YPJ/YPG, que inclou un mocador negre o verd, florejat, molt bonic.

La branca femenina de les Unitats de Protecció Popular (YPJ) és una milícia kurdo-siriana independent de la branca masculina, les YPG. Van combatre contra l’Estat Islàmic, i cada vegada que se les esmenta es remarca la valentia que les caracteritza. Per a elles derrotar el Daeix no és l’únic objectiu, sinó un pas més per fer caure el patriarcat.

A les casetes de tova i a tots els controls hi ha baluards de les forces kurdes de Síria. Els soldats porten petites banderes cosides a l’uniforme amb el nom de la seva milícia, anunciada en tres idiomes i colors: negre per a l’àrab, vermell per al kurd i blau per a l’assiri. Aquí mateix, ara fa només uns mesos, onejaven els símbols del jihadisme radical.

La Parwin: la guardiana de les paraules

“Aquesta és una de les poques construccions que va quedar dreta”, diu la Parwin, professora de literatura i treballadora del Centre Cultural de Kobane. Anys enrere, el mateix edifici estava ocupat pel règim baasista, però tenia poca activitat o quedava buit. Els artistes kurds el van recuperar després que la milícia aconseguís expulsar l’Estat Islàmic, i avui és un formiguer de grans i petits que passen per les aules per aprendre pintura, teatre, dansa, instruments musicals tradicionals i clàssics; hi ha un estudi de gravació que funciona molt bé, armat amb velles consoles de so donades; en una altra planta es poden fer classes de comunicació i “tenim un espai perquè la memòria i la paraula del nostre poble no es perdin”, diu la Parwin referint-se a la biblioteca.

“El 90 per cent de la ciutat es va quedar en ruïnes i van cremar tot el que els semblava haram (pecat)”, recorda la Parwin. Els jihadistes encenien fogueres enormes amb instruments i llibres perquè deien que eren fonts del mal.

La biblioteca és a la planta baixa del Centre Cultural, a mà de qualsevol que hi estigui interessat. Als prestatges criden l’atenció títols en diferents colors i idiomes. “Després de l’alliberament ens vam reunir amb amics i vam començar a rescatar llibres. Al principi vam aconseguir aplegar unes sis-centes obres en kurd. Va ser una tasca difícil perquè l’expressió del nostre poble sempre ha sigut censurada. Abans l’ensenyament era només en àrab. El Baas -partit polític sirià al poder- requisava i prohibia la manifestació de la cultura kurda. Imagini’s la feina que va significar restaurar, reunir i buscar per comprar més de dotze mil exemplars”.

Un cop desactivat el califat, esclaten dotzenes de nous conflictes que sonen amb més intensitat i espurnegen de vermell. Ho explica molt bé el periodista Ayestarán en el seu treball més valorat: “Sense perdó i sense justícia, el final d’aquest califat només és un compte enrere per a l’aparició del següent”.

Davant de les nenes i els nens s’obren camins cada vegada més definits: el camí ampli de la rancúnia, la venjança sempre inconclusa i el jihadisme; o el camí estret de la recuperació que intenten obrir amb l’art persones com la Parwin, enmig de les despulles i les restes esfereïdores de la guerra. Impulsen la reconciliació i la recuperació emocional malgrat tenir records vius del dolor, alguns en la seva versió més provocadora: a pocs carrers del centre, el mur de formigó que va fer aixecar el president turc.

El mur ja cobreix més de dos terços dels 900 quilòmetres de frontera amb Síria: aproximadament 760 quilòmetres de plaques de ciment de tres metres d’alçada amb filferro espinós i una xarxa de torres de vigilància amb artilleria, trinxeres i/o terraplens que l’envolten. Erdogan paga, a més, soldats extres entrenats per al que s’anomena “reacció ràpida”.

La primera part -quasi 600 quilòmetres- va ser aixecada per la constructora turca estatal. La part restant se la van repartir empreses privades. L’any 2015 l’argument per aixecar el mur va ser “frenar la immigració i el contraban”; ara per a l’administració d’Ankara es tracta d’una qüestió de “seguretat nacional”.

A Kobane, no obstant, la població s’esforça per adaptar-se a entorns fràgils: fa poc va obrir un local de teles on també es venen mocadors d’ús típic a la milícia i samarretes de futbol europeu; una botiga modesta de mòbils alliberats, nous i de segona mà; fins i tot un fals Starbucks.

La Parwin, docent perseverant, cuida i millora amb afany l’única biblioteca de tota la zona, com una guardiana de les paraules.

“Estem promocionant la lectura en escoles i centres educatius. Notem molt interès per aprendre. Ens il·lusiona la idea que surtin escriptors de Kobane; sabem que podem fer molt bé a la societat. Seria magnífic -diu, somrient- tenir més llibres i suport; ens permetria incentivar, per exemple, que s’escrigui més poesia en la nostra llengua”.

La Parwin va organitzar i va catalogar sola totes les obres de la biblioteca, en alguns moments a les fosques: Kobane, com altres ciutats alliberades del nord sirià, té poques hores de subministrament elèctric al dia. A conseqüència de l’esforç, es va haver d’operar de la vista, però se la veu radiant: “Més enllà de les dificultats, seguim lluitant i cuidant la nostra cultura. Estem recuperant la nostra veu. I les nostres paraules ara tenen lloc”.