Avui comença la festa major de Sant Feliu de Guíxols. La tradició familiar diu que jo vaig ser concebut en aquesta localitat, un indret que l’any 1908 l’escriptor Ferran Agulló va batejar com la Costa Brava. La dèria per aquest litoral escarpat va començar a finals del segle XIX amb l’aparició a Sant Feliu de petits establiments com Els Banyadors o el Balneari Guixolense, més conegut com a Can Baldomero. Més tard, a la dècada de 1920, van obrir els famosos Banys de Sant Elm, club esportiu i alhora balneari, que van atraure una allau d’estiuejants barcelonins i van convertir aquesta població en un dels primers motors del turisme de platja a Catalunya. Aquesta pionera indústria va portar els primers turistes estrangers, cosa que es va encomanar a altres pobles veïns com Tossa de Mar o Cadaqués.

L’incipient turisme a la Costa Brava es va estroncar amb la Guerra Civil, i no va ser fins als anys cinquanta que la costa gironina va tornar a estar de moda, convertida en un destí de fama internacional. És llavors, a partir de 1955, quan els pares van començar a estiuejar-hi, gràcies al fet que el meu oncle Jaume hi tenia família. Durant quasi quinze anys les vacances a casa meva consistien en agafar una habitació a la pensió Bon Repòs. El pare sortia cada matí a posar una estona les canyes i arribava amb un peix que ens cuinava per sopar la propietària de la pensió. Després agafàvem la Mondela fins a la platja de S’Agaró i de tornada fèiem l’aperitiu a la taverna de Can Peric, darrere del mercat municipal, un lloc fantàstic de musclos a la marinera i calamars a la romana que ens tenia fascinats.

En aquells anys Sant Feliu disposava d’una sèrie d’establiments tradicionals on fer el vermut, com Can Saura, Cal Coix o La Pansa. També hi havia locals bohemis com Cal Canari, on es podien escoltar havaneres i que tenia com a clients assidus Xavier Cugat i Abbe Lane. Però aquí no acabava l’oferta de lleure: es podia anar a ballar al Clipper o passar la tarda en un dels tres cinemes que tenia el poble, el Novedades, el Victòria i l’Oriente. Sense oblidar els passejos fins a l’ermita de Sant Elm i el gelat de tornada en alguna de les terrasses que donaven al passeig marítim. També anar a veure com tornaven les barques de pesca o assistir als concerts de sardanes que s’organitzaven durant tot l’estiu.

Aquell primer turisme va començar a canviar als anys seixanta amb les segones residències i la construcció de blocs d’apartaments, vistos llavors com un signe de modernitat. Dels estiuejants barcelonins, que hi acudien buscant la pau i la bellesa del paisatge, es va passar al turisme de masses, a les excursions nàutiques amb els famosos cruceros i als espectacles de flamenc en locals com Casa Pedro. Tanmateix, tot i haver estat l’origen de la Costa Brava, Sant Feliu encara és avui un dels pocs indrets del litoral que ha conservat la seva fesomia.

A finals dels anys seixanta els pares van deixar d’anar-hi, i jo no vaig trepitjar més aquella localitat fins que, amb 40 anys ja complerts, vaig conèixer la que ara és la meva dona. Ironies del destí, ella és la filla gran de Can Peric i la neboda del Bon Repòs.

Bona festa major a tothom!