El rinoceront es deia Ganda i era femella. I encara avui dia és una de les imatges més reconegudes de la història de l’art gràcies al gravat que en va fer Albrecht Dürer el 1515. “Aquest gravat és segurament la representació d’un animal que ha tingut més influència en la història de l’art, però curiosament Dürer mai va veure en directe cap rinoceront”, explica l’escriptor i periodista Jesús Marchamalo, que acaba de publicar amb il·lustracions d’Antonio Santos El rinoceronte del rey (Nordica), on explica el periple viscut per aquest animal en una època en què el món estava canviant de manera dramàtica. Si la història del gravat de Dürer és fascinant, la de la Ganda encara més. “En el seu viatge fins a Europa hi apareixen dos reis, el papa de Roma i alguns dels artistes més importants del món”, diu Marchamalo.

“Cal tenir present que Europa no havia vist cap rinoceront des de l’antiga Roma. Durant quinze segles ningú havia vist aquests animals i, de fet, es dubtava de si existien. Eren com uns éssers mitològics, com els unicorns o les sirenes. Cal entendre la commoció que va provocar la seva arribada a la cort del rei Manel I de Portugal. Va ser un esdeveniment per a tot Europa. I totes les corts van enviar viatgers diplomàtics o espies per veure’l”, disfruta explicant Marchamalo, ja que “el periple de la Ganda ens explica un moment clau: Europa, fins llavors petita i tancada, s’estava obrint gràcies a les rutes de navegació cap a l’Àsia”. Manel I havia rebut aquell rinoceront el 20 de maig del 1515. Era un regal del sultà Muzaffar II, que manava a Gujarat, una zona a l’oest de l’Índia. Muzaffar II havia rebut una ambaixada portuguesa que demanava permís per construir una fortificació a l’illa de Diu per tenir-hi una base, però s’hi va negar. Ara, com que no tenia la intenció de portar-se malament amb els europeus, els va omplir de regals per al viatge de tornada. I un dels regals era la Ganda, un rinoceront de l’Índia. No era el primer cop que uns europeus veien aquesta espècie, ja que Alexandre el Gran ja els havia pogut observar en llibertat al segle IV abans de Crist. De fet, les cròniques fetes pels grecs segurament van ser claus en el naixement de la llegenda dels unicorns.

I abans, un elefant blanc

La Ganda va arribar a Lisboa després de mesos de navegació al vaixell Nossa Senhora da Ajuda acompanyada del seu cuidador, un indi anomenat Ocem. El rei Manel ja tenia llavors una espècie de zoològic privat ple d’animals que rebia de l’Índia i l’Àfrica, motiu pel qual va arribar a organitzar un combat entre la rinoceront i un dels elefants que tenia a la cèntrica plaça del Comerç de Lisboa. Aquest combat el va guanyar la rinoceront per incompareixença del rival: l’elefant va girar cua sense atacar la rinoceront, que sí que va mostrar-se agressiva. “La idea era repetir els combats d’animals de la vella Roma, tal com s’explica als relats de Plini el Vell. Per les monedes romanes que tenim, a Roma havien tingut rinoceronts africans”, argumenta Marchamalo. Manel I estava enamorat de la Ganda, però encara estimava més el poder. Així que va decidir regalar l’animal al papa de Roma.

El papa Lleó X, nascut a la família Mèdici de Florència, era una home culte que “va portar a Roma mestres com Rafael i Bramante i va iniciar la reconstrucció de la basílica de Sant Pere del Vaticà, però també va viure l’inici del luteranisme”, recorda Marchamalo. “Martí Luter va alçar la veu i va donar inici al protestantisme durant el seu papat. Va ser una figura clau”, diu. Amb tant de poder, Lleó X podia canviar el destí d’una nació amb un cop de ploma. I un dels regnes que ho entenien més bé era Portugal, un estat que necessitava el favor papal per tenir dret a les terres que anava explorant pels mars asiàtics. Ja abans de la Ganda, Manel I va enviar una carta al Papa el 1514 en què li comunicava que rebria un regal que el deixaria sense paraules: un elefant blanc. L’animal era un regal del rei de Kochi, un petit reialme a la costa índia, a l’actual estat de Kerala. Lleó X va batejar l’animal com a Hanno i va ordenar construir-li un edifici especial a prop de la basílica de Sant Pere, a la zona de Borgo Sant’Angelo. L’arribada d’un elefant a Roma va provocar la bogeria. Es van organitzar recitals poètics dedicats a l’animal, el van fer desfilar, el van disfressar com si fos un dels elefants cartaginesos d’Hanníbal i va ser dibuixat pel mateix Rafael. Però el 1516 l’animal, que havia après a fer reverències quan el Papa li tocava una pota, va morir. Lleó X escriuria a les seves memòries que va ser un dels dies més tristos de la seva vida. El rei portuguès, doncs, va decidir seguir guanyant-se la seva complicitat enviant-li la rinoceront. Era un regal encara més fabulós, ja que a Europa mai s’havien deixat de veure elefants, però aquell animal amb banyes semblava caigut del cel. Però mai va arribar.

Una mort tràgica

Engalanada amb flors, la rinoceront va ser embarcada altre cop i va fer una parada tècnica a Marsella, on va atraure centenars de persones, entre elles tota la cort del rei Francesc de França, que va voler veure l’animal en directe. Però pocs dies després, per la costa de la Ligúria, una tempesta va fer naufragar la nau i la rinoceront, lligada amb cadenes, es va ofegar. “Va ser tràgic. Alguns mariners es van salvar nedant, així que el naufragi devia passar a la vora d’un port, on s’esperava un ambaixador del Papa. Si no hagués anat encadenada segurament s’hauria salvat, ja que els rinoceronts neden molt bé”, diu Marchamalo. El seu cadàver va ser recuperat en una platja uns dies després i uns taxidermistes van poder enviar al Papa el que en quedava, omplerta de palla per dins. “Com que no tenien referències de com eren vius, sembla que van posar les banyes malament”, explica Marchamalo. Va ser el trist final d’un animal que va provocar tant interès allà per on passava que a la llunyana Nuremberg Albrecht Dürer va poder fer-se una idea de com era gràcies als dibuixos que li deurien arribar i va fer el gravat que encara avui es pot veure al Museu Britànic de Londres. “Crida molt l’atenció que l’artista fos capaç de representar l’animal tan bé sense haver-lo vist mai. No se sap del tot com les dades van arribar a Dürer. De fet, hi ha algunes errades: al gravat té escames a les cames, per exemple. Malgrat tot, segueix sent un dels gravats més famosos de la història. Va tenir tant èxit que les planxes de fusta que s’utilitzaven per anar-ne fent còpies es van desgastar de tant fer-les servir”, explica Marchamalo. Malgrat les imprecisions anatòmiques, el gravat de Dürer va aconseguir una gran popularitat a Europa i va ser copiat en moltes ocasions durant els tres segles següents. Finalment va ser substituït per pintures i dibuixos més realistes, especialment de la rinoceront Clara, que va ser exhibida per Europa a les dècades del 1740 i 1750. De fet, fins al 1758 a Europa només s’hi van veure quatre rinoceronts més. El segon, conegut com a Abada, el van portar els portuguesos a Madrid, on encara dona nom a un carrer. I el cinquè va ser la Clara, que va acabar tan cansada d’anar fent voltes amunt i avall per ser exhibida que li va caure una de les banyes per estrès. “Europa va viure una rinomania. Es feien teles amb rinoceronts, joguines i pentinats per a les dames de l’aristocràcia inspirats en les banyes d’aquests animalons. Tothom volia tenir alguna cosa relacionada amb ells. La seva imatge va ser tan potent que fins ben entrat el segle XX als llibres de ciències de les escoles alemanyes la imatge escollida era el gravat de Dürer”.

Per a Marchamalo aquest rinoceront “planteja una metàfora”, ja que ens permet intuir cap on es va dirigir l’art des de llavors, produint cada cop més còpies per a un públic que volia satisfer la seva curiositat. Però també ens posa davant d’un mirall de com som els humans quan volem dominar la natura. “La seva història ens permet estirar molts fils. Ens parla del paper de l’art i de tots els artistes que van sentir-se fascinats per aquest animal. Rafael d’Urbino el va dibuixar en una de les lògies del Vaticà. A la Torre de Belém de Lisboa en van reproduir un en una gàrgola. La seva imatge ens ha acompanyat sempre. Salvador Dalí deia que era un animal còsmic i en va fer dibuixos. És un animal molt vinculat a l’art per la importància del gravat de Dürer i per la fascinació que genera. El rinoceront indi té aquesta pell amb una espècie de plaques que semblen una armadura. Cal pensar que va arribar sent una cria i ja pesava una tona. Als europeus veure’l els va commocionar. El seu viatge ens explica cap on anava Europa”, diu Marchamalo, que ha volgut incloure al final del seu llibre un avís per recordar que en aquesta història tots els personatges són reals. “Dos reis, el Papa, Dürer, Rafael... Tothom sentia curiositat. La curiositat que ha provocat que durant tants segles molts animals pateixin o siguin assassinats”, conclou Marchamalo.