DelftLes pintures de Johannes Vermeer (1632-1675) són com unes instantànies arrelades al seu món, la ciutat de Delft de mitjans del segle XVII, i al mateix temps ens resulten molt pròximes: les experiències que tenen els personatges dels seus quadres són les mateixes que ara. En ple segle XXI rebem notícies per correu, encara que sigui electrònic més que postal, i els anhels, les pors i els mecanismes de seducció que apareixen en alguns dels seus quadres no han canviat substancialment en tot aquest temps. La gran exposició que el Rijksmuseum dedica a Vermeer fins al 4 de juny ha despertat una febre global per la seva obra: la mostra és la més ambiciosa, amb 28 de les 37 obres que se li atribueixen, i pocs dies després d’inaugurar-se ja s'havien exhaurit les entrades. Abans d’obrir les portes n’havien venut més de 200.000, i els responsables del museu calculaven que rebrien uns 500.000 visitants. Malgrat tot, Vermeer no sempre va tenir un reconeixement tan important: després de la seva mort va caure en l’oblit i no va tornar a ser recuperat fins a mitjans del segle XIX, quan el periodista i crític d’art francès Théophile Thoré-Bürger li va dedicar una monografia.

Pocs artistes estan tan lligats a una ciutat com Vermeer ho està amb Delft: hi va néixer, hi va passar tota la seva vida, hi va fer totes les seves obres i hi va ser enterrat. Ell, a l’església vella, mentre que els membres de la seva família a l’església nova, on a ell l’havien batejat. Com que no se sap el punt exacte de l'església vella on hi ha les despulles de Vermeer, la ciutat el recorda amb una petita làpida a terra amb el seu nom. L'església vella té un detall insòlit: la torre està inclinada gairebé dos metres arran de la inestabilitat del terreny a la vora del canal més antic on està construïda. Coincidint amb la inauguració de l’exposició al Rijksmuseum, un sol excepcional gens habitual al mes de febrer convidava a recórrer la ciutat de Delft, a uns seixanta quilòmetres d’Amsterdam, entre la Haia i Rotterdam, seguint els passos del pintor.

L'urbanisme de Delft es caracteritza per la seva xarxa de catorze canals i pels seus més de setanta ponts. Encara que molts dels edificis amb els quals Vermeer va estar relacionat han desaparegut o han sigut reformats, l'estructura dels carrers és pràcticament la mateixa que al segle XVII, així que si Vermeer visqués avui encara es podria orientar per la seva ciutat. La Delft de mitjans del segle XVII ja era coneguda per la seva ceràmica i era una ciutat pròspera amb uns 21.000 habitants. Si bé ara la seva població s’ha multiplicat per cinc, això no ha fet que perdi el seu caràcter de ciutat acollidora i tranquil·la i al mateix temps animada per la vida universitària, ja que la ciutat acull una universitat politècnica que és una de les més prestigioses d'Europa. La vida de Vermeer es pot resumir en una dotzena de punts al voltant de la gegantina plaça del Mercat, una de les més grans d’Europa, com el lloc on hi havia la posada anomenada La Guineu Voladora que regentava el seu pare, Reinier Jansz, i que actualment és un hotel. Va ser aquí on Vermeer va néixer i, com que el pare era marxant d'art i va estar en contacte amb destacats pintors locals, va poder conèixer de prop la vida artística de la ciutat (Voldersgratch, 25-26). Precisament la casa natal del pare, que també va ser teixidor de seda, és a uns minuts de distància (Beestenmarkt, 26). També a la vora de la plaça hi ha el Gremi de Sant Lluc: com el seu pare, Vermeer va formar part del Gremi de Sant Lluc, la corporació dels pintors, escultors, vitrallers i gravadors. L'edifici està ocupat actualment pel Vermeer Centrum Delft, un centre d'interpretació on es poden veure reproduccions de totes les seves obres.

Una ciutat pròspera i en ebullició

“Vermeer tenia tantes coses a Delft que sempre s’hi va quedar”, afirma la directora del Museu Prinsenhof de Delft, Janelle Moerman. En aquest museu s’hi pot veure també fins al 4 de juny una exposició sobre Delft en temps de Vermeer amb més d’un centenar d’obres d’art, objectes i documents. “Vermeer va tenir una família molt nombrosa –afegeix Moerman–: va viure a la casa de la seva sogra catòlica, Maria Thin, amb la seva esposa i més d’una desena de fills, dels quals vuit van sobreviure, així que aquest fet també el va mantenir a la ciutat. Al mateix temps estaven passant moltes coses en l'àmbit intel·lectual, cultural, econòmic i religiós que li van semblar prou per quedar-se”. En aquell moment Delft també era una ciutat en ebullició en el terreny artístic: “Molts col·legues de Vermeer estaven treballant en la representació de l’espai, la perspectiva i la llum, i ell va portar-ho a un nivell superior”, explica la directora. Amb motiu de l’exposició s’han fet noves descobertes sobre la vida de Vermeer: com l’entrada en el registre funerari de l’església vella del funeral del pintor celebrat el 16 de desembre del 1675. Gràcies a aquest document s’ha sabut que van portar el taüt del pintor almenys catorze portadors i que la campana de l’església va sonar un cop. Va ser un funeral molt costós. Com que Vermeer va morir arruïnat, sembla que va ser la seva sogra qui va pagar la cerimònia.

Una altra de les descobertes té a veure amb la mare de Vermeer, anomenada Digna Baltens. Quan Vermeer tenia 22 anys va explotar el polvorí de Delft, cosa que va provocar la ruïna de mitja ciutat. Entre les víctimes mortals hi havia molta de la gent que vivia en aquell carrer. Amb motiu de l’exposició es va fer públic que un any després la mare de Vermeer va rebre una compensació econòmica pels danys que havia patit la posada durant l’explosió de Delft. Després que morís el seu marit, Baltens va continuar amb el negoci i en el moment de l’explosió viva a la posada.

Un casament avantatjós

Janelle Moerman assegura que Vermeer només va sortir dos cops de Delft. Un va ser per casar-se, perquè ell era protestant i la capella on es podia casar amb una dona catòlica estava ubicada fora de la ciutat. Concretament, la parella es va casar a Schipluiden, a set quilòmetres de Delft, mig any després de la mort del pare d’ell. Va ser un casament avantatjós per al pintor, ja que la família d’ella era més adinerada que la seva: el sogre tenia una fàbrica de maons a Gouda i la sogra provenia d’una de les famílies catòliques més destacades d’aquesta mateixa ciutat. Maria Thin va jugar un paper cabdal en la vida del matrimoni: tot i que al començament s'hi va oposar, més endavant va acollir la parella i els seus quinze fills al seu domicili d'Oude Langendijk, 25. Van viure-hi uns quinze anys i va ser en aquest lloc on Vermeer va fer la majoria dels seus quadres.

Vermeer va fer una altra excepció. Va ser per pintar la vista del port des de la part sud de la ciutat a la cèlebre Vista de Delft, encara que és una visió idealitzada, perquè les torres de l’església vella i l’església nova no estan tan a prop com sembla al quadre, i la torre de l’església nova és més estreta. Encara hi ha més llicències: el pont entre la Porta de Schiedam, a l’esquerra, i la de Rotterdam és més ample, i Vermeer va girar lleugerament la Porta de Rotterdam perquè s’ajustés a la composició que tenia pensada. Així i tot, avui es pot visitar el lloc que correspon al punt de vista del quadre, a deu minuts del centre, a la cruïlla dels carrers Hooikade i Zuideinde. La Porta de Rotterdam també va ser destruïda, però per fer-se una idea de com era es pot visitar al barri d’Oostpoort l’única porta que ha sobreviscut, la de l’Est, la història de la qual es remunta al 1400. 

Vista de Delft és també una raresa en l’obra de Vermeer, perquè no és una de les escenes d’interior per les quals és famós ni un retrat imaginari, anomenats tronie, com La noia de la perla. Una altra excepció, també molt relacionada amb l’urbanisme de Delft, és l’obra El carreró, la ubicació del qual ha sigut objecte de moltes teories. Des del 2015 la teoria més acceptada és que la ubicació correcta és als números 40-42 de la Vlamingstraat. Aleshores es trobava en un barri de classe mitjana on vivien gent treballadora com carnissers i fusters. La casa que Vermeer va pintar era la casa on vivia una de les seves tietes, així que l’habitatge tenia un significat especial per a ell, i el quadre és l’únic de mitjans del segle XVII que representa el retrat d’una casa en concret. L’edifici va desaparèixer, i en el seu lloc n’hi ha un altre de més petit del segle XIX.

I deixant de banda per un moment la vida i l’obra de Vermeer, el Museu Prinsenhof va ser un escenari cabdal de la guerra d’independència dels Països Baixos: es tracta de l’antic convent on Guillem d’Orange, conegut com a Guillem el Taciturn, es va refugiar després que el rei Felip II el declarés en rebel·lia el 1580 i on el partidari de la corona espanyola Balthasar Gérard el va assassinar el 1584 disparant-li dos trets, les marques dels quals encara són visibles en una paret. Guillem el Taciturn va ser enterrat a l’església nova i a partir d’aquell moment la família reial holandesa va començar a enterrar-hi els seus membres en lloc de fer-ho a la ciutat de Breda, que en aquell temps estava en poder de les tropes espanyoles.