Els viatges que fem acaben per esdevenir una font de records per on passejar de tant en tant, per explicar alguna anècdota a les amistats, per visitar i tornar a gaudir, amb els ulls tancats, un dia a la platja o qualsevol nit abans de dormir. En el meu cas, més que no pas els paisatges, el que em guarda el cap són les històries viscudes amb la gent, aquells desconeguts que, durant unes hores, es converteixen en companys d’aventura. En el cas de la ciutat de San Francisco, el gran David Madson.
Feia molt fred i per això, tot i que acostumo a passejar a peu per tota ciutat que trepitjo, vaig decidir agafar un autobús per anar al Golden Gate Park.
He de fer un incís: la ciutat de San Francisco, tot i que la podem tenir idealitzada a causa de nombroses pel·lícules, cartells i cançons, o per causes tan diverses com ser un dels llocs al món de més obertura sexual, ideològica, espiritual i artística, a segons quines hores és una jungla difícil d’empassar-se, que no té res a veure amb la idealització que la propaganda ens vol fer arribar. Hi ha unes tres mil persones sense sostre. Abans vivien en un campament que el govern va desmantellar i ara circulen sense rumb. De cop, ensopegues amb una jove punxant-se, a terra, mig arraconada en un portal. Una mica més enllà, un noi fumant-se un xino. No exagero. Bojos, vestits amb parracs, bruts i pudents, arrossegant els peus, cridant el que em van semblar insensateses. Mutilats, desesperats, prostituïts. El màxim luxe i consum al costat de la més profunda carència. Què estem fent, em vaig preguntar, sí. Vaig sentir indignació i dolor. Saber sense jutjar. En cap moment no vaig sentir por. Sí molta pena, i amb ella vaig conviure.
Com deia, feia molt fred i per aquesta raó vaig decidir agafar un autobús. El trajecte des del meu hotel al carrer Bush –prop de l’entrada a la fantàstica China Town– era llarg, unes cinc milles, de manera que vaig tornar a decidir una cosa poc habitual en mi: seure. Hi havia alguns seients lliures però vaig preferir l’únic disponible al costat d’una finestra; vaig haver d’interrompre la pau d’un senyor elegant que gaudia de la lectura del diari. Es va aixecar amb un somriure per cedir-me el pas. Quan va observar que jo mirava un mapa, em va preguntar si podia ajudar-me. Vam entaular conversa. Es va interessar per la meva volta al món, es va apuntar el meu nom.
Al vespre, quan vaig tornar a l’hotel, vaig fer una cosa que tampoc no faig gairebé mai –i era la tercera, si hi sumàvem el fet d’agafar un bus i el de seure durant el trajecte, i és així com el destí teixeix la seva ruta disfressada d’atzar–: vaig entrar al meu compte de LinkedIn. Oh, sorpresa. El David Madson m’havia buscat i em convidava a acompanyar-lo a l’òpera. Li quedava una entrada disponible. Manon Lescaut. I, abans de la música, m’oferia un sopar al fantàstic Sam’s Grill. Vaig acceptar sense dubtar. Faltaven dos dies per veure’ns i ho va aprofitar per recomanar-me alguns imprescindibles de la ciutat. I, per sort, vaig seguir tots els seus suggeriments.
El David es va convertir en un amic de tota la vida durant aquella sortida. La persona necessària en el moment oportú. Vam xerrar com vells coneguts, amb l’al·licient de la sorpresa. Vam passejar la milla que ens separava del teatre. Vam gaudir de la música. A la sortida, ja de nit, va desbloquejar dues bicicletes i em va acompanyar fins a l’hotel per deixar-m'hi sana i estàlvia. Mentre pedalàvem cap al comiat em vaig plantejar, un cop més, que l’única espiritualitat possible és l’entusiasme –del grec en, theou, asthma, (alè de Déu)– sense intenció. Agraïment absolut.
