| Foto: CARME RIERA SANFELIUJa ha superat del tot una infantesa trista?

El meu pare era molt autoritari, molt dur. Tant que mai em va dirigir cap paraula d’amor ni em va dedicar ni una mica de temps... Era molt difícil d’estimar però molt fàcil d’odiar. És una sort per a un nen tenir un pare fàcil d’odiar. Molts joves d’avui en dia tenen moltíssima dificultat en això, perquè ara els pares són supersimpàtics, ja no hi ha cap raó per odiar-los. El problema de molts dels nostres joves és que han tingut dues mares.

La seva mare era depressiva.

A la meva mare la vaig estimar apassionadament, però és que era extremadament afectuosa. D’altra banda, era depressiva, alcohòlica... I és dur estimar una depressiva, alcohòlica i histèrica. Per tant, tota la meva infància va girar al voltant de la desgràcia de la meva mare, perquè era depressiva i perquè el meu pare era odiós. La meva mare es va suïcidar; de fet, va fer tres intents de suïcidi, dos quan jo era petit i un tercer quan jo ja tenia uns 30 anys, i en aquest tercer intent ho va aconseguir. Quan el meu germà, que va ser qui va descobrir el seu cadàver, em va trucar per dir-me que estava morta, la primera idea que em va venir al cap va ser que tot era fals en ella menys la infelicitat.

Que bèstia.

Per sort, vaig estudiar filosofia. El gran regal que em va fer la filosofia grega és que em va permetre descobrir el contrari: la veritat pot ser alegre i és la il·lusió la causant del malestar de la gent. Des d’aquest punt de vista, la filosofia grega, i especialment l’epicúria, però, de fet, la filosofia en general, ha estat la meva bona mare. La meva mala mare va ser la que vaig estimar apassionadament, però en la qual tot era fals menys la desgràcia; la meva bona mare va ser la filosofia, on l’alegria és veritat i és la il·lusió la que ens fa patir.

Escriure li ha servit.

L’esperança és la principal causa de suïcidis. La gent se suïcida perquè està decebuda. La meva mare era infeliç perquè la vida no parava de decebre-la. Però no és culpa de la vida, la vida fa el que pot... És que les nostres esperances des del principi són il·lusòries. Per aquesta raó he fet tot aquest llarg treball de crítica de l’esperança, per sortir de la melancolia i la desesperança. Vaig posar la potència del pensament al servei de la debilitat de viure. He hagut de filosofar molt per aprendre a viure, que és la funció essencial de la filosofia.

Va intentar fer ficció de jove?

Sí, volia ser novel·lista, i em vaig adonar molt ràpid que, en efecte, els meus textos literaris eren d’una tristesa infinita. Però, en canvi, els meus textos filosòfics eren més aviat tònics, no forçosament optimistes, però tònics, feien venir ganes de viure. I en constatar això, em va semblar normal decantar-me pel costat on hi havia més llum, és a dir, el costat on hi havia ganes de viure, més que no pas el costat on hi havia tristesa, angoixa o melancolia.

La llum l’ha ajudat a viure millor?

Sí, però la filosofia no és un remei contra l’angoixa, els maldecaps, la desgràcia... La filosofia m’ha ajudat a ser feliç quan tot va més o menys bé, la qual cosa ja és un gran progrés, però, quan tot va malament, s’ha de patir, s’ha de plorar, i la filosofia no hi fa gaire. La idea que planteja Epicur que el savi és feliç fins i tot sota tortura és una bestiesa evident. De fet, Aristòtil ho va dir: “Dir que el savi pot ser feliç fins i tot sota tortura és parlar per no dir res”. Montaigne no és la saviesa extrema d’Epicur o Spinoza, sinó més aviat el que anomeno una “saviesa per als que no són savis”, és a dir, per a tots nosaltres.

Quina saviesa és aquesta?

La saviesa és el fet d’estimar la vida. Estimar la vida i no pas la felicitat, com alguns creuen. En el meu llibre La felicidad, desesperadamente jo vaig haver de fer un dels primers llibres filosòfics a França sobre la felicitat. Ara surt un llibre sobre la felicitat cada setmana. Em vénen ganes de dir-li a la gent: “Escolteu, m’esteu afartant, ja, amb tanta felicitat”. No cal filosofar perquè ens agradi la felicitat. L’objectiu ni tan sols és tampoc que agradi la saviesa. La veritable saviesa no és la d’estimar la felicitat, sinó la d’estimar la vida. Aquesta saviesa humil i mesurada és la saviesa dins la qual em reconec.

Per què encara parlem tot el dia de com ser feliços?

Hi ha una manera de parlar sobre la felicitat que em supera. La felicitat és una recompensa que arriba als que no l’han buscat. No és qüestió de buscar la felicitat, sinó de combatre la infelicitat. L’objectiu de la política no és donar la felicitat a la gent, sinó que és combatre la desgràcia, les causes socials i econòmiques de la desgràcia. Perquè els diners no donen la felicitat, però la misèria pot ser suficient per a la infelicitat.

Què diu quan li demanen consell?

Quan m’interroguen sobre la felicitat, sovint responc: “Escolti, ocupi’s una mica menys de la felicitat i una mica més del que de veritat importa: el plaer, l’amor, el treball, la justícia, la llibertat, el coneixement...”, això són coses en les quals podem progressar. Què és la desgràcia? És quan tota alegria sembla immediatament impossible, perquè s’ha perdut un ésser estimat, perquè s’està malalt, perquè s’està en la misèria.... La felicitat no és una alegria constant, sinó possible. Si algú diu “La felicitat no existeix” vol dir que mai ha estat realment desgraciat.

¿Hi ha molta confusió en la línia que separa la filosofia i l’autoajuda?

L’autoajuda no reemplaça la filosofia, però, a la vegada, és millor això que res, si està ben fet. La saviesa és el màxim de felicitat en el màxim de lucidesa. Però els filòsofs busquen dues coses: la felicitat, com tothom, però també la veritat, o la lucidesa. I sovint dic que, si el filòsof pot escollir entre la felicitat i la veritat, només és filòsof o digne de ser-ho si escull la veritat. Val més una veritable tristesa que una falsa alegria. El que retrec als llibres d’autoajuda és que moltes vegades prefereixen una falsa alegria que una veritable tristesa. La filosofia mai ha curat una depressió... Si s’està deprimit en el sentit patològic del terme, en el sentit mèdic del terme, s’ha d’anar a veure el metge, un psiquiatre, no un filòsof. Crec que la filosofia comença en el punt en què acaba la psicoteràpia. Freud deia: “La psicoanàlisi no serveix per ser feliç, sinó que serveix per passar d’un patiment neuròtic a una infelicitat o desgràcia banal”.

Vostè té fans, fins i tot.

Sí que és cert que tinc la sort de ser conegut. Del Petit tractat de les grans virtuts en vam vendre 300.000 exemplars a França i està traduït a 25 llengües, em fa molt feliç.

Deu tenir enveges dels altres filòsofs més acadèmics i menys comercials.

L’odi sempre creix en proporció a l’èxit. Forma part de les coses de la vida, també cal acceptar-ho.

Vostè és ateu, no agnòstic...

Jo em defineixo com a ateu no dogmàtic i fidel. Sóc ateu perquè no crec en cap Déu. Per què ateu no dogmàtic? Perquè reconec evidentment que el meu ateisme no és un saber, perquè ningú sap si Déu existeix o no. Si es troba algú que diu que sap que Déu no existeix, no és que sigui ateu, és que és un imbècil. De la mateixa manera que si es troba algú que diu que sap que Déu existeix, és un imbècil que utilitza la seva fe com a saber. Que tingui fe no em molesta de cap manera, però que la utilitzi com un saber és una confusió greu. Per tant, jo no sé si Déu existeix o no, però crec que no existeix. Llavors hi ha gent que em diu que no sóc ateu, sinó agnòstic. Però de cap manera, perquè un agnòstic no és només aquell que reconeix que no ho sap... Si no, tots seríem agnòstics. L’agnòstic és aquell que, en reconèixer que no ho sap, decideix dir “Com que no sé si és cert o no, ho rebutjo”; l’agnòstic és aquell que marca la casella “sense opinió” del gran sondeig metafísic sobre l’existència de Déu. Doncs jo no marco la casella “sense opinió”, tinc una opinió i fins i tot diria que una convicció, i és que Déu no existeix. Per tant, ateu (no crec en cap Déu), no dogmàtic (el meu ateisme no és un saber, és una opinió, una creença), ateu fidel (em reconec en aquesta tradició judeocristiana, com ho faig també en altres tradicions).

Creu en l’amor?

No s’ha de creure en una cosa que existeix incontestablement, és com si em pregunta si crec en l’odi. Doncs esclar que sí, ja que també he constatat que existeix. Només cal saber què és el que se n’espera. Però si el que entenem per “creure en l’amor” és creure en la passió amorosa, en el fet que pugui durar tota la vida, llavors no hi crec gens ni mica. La passió amorosa és l’absència. Estic apassionadament enamorat de la dona o de l’home que no tinc, que necessito, que vull posseir. Si aconsegueixo seduir aquesta persona ens en anem a viure junts, ens casem, tenim fills... I aquesta persona ja no em falta, és aquí amb mi. Per tant, ja no n’estic enamorat; és l’experiència per la qual passen totes les parelles.

I què és si no és amor el que manté les parelles?

Si existeixen parelles felices, no és perquè hagin trobat el secret per seguir enamorats tota la vida, sinó que és perquè són parelles que han inventat o reinventat una altra manera d’estimar. Que en grec no anomenaríem eros, sinó filia. És a dir, gaudir i alegrar-se de l’existència de l’altre, de la presència de l’altre, de l’amor de l’altre... Si preferiu la passió, doncs molt bé, podeu enamorar-vos cada sis mesos, però no és el meu ideal de vida. No em veig enamorat per quaranta-novena vegada i fent veure que durarà per sempre, seria ridícul. Al contrari, tinc la sort de viure feliç en parella, amb aquesta dona per a la qual tinc molt d’amor i desig, però amb qui també tinc molta amistat.

A vostè li funciona a nivell pràctic.

Si agafem amistat en el seu sentit més fort, el seu millor amic... Què és? És l’home o la dona a qui estima més i a qui coneix millor de tots, i ell o ella l’estima més a vostè i és a qui coneix millor de tots. Doncs aquesta persona és la dona que comparteix la meva vida. És la persona que estimo més, a part dels meus fills, és la persona que conec millor, la conec millor a ella que als meus fills, és la persona que m’estima més i que em coneix millor. Ni cap amic meu ni els meus fills em coneixen tan bé com ella. Fer l’amor amb l’home o la dona que us coneix millor i que us estima més és formidable.

Parlem de política. I de moral col·lectiva. França està deprimida?

França va malament, econòmicament, socialment, políticament, per tot tipus de raons que estan relacionades amb la crisi econòmica, però també perquè l’esquerra francesa paga el preu de dos errors. El primer és l’antisarkozysme. Durant cinc anys l’esquerra ha fet creure que tot el mal venia de Sarkozy. És cert que el personatge per a mi era irritant. Jo mai l’he votat, però creure que tot el mal venia d’un sol home és una bestiesa evident. A més, l’esquerra francesa arribava fins al punt de dir que Sarkozy sacrificava interessos de França pels dels seus “amics rics”. Vam acomiadar Sarkozy i vam posar Hollande en el seu lloc i, òbviament, no s’ha resolt cap problema, no hem millorat en res.

I el segon error?

És més antic, es remunta fins a l’any 1981. L’esquerra arriba al poder, amb un programa d’esquerres en el sentit tradicional, una política keynesiana. I França s’enfonsa. L’esquerra mai ha volgut reconèixer que el programa del 1981 va fracassar i es va enfonsar. És la mentida global de l’esquerra francesa, en realitat, des del 1983. Hollande va ser escollit fa dos anys, jo el vaig votar sense cap dubte, també a les primàries. I en dos anys no ha fet res en general. Amb les millors disposicions però pecant d’optimista en relació a la gravetat de la crisi, per timidesa, perd les eleccions municipals i decideix assumir el que s’anomena el gir social-liberal i escollir Manuel Valls com a primer ministre. És una decisió que m’ha satisfet, els seus inicis són valents, clars, eficaços. Però, en general, l’esquerra ha perdut dos anys. Que parin de fer veure que són revolucionaris... I acceptem tranquil·lament ser reformistes socialdemòcrates. El social-liberalisme.

Què és el social-liberalisme?

És la socialdemocràcia confrontada amb les tensions i amb les oportunitats de la mundialització. Són els mateixos ideals que els de la socialdemocràcia alemanya dels anys 60-70, però adaptats a la mundialització. Ser d’esquerres i intel·ligent avui en dia és ser social-liberal.

L’estat general és de desànim.

Tot i que a Espanya la cosa està pitjor, els espanyols tenen la moral més alta que els francesos. Hi ha una mena de depressió francesa que és al·lucinant. No som un país que vagi tan malament, tenim moltes riqueses, un sistema social bastant protector, ningú mor de gana a França, i aquest pessimisme és totalment desmobilitzador, sobretot per als joves.

Hi ha gent que marxa.

L’exili fiscal, que no és dramàtic però no és cap tonteria. Tant a Le Monde com al Libération, dos diaris d’esquerres, es deia que l’impost sobre la fortuna empobria França, perquè els més rics marxen i, llavors, els pobres són encara més pobres. Per tant, hi ha molts rics que marxen; moralment es pot considerar discutible per part d’aquests rics, però bé, tenen dret a marxar, no estan violant cap llei. Però el que més m’inquieta és que els joves marxen, els més ben formats, els més valents, els més treballadors, els més creatius se’n van. Per tant, hi ha un empobriment no tan sols econòmic, sinó també intel·lectual.

A part de l’estat d’ànim, hi ha més motius?

França és un país extremadament bloquejat. Obrir una empresa a França és molt complicat i, suposant que funcioni, que és difícil a causa dels controls de taxes, s’ha de pagar tant que al final no val la pena. Per tant, algú que tingui talent, ambició, creativitat i valentia té més interès a marxar a Anglaterra, per exemple, o a l’Extrem Orient, a l’Àsia.

Tenen un problema amb els rics, no?

Sí, hi ha un problema amb els rics, a França. Un amic meu jueu em deia: “Penseu que el problema és la riquesa, però els jueus hem entès des de fa temps que el problema no és la riquesa sinó la pobresa”. I és cert que una part de l’esperit francès, especialment el d’esquerres, consagra més temps a combatre la riquesa que a combatre la pobresa. L’esquerra francesa és una de les esquerres més conservadores del món. Vivim en una paradoxa: una esquerra que oblida ser progressista i una dreta que oblida ser conservadora. No és estrany que els francesos estiguin perduts.

El debat sobre el capitalisme està molt viu. Piketty és un fenomen.

El fet que hagi tingut aquest èxit indica realment que el creixement de les desigualtats és el gran problema. Veient un 1% de la població que s’enriqueix considerablement, quan el 60% de la població s’està empobrint, quan l’ascensor social està espatllat, tenim un autèntic drama. S’ha de trobar una fiscalitat que no sigui desmotivadora ni per als creadors d’empreses ni per als assalariats.

Vostè ho ha estudiat bé, si el capitalisme és moral...

Sí, n’he escrit un llibre. Vostè sap que la meva resposta no és ni moral ni immoral, sinó que és amoral. Amoral donant al prefix a- un sentit purament privatiu. Vol dir que la moral no pot criticar qualsevol procés econòmic, el que sigui. Quan vaig publicar el llibre, el meu amic Daniel Cohen em va dir que la pregunta “El capitalisme és immoral?” és falsa. Jo responc que és una pregunta de veritat. Si la pregunta és “El capitalisme és immoral?”, la meva resposta és “No”. Per tant, la resposta és clara, no és moral, tampoc és immoral.

Com s’entén?

En un país capitalista, els diners van als diners. Aquesta és una crua realitat, que constato com tothom. El capitalisme serveix per transformar la riquesa en font d’enriquiment. Moralment no és satisfactori, però acceptem entendre que l’economia és amoral i que, a la vegada, per compensar els efectes immorals del capitalisme ens cal la política. Com més lúcid s’és en economia, més exigent s’és en la política. No demanem a l’estat crear riquesa, ni tampoc demanem als mercats i les empreses crear justícia. Només els estats hi poden intervenir.

El perfil

Nascut a París el 1952, és un filòsof materialista, racionalista i humanista que des del 2008 és membre del Comitè Consultiu Nacional d'Ètica francès.

Durant molts anys va ser conferenciant a la Universitat de la Sorbona, una ocupació que va deixar el 1998 per dedicar-se a temps complet a l'escriptura i a les conferències.

És un dels filòsofs més llegits de França i les seves obres es tradueixen ràpidament a altres idiomes.

A Espanya el publica Editorial Paidós, que últimament ha publicat L'ànima de l'ateisme, Las más bellas reflexiones sobre la vida i Pequeño tratado de las grandes virtudes, que també ha editat Viena en català.