VA PASSAR DE SER CONSIDERAT UN PLANETA EN MAJÚSCULES a ser qualificat com a planeta nan. El fet de ser petit, de trobar-se a la perifèria planetària, de seguir una òrbita excèntrica i de tenir un origen qüestionable és el que va fer que, davant la Unió Astronòmica Internacional, Plutó perdés caixet dins del Sistema Solar. Tot i això, aquest 2015 tornarà a recuperar l’atenció que mereix. I és que, malgrat les etiquetes, no és menys interessant que els altres vuit planetes que formen part del nostre sistema. Plutó és l’únic planeta del Sistema Solar que no ha sigut vist mai de prop per cap sonda. Al juliol la missió espacial de la NASA New Horizons serà la primera a acostar-se al planeta nan i les seves tres llunes.

Plutó és a 5.000 milions de quilòmetres de la Terra. L’interès d’estudiar-lo rau en el fet que és la porta d’entrada a tota una regió del Sistema Solar on es poden trobar nous móns, el cinturó de Kuiper, on es calcula que hi ha uns 100.000 cossos amb un diàmetre més gran que cent quilòmetres. No obstant això, tan sols se’n coneixen 1.000.

LA MISSIÓ

La sonda fa nou anys que viatja per arribar a Plutó. El mes passat es va despertar d’un període de llarga hibernació. Està previst que a partir del 15 de gener comenci les observacions científiques i que al juliol arribi al punt més pròxim al planeta nan, a 10.000 quilòmetres de la seva superfície.

També sobrevolarà una de les seves llunes, Caront, la més gran. Té una mida que és aproximadament la meitat del planeta nan. De fet, és el primer sistema binari (la lluna es consideraria com un petit planeta company) que els astrònoms van detectar.

Plutó no es pot estudiar prou bé des de la Terra perquè és molt lluny (és el planeta més allunyat del Sistema Solar) i és molt petit. La llum que arriba a la Terra és 50.000 cops més feble que la que prové de Mart. La seva amplada és d’uns 2.300 quilòmetres, menys de la meitat de la distància que cal recórrer als Estats Units per anar de costa a costa. La seva òrbita és ovalada i forma una gran el·lipse. Per fer una volta completa al Sol triga 248 anys terrestres.

La sonda New Horizonsva equipada amb set instruments científics, dos espectròmetres d’infrarojos i ultraviolats, una càmera de color i una altra de telescòpica d’alta resolució, dos espectròmetres de partícules i un detector de pols espacial. Fins ara, l’ha estat observant el telescopi espacial Hubble. Plutó és un planeta molt fred, amb una temperatura mitjana de 233 graus sota zero. Hi ha canvis estacionals a mesura que el planeta es va acostant al Sol, i conté hidrogen. La pressió atmosfèrica és 100.000 cops inferior a la de la Terra. Per les dades que es tenen sobre la seva densitat se sap que hi ha dipòsits de gel.

LA TERCERA ZONA

Els científics estan interessats en la seva localització al cinturó de Kuiper, conegut també com la tercera zona del nostre sistema. La primera zona, la més propera al Sol, serien els planetes rocosos, Mercuri, Venus, la Terra i Mart. La segona seria la dels planetes gasosos gegants, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Plutó, el planeta més llunyà, sempre s’ha considerat el raret, és a dir, una excepció. Malgrat això, als anys 50 l’astrònom Gerard Kuiper (d’aquí el nom del cinturó) va avançar que podia ser la mostra d’una llarga col·lecció d’objectes que avui es creu que són com una gran mina arqueològica per explorar que pot explicar l’origen del Sistema Solar. Es creu que probablement Neptú i Urà es van formar per la influència dels objectes que hi havia en aquesta zona. Els científics parlen de la presència d’embrions planetaris que van ser claus per a la formació del Sistema Solar.

UN SISTEMA DE DOS

Aquest serà el primer viatge de la NASA a un sistema binari. Va ser el primer que es va conèixer, tot i que avui s’han pogut detectar alguns asteroides que també viuen en parella. Els científics creuen que conèixer millor la relació binària entre Plutó i Caront també contribuirà a explicar com es pot formar un sistema doble, així com els orígens del mateix Sistema Solar. La teoria més acceptada és que, en el passat, Plutó va xocar amb algun altre objecte més gran i que les deixalles que es van generar arran de l’impacte es van fusionar per formar Caront.

La sonda New Horizons registrarà el gel i els cràters a la superfície d’aquests dos mons. Així s’espera aclarir la seva relació i la que mantenen amb la resta del sistema. Es considera que la superfície de Plutó és més jove o dinàmica que la de Caront pel continu procés de sublimació i condensació que s’hi produeix. El fet que a Caront no hi hagi atmosfera, tot i tenir grans quantitats de gel, és el que fa pensar en un cos més deteriorat.

Un altre dels aspectes interessants de Plutó és estudiar la seva peculiar atmosfera, 50 cops menys densa que la de Mart (que ja és 150 cops menys densa que la de la Terra). L’interès, però, és en la seva química, molt més rica i complexa que l’atmosfera terrestre. Segons s’ha pogut observar amb el telescopi espacial Hubble, l’atmosfera de Plutó conté nitrogen, monòxid de carboni i metà. A més, se sospita que hi ha una fuga de compostos atmosfèrics a l’espai, similar a la que es dóna amb els cometes. I és en aquest punt on els científics esperen trobar paral·lelismes amb la formació de l’atmosfera a la Terra. Hi ha teories que diuen que aquest procés d’escapament hidrodinàmic també es va donar a l’atmosfera terrestre fins que es va transformar en respirable. Com en altres missions, també es busquen més dades sobre el gel i en altres components que potser van acostar a la Terra els ingredients per a la vida. Els científics afirmen que a Plutó no hi pot haver cap tipus de vida.