BarcelonaHi ha pocs actors o actrius que hagin guanyat un Gaudí i un Butaca el mateix any. Enric Auquer (Rupià, 1988) ha aconseguit aquesta temporada el Gaudí com a actor secundari per Casa en flames, i el Butaca al millor actor per El día del Watusi. Té un Goya, uns quants premis Feroz, un altre Gaudí... Sent una passió desfermada pel teatre, fins al punt de posar en risc la seva salut, però el que més li agrada és acompanyar els seus dos fills en bici a l'escola. És exigent i no té por d'assumir reptes.

Li importen, els premis?

— Digue'm privilegiat, perquè ho soc, però aquest any m'he adonat que els he d'agrair més, potser. En vaig guanyar molts durant un temps i he tingut moltes nominacions, i entre que em posa nerviós i em posa en un lloc com de falsa modèstia estranya que m'és molt incòmoda, estic per valorar realment la importància que tenen. Ets allà i veus com la gent s'emociona com jo em vaig emocionar les primeres vegades, trobo que és més bonic prendre-se'ls des d'aquest lloc, des de l'emoció que contenen.

De Butaca no en tenia cap, oi?

— El Butaca per El día del Watusi va ser el primer premi de teatre que guanyava i no el vaig poder recollir perquè estava treballant, però em va fer molta il·lusió. A més, li tinc especial carinyo al Watusi perquè crec que és la millor feina que he fet en la meva vida. I la més difícil. Qualsevol premi que m'arribi per aquesta obra i per aquest personatge em fa especialment feliç.

Perquè va ser la més difícil?

— Perquè va ser una feina molt titànica i requeria un compromís molt gran. El teatre el requereix sempre, més que el cine, encara que sigui efímer. És menys compassiu. M'impressiona molt més i té més responsabilitat. És més sagrat, el teatre, per a mi.

Per què sagrat? Per què això de la responsabilitat?

— Crec que té alguna cosa més ancestral, més veraç. Tens més responsabilitat quan tens més control: aquella funció la fas tu. Al cine és com si fessis un puzle que després serà muntat. El relat final l'acaben decidint un director i un muntador en una sala de muntatge i tu, com a actor, perds el control al 100%. Mentre hagis fet unes quantes preses bones, sempre et poden muntar bé. Al teatre no, hi ha una comunió entre l'espectador actiu que ve a fer teatre amb tu. Aquesta comunicació és molt sagrada i molt complicada. I sento que l'exercici de generositat i de valentia que es requereix en el teatre és psicomàgic, gairebé metafísic, no es pot explicar. Sorgeix i si tens la capacitat de sostenir-lo, de ser un canal, és magnífic. Has de ser el canal de la repetició, perquè el meu ofici és la repetició, i has de saber col·locar-te en un lloc estable i deixar el personalisme a un costat per ser un canal, per entendre que abans que tu hi ha hagut molta altra gent que ha estat repetint i gent que vindrà després i seguirà repetint. I t'has de posar en aquest lloc mig humil, però amb ego suficient per sostenir-lo amb energia.

Entre Fernando Atienza, el seu personatge a El día del Watusi, i vostè hi ha poques coses a veure. O no?

— Zero. Res a veure. Potser és una mica paternalista, però vaig poder empatitzar amb aquest nen ferit, solitari, maltractat, desclassat, que intenta per totes les maneres possibles transformar-se en un adult que es pugui respectar a ell mateix, amb aquesta recerca del dia de demà que el legitimi davant del relat impostat per la seva mare i un complex de classe absolut. Vaig pensar que només el podia sostenir si era molt generós i ho donava tot. I em vaig acabar destrossant, destrossant de debò. A part, jo no soc la bèstia que és l'Oriol Pla. L'Oriol Pla viu pel teatre i és un atleta. Jo no soc un atleta, sinó un pare de família amb dos fills, fumador i gastat. Tinc molta veritat i molta obstinació, i moltes ganes d'estar, una pulsió artística i poètica, però la tècnica de poder sostenir Gola, no. La vaig poder sostenir, però em vaig fer mal. Hi he parlat molt, amb l'Oriol, i em deia que estava rebentat i que pensava molt en mi... Els dissabtes, abans d'anar a fer funció, em patinava la neurona que em quedava.

El día del Watusi va estar tres setmanes en cartell amb les entrades exhaurides i es va parlar d'una tornada... Per això no ha tornat?

— Jo no m'he vist amb forces de tornar-hi. Ara em fa una mica de pena. Em van dir de tornar quan estava ficat en la voràgine i vaig dir: "Jo no puc més, nois". Em vaig fer mal en un genoll, em vaig esqueixar les cordes vocals, tenia el cap fregit. Va ser un exercici molt preciós, molt gran, de molta responsabilitat... No sé com es veia des de fora, però jo vaig intentar donar tot el que tenia.

Després del Watusi, què?

— El teatre, l'estimo amb tota la meva passió i tot el meu cor. Però fer teatre per fer teatre no ho faré. No ho faré perquè tinc el privilegi de dir que no ho faré. Faré teatre quan hi hagi alguna cosa que m'entusiasmi molt o que connecti amb mi de manera emocional, no només a nivell artístic, sinó que sigui important per a mi. Ara estic una mica escarmentat pel Watusi, però si giro la vista enrere, el risc artístic més gran que he agafat mai ha estat aquest. No hi renunciaré. Tornaré al teatre sempre que m'hi vulguin.

Què fa que triï una cosa o una altra?

— Mil coses. Ara mateix tinc una vida personal-familiar complicada, i la conciliació familiar sol ser el primer que miro. Renuncio a marxar fora a fer moltes coses, a rodar coses que m'agraden molt. O fer teatre a Madrid: m'han proposat coses molt interessants a Madrid, però fer-ho, assajar, fer gira, amb un sou que no em dona gairebé per sostenir-ho tot és bastant inviable. La conciliació és el que em fa triar. I, després, dintre de les opcions que tinc, les aventures...

En els últims anys, al cine, ha fet des de Casa en flames fins a Quest, coses grans i coses petites. Fins i tot un curtmetratge com El príncep. No sempre va on hi ha la teca.

— Seria injust amb mi mateix. De vegades em maltracto dient que sí que em venc una mica. Però si tiro la vista enrere, veig que no, que soc bastant apassionat. En el món del cine, si tens sort, tens alguna cosa creativa. Si tens molta sort, tens alguna cosa molt creativa. Si ja tens una sort absoluta, tens alguna cosa artística i poètica amb una mirada personal. Sempre que arriba una cosa així, ho deixes tot per fer-ho. Arriben poques coses així i cada vegada n'hi ha més, però que et vulguin a tu per participar en un relat que significa alguna cosa, no només per a tu, sinó que, a més, transcendeixi la persona que l'explica i es torni una cosa universal i que tingui sentit explicar i que et sentis orgullós de posar-hi la teva energia, és difícil. I quan passa, t'hi tires de cap.

Més que blockbusters ha tingut sleepers, oi?

— Com El mestre que va prometre el mar, que era una producció catalana molt petita, amb una factura molt petita, però amb un gran personatge. Quan ve la família d'Antoni Benaiges i em diu que ell tindrà la meva cara... I quan arribes a poder commoure i no només a commoure des d'un lloc fàcil, sinó que pots explicar una mica el personatge i investigar-lo lliurement, veus que aquest ofici té sentit. I no sempre té sentit. De vegades, sents que contribueixes a alguna cosa que és bella, i de vegades formes part d'un relat fastigós. Hi ha molts relats fastigosos i estic en un moment en què, ja que tot està tan pervertit, crec que tenim la responsabilitat de crear relats una mica utòpics. Hi ha molts relats amb molt poca esperança. Quan fas una sèrie que es transforma en producte, ja que estàs fent un relat que es consumeix com una salsitxa davant d'una manada de llops, hem de ser capaços de generar altres coses.

Falta compromís?

— Flipo perquè la gent que fa cine, sèries, la que genera aquest relat, tothom hi està molt compromès. Poques vegades he vist algú desanimat o fent les coses per fer-les. També hi ha poques oportunitats i quan en tens una l'has d'aprofitar. A més, és una feina molt divertida. És la millor feina del món i la gent ho sap. Potser m'equivoco al 100%, però la democratització del relat demostra que, de vegades, la massa té una necessitat molt tòxica. Si mires el que mira la gent a YouTube, veus que són coses feixistes i d'extrema dreta. Si només vols tenir subscriptors, generes relats molt poc poètics. I si la manera de narrar és plana, fàcil, que no té pensament, acabes generant relats violents, racistes, masclistes, intolerants, homogeneïtzadors.

Comencen a pesar-li els personatges que ha fet?

— Em passa una mica això que la cara paga, que tens unes possibilitats X i que les acciones des d'un lloc molt primari que és com l'accent, que ve del bressol. La meva gesticulació, el meu rictus, és ADN. De vegades, faig un personatge que intenta ser una mica diferent i veig el Gari, el personatge que vaig fer amb Leticia Dolera [Vida perfecta]. De vegades m'enfado, però és inevitable. Vaig creant un imaginari de la meva pròpia persona, un record. I és bo si quan et veuen, observen altres personatges que has fet, perquè significa que has calat en les persones.

Quina ha estat la seva escola?

— La pulsió em ve de petit i potser m'ha influït el paisatge de l'Empordà, la meva escola, els meus amics, la meva mare, la música que posava la meva mare a casa, els gestos del meu pare, la televisió que veia, els llibres que he llegit, en Jordi Llovet, que és el meu padrí, que m'ha portat un llibre cada setmana des que tinc catorze anys... Mil coses. A nivell més formal, quant a l'ofici, puc parlar de la Biblioteca de Catalunya, l'Oriol Broggi, Tom Waits... L'imaginari de l'Oriol em va travessar, perquè em va incloure a La Perla 29 i va ser molt important, perquè va ser la primera persona que em va donar una oportunitat. Després vaig tenir la sort de caure en les mans de Lluís Pasqual, cosa que va ser, per a mi, un abans i un després.

Va fer només dues obres amb La Kompanyia del Lliure?

— No vaig entrar en La Kompanyia i vaig fer In memoriam (La quinta del biberó), però vaig fer cursos amb en Lluís, vaig treballar El público de Lorca amb ell... Em va escoltar molt i ens vam entendre molt bé, per les dinàmiques de cadascun. En Lluís és una persona que es pren molt seriosament el teatre i l'escena. Són coses sagrades per a ell. És una d'aquestes persones a les quals el teatre els passa per sobre. L'Oriol també és aixi, des d'un lloc totalment diferent. Per a mi, en Lluís em va ensenyar a actuar. Tinc frases, direccions, mirades gravades, de com t'acompanya en la creació d'un monòleg, per exemple, quan el tens al davant, et mira amb aquells ulls i viu el monòleg amb tu, amb aquella cara, aquelles mans de Rodin. Se'l pot criticar molt i és una persona que és dura, però jo que tolero molt bé la duresa, perquè tinc un pare molt dur, en Lluís és el meu mestre. Mai m'he trobat una persona del seu nivell.

Li ha trucat per treballar amb ell?

— No. Quan vaig a Madrid, vaig a veure'l. Sopem a casa seva mirant les notícies, com si fos el meu tiet. L'estimo molt, a en Lluís. És un artista molt gran.

Com porta la popularitat? Només té 21 publicacions a Instagram...

— I no són meves. No soc jo. Vaig marxar i hi ha una altra persona que es fa passar per mi. Vaig intentar demanar que tanquessin el compte, però es veu que no s'hi pot fer res... Hi ha gent que m'escriu per Instagram i els contesten. No soc jo, és una persona que es fa passar per mi. És heavy. Al no tenir xarxes socials, de vegades em busco per saber el que han dit de mi. Quan estrenes alguna cosa, durant la primera setmana, la gent et para pel carrer. Però quan passa aquesta setmana, ja està. No em para ningú. Vaig ben tranquil pel món.

Però ha sortit a l'Hola!...

— He sortit a l'Hola!, sí. Són aquestes coses, que tot va tan ràpid que tot és passatger... Visc amb els meus dos fills, els porto cada dia al col·le amb bicicleta i tinc una vida com... Quan vas a viure un mes a Madrid, surts i vols viure el que potser t'estàs perdent quan ets aquí fent de pare i vols accedir a la cara B d'aquest ofici a la capital, de sobte t'adones que és millor agafar les regnes i fer una retirada a temps abans no es facin les sis del matí. Això amb tot. Crec que em va agafar l'èxit bastant gran, quan ja tenia un fill. I sempre he tocat de peus a terra. Els meus amics segueixen sent els meus amics de tota la vida, més alguns de nous que vaig fent.

Escriu?

— Escric una mena de diari personal. Escric segons l'època. Quan estic millor, escric, i quan no estic tan bé, no escric. Em passa el mateix amb la lectura.