“Com vol que fem una entrevista sobre música si no sabem què és la música”. Aquesta va ser la rebuda que em va amollar Sergiu Celibidache (Roman, 1912 - París, 1996), un dels millors directors d’orquestra de la història. Estiuejava a Portlligat, érem al 1978 i allò podia haver acabat tot just quan començava. Però vaig engegar el casset i, com si sentís ploure, li vaig dir: “Molt bé, doncs comenci per explicar-me què és la música”. Acostumat a acollonir músics, la gosadia d’aquell periodista en construcció el va fer somriure i vaig fer una de les entrevistes més importants de la meva vida, perquè el mestre queda clar que en va concedir més que donar poquíssimes.

Vaig assistir a alguns assaigs -veritables classes magistrals- i concerts, i encara el vaig entrevistar en una altra ocasió. Atesa la seva gasiveria periodística, aquestes entrevistes han estat referenciades acadèmicament i les vaig usar de credencial davant d’un setciències que es pensava que dirigia orquestres. Em va preguntar si estava preparat per fer-li una entrevista i li vaig respondre que si volia li passava el telèfon de Celibidache i ell l’hi respondria.

Tenia les seves coses, com ara aquell cop de geni que li va fer plantar l’Orquestra Nacional d’Espanya, situada en l’atzucac de fer fora un professor poc afinat si volien que continués assajant, o deixar Toscanini com un paper d’estrassa per una pretesa submissió a la partitura. Però, sobretot, la seva dèria -això sí, degudament raonada- de no enregistrar discos: “La música té molts elements identificables i molts d’imponderables. El disc és un fenomen bidimensional, i la música té tres dimensions. En el disc, cada element de la música és alterat fins a fer-se estrany. El disc és la fotografia d’una realitat que no es pot fotografiar”. I va postil·lar: “La música té una relació molt viva entre l’acústica i el temps, i al disc no s’escolta l’acústica del lloc on ha estat presa, sinó en un altre lloc”. Per fortuna, queden enregistraments radiofònics amb la Filharmònica de Munic, que considerava la seva orquestra, la que havia assolit el so místic que perseguia amb molta ascesi. Allà trobem ben remasteritzades en qualitat ADD les joies dels seus Beethoven i Bruckner... Els romàntics alemanys, els impressionistes francesos... I la suprema espiritualitat dels memorables rèquiems de Mozart, Brahms i Fauré.

El mestre, més conegut per l’apocorístic Celi -pronunciació italiana en tx o ch -, va crear una de les millors escoles de direcció d’orquestra, entre nosaltres Edmon Colomer, Francesc Llongueres, Jordi Mora i Antoni Ros Marbà, que a més a més d’assistir a les seves classes va tenir el privilegi de tenir-lo gairebé de professor particular aquells estius empordanesos. Parlaves amb ell i feia filosofia de la música pura: “El so sol no és música, cal transcendir-lo”, “La música és mentre es fa, és un esdevenir”, “Quan aconsegueixo articular les sensacions sonores, aleshores comunico i puc desvetllar emocions”, “Quan transcendim les emocions, arriba l’art, l’art és la transcendència de l’emoció en el camí de la llibertat”, “La música no té la lògica que s’utilitza en el camp intel·lectual”, “La tècnica és la impotència d’arribar a la revelació”, “La música no és espectacle, la música és l’oportunitat més curta de poder transcendir”...

A Antoni Ros Marbà i a mi ens va fer parar l’orella a una treballadora de la llar, que en el meu cas mentre netejava una vidriera cantava el bolero Camino verde. “Calli i escolti... La Maria és la música!” I s’estenia en els valors artístics de la cançó popular: “Si el poble fa música, això és música”. Aquells dies preparava obres, llegia partitures, hi aprofundia i les anotava, però aviat les tenia al cap per saber-les de memòria quan pujava al podi i s’encarava a l’orquestra. Allà no podia dedicar energia a llambregar pentagrames, l’havia d’esmerçar tota en escoltar i fer sentir com ell volia sentir el que escoltava. Aquells dies, l’únic que escoltava eren els acords que feia a l’orgue del doctor Jordi Roch, president de Joventuts Musicals, un dels seus amics de confiança.

Celi va debutar molt jove amb la Filharmònica de Berlín, quan després de la Segona Guerra Mundial van enviar l’immens Furtwängler, el seu referent, a una injusta desnazificació. Però Celi no només no havia tocat per als nazis, sinó que no va voler signar l’acta que l’acreditava com a doctor cum laude perquè al document hi havia l’esvàstica i li feien jurar lleialtat a Hitler: feia paròdia d’aixecar el braç com Chaplin a El gran dictador i deia asco en el seu bon castellà. Al cap de res, el 1954, tot era paper mullat i Von Karajan, que era del partit nazi, es va fer càrrec de la BPO.

La fenomenologia, primer, i el budisme zen, després, el van ajudar a crear la seva música, el seu famós tempo que permet copsar amb nitidesa cada nota, i alleugerir de pes les frases més llargues, per això pot “dir” Bruckner sense que li caiguin compassos a terra per la llei de la gravitació universal, i sota la seva influència Barenboim ha fet el millor Bruckner després del seu. Per això, les semicorxeres de Mozart no empastifen sons que cavalcarien els uns sobre els altres. No, no va a poc a poc, són el temps del rellotge i el del calendari que s’han accelerat tecnològicament més enllà de l’últim prestissimo del tempo del seu metrònom.