Un bon restaurant i una sèrie que enganxa: què no et pots perdre aquesta setmana

El que potser t'has perdut i el que segur que no et pots perdre: les propostes culturals i d’oci de l''Ara Diumenge'

El xef David Andrés al Somiatruites d'Igualada

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns en els pròxims set dies

Recordaré un dels discos més genials i oblidats de la música catalana, Sisa & Melodrama, just la setmana que ha mort Carles Collazos, bateria de Melodrama. És un treball publicat després de la Santíssima Trinitat de l'etapa galàctica de Sisa –Qualsevol nit pot sortir el sol, Galeta Galàctica i La Catedral– i que revisava alguns temes que ja eren clàssics llavors, com El fill del mestre o Senyor botiguer, amb rock i pop d'un al·lè ie-ie irresistible. Un treball imprevisible i màgic que, fins a cert punt, tanca la primera època esplendorosa d'un dels grans noms que ha donat l'art d'aquest país.

Aniré al concert de Sharp Pins, el grup de moda entre la comunitat indie-pop internacional. Liderats per Kai Slater, ànima de l'indie de Chicago i membre de bandes com Horsegirl i Friko, la banda només ha necessitat dos discos per embarcar-se en una gira europea, especialment després de publicar Radio DDR, la seva última referència. Actuen dijous a l'Heliogàbal, local sempre atent a aquest tipus de visites, i s'espera una nit d'himnes de pop lo-fi en la qual tant pot sonar el millor Robert Pollard com uns Lemon Twigs enregistrats a un estudi barat.

Llegiré el nou llibre de relats de Samanta Schweblin, El buen mal. Publicat per Seix Barral, és la tornada de l'autora argentina al conte després de la seva última novel·la, una nova visita de Schweblin a les nostres pors més profundes i que ens farà pensar en la relació que tenim amb la mort i el dolor. Lluny de l'autocomplaença, l'escriptora et fa endinsar en paisatges interiors que juguen amb l'angoixa i cert terror, aplicant la dosi justa de costumisme per no acabar d'inserir-se en el gènere fantàstic.

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez Vinyets

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims set dies

He començat la nova sèrie negra que ha arribat al catàleg de Filmin: Los crímenes de Haparanda que proposa la història d'una agent de policia d'un petit poble a la frontera entre Suècia i Finlàndia que ha de resoldre un cas ben estrany: d'on surten les restes humanes que s'han trobat a dins de l'estómac d'un llop mort. A partir d'aquí començarà la investigació que arribarà fins a un grup de bandes de narcotraficants.

Una escena de la sèrie.

He gaudit molt al restaurant Somiatruites a Igualada, el projecte gastronòmic familiar dels germans Xavier i David Andrés. No és la primera vegada que hi vaig, però sempre en surto contenta. La relació qualitat-preu és excepcional i algunes propostes de la carta són molt bones, originals i ideals per compartir. Vam tastar les croquetes (excel·lents les de calçots), l'arròs a la carbonara, els ous amb pernil i l'ossobuco de porc i, de postres, ens vam deixar sorprendre per un tiramisú servit dins una cafetera italiana que val molt la pena.

M'he enganxat al pòdcast Terra Cremada, produït per Catalunya Ràdio, que gira al voltant dels incendis i tots els seus processos: des de la primera espurna passant per la destrucció o quan finalment la vida torna al bosc. El relat s'estructura a partir dels testimonis d'experts que coneixen el foc com ningú i ens expliquen les moltíssimes implicacions i connexions que hi ha darrere un incendi. Un contingut molt interessant i que tots hauríem de conèixer.

No he pogut parar de pensar en l'actriu Andy McDowell i la seva potent aposta per mostrar-se amb l'aspecte real d'una dona de 67 anys, és a dir, amb els cabells blancs. L'hem vista espectacular a la catifa vermella del festival de Canes lluint els cabells blancs com molt poques actrius s'atreveixen a fer, ja que la indústria del cinema segueix penalitzant molt les dones grans. Ens calen molts més exemples com McDowell per aconseguir normalitzar coses tan senzilles com els cabells blancs de les dones que en el cas dels homes estan acceptats des de fa anys.

Més propostes de plans i activitats

stats