La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims set dies

He llegit i disfrutat molt el llibre El nervio óptico (Anagrama), un relat on l'autora –l'escriptora argentina María Gainza– barreja les seves pròpies experiències vitals amb la vida de grans artistes de la història de l'art i les seves obres. Així anècdotes i episodis de la vida d'El Greco, Augusto Schiavoni o Toulouse-Lautrec s'entrellacen amb pinzellades sobre les vivències de la narradora en un relat que flueix i es llegeix gairebé d'una tirada.

He vist la primera temporada de la sèrie La delgada línea azul, que podeu trobar a Filmin i que us agradarà si us agraden les sèries policíaques i el món nòrdic. Ambientada a la ciutat de Malmö, explica el dia a dia d'uns policies municipals i ens mostra una imatge molt allunyada de la Suècia ideal que tot sovint tenim al cap i que a més s'entrellaça amb les històries personals dels protagonistes.

He menjat les hamburgueses japoneses del restaurant Kemako, al barri de Gràcia, i m'han semblat increïbles. N'hi ha de clàssiques, però també tenen opcions més originals com la de cranc, que és boníssima, o la de kimchi, que val molt la pena provar. A més, hi ha platets per picar i postres.

He escoltat el primer capítol del pòdcast Amiga date cuenta, de Radio Primavera Sound, ara que s'ha convertit en programa propi de la mà de Begoña Gómez Urzaiz i Noelia Ramírez. Fidels al seu estil original, en aquest capítol repassen els hits d'aquest estiu, des de les tendències que han bullit a les xarxes fins als llibres i les sèries que han tingut el seu gran moment aquests mesos de vacances. A partir d'ara les podrem escoltar cada dues setmanes i ho celebrem.

No he pogut parar de pensar que tot just fa un mes les jugadores de la selecció espanyola van guanyar el Mundial i Luis Rubiales va fer el ja famosíssim petó no consentit a Jennifer Hermoso. Només un mes en què hem pogut veure com moltes coses de la societat estan canviant, sobretot pel que fa al consentiment, però alhora també hem confirmat que hi ha molts sectors que segueixen aliens a aquests canvis; de fe, els neguen i els ridiculitzen mentre es mantenen enganxats a velles –i tòxiques– maneres de fer.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns en els pròxims set dies

Escoltaré la nova cançó d'un dels grups més en forma dels Països Catalans. Són Les Salvatges, fan punk-rock i estrenen senzill: La balada de Brendan Hughes i Dolours Price. És una mena de western irlandès protagonitzat per militants de l'IRA i que sona a ranxera, música tavernària i melodies hardcore californianes. Tot a la vegada. Hi col·laboren Carles Belda i la Laura del Pino de Les Testarudes (banda que apareix anomenada per tercera setmana seguida en aquesta secció) a l'acordió diatònic i la trompeta. El trio barceloní abaixa una mica les revolucions, però no suposa cap mena de problema: estan tan bé com sempre.

Ploraré la mort del gran dibuixant i autor de còmic Joe Matt. Traspassat aquest dimarts, va ser un absolut referent de la primera persona i d'exposar-se, quasi sense filtres, en les seves obres. A més, va ser la tercera punta del gran triangle de la novel·la gràfica nord-americana, juntament amb Seth i Chester Brown, amics que apareixien recurrentment a les seves historietes. El seu Pobre cabrón és un dels meus còmics preferits de sempre, però per saber-ne més, recomano ferventment llegir els experts, com l'obituari del company Xavi Serra a l'ARA de dimecres.

Acabaré un dels pòdcasts més al·lucinants que he escoltat mai. El Guerrillero, obra de la corresponsal de RTVE Almudena Ariza, és una història que et fa esclatar el cap: per un detall sense importància, Ariza acaba descobrint que el càmera que l'acompanya a les seves cròniques des de París, Víctor Díaz Caro, va ser un guerriller xilè que va militar en la lluita armada contra Augusto Pinochet i que era fill d'un líder destacar de la Unitat Popular xilena.

Llegiré Salvador Allende, biografía política, semblanza humana (Capital Swing), l'estratosfèrica biografia de Salvador Allende que acaba de publicar l'historiador alacantí Mario Amorós. No només és un relat que ens apropa una de les figures més rellevants del segle XX en el 50è aniversari de la seva mort, també fa un repàs de les virtuts (i errors) de la via xilena cap al socialisme, que tant va enlluernar revolucionaris del segle passat. La seva experiència va ensenyar que era possible construir una alternativa socialista guanyant a les urnes. Una rara avis que el feixisme militar i l'imperialisme estatunidenc no van tolerar.

Seguiré les publicacions del meu compte d'Instagram preferit. És el d'Eric Ayala i el podeu seguir a @ericayalapizzaiolo, on fa diverses recomanacions sobre dues de les coses més meravelloses del món: Nàpols i les pizzes. Un influencer de cuina que fa contingut en català i que és tot el que no esperes d'un influencer de cuina.