Té la forma més senzilla. Podria ser estàtica, però és dinàmica. Podria resultar freda, i és càlida tant a dins com a fora. Bxd arquitectura -un estudi de Barcelona fundat per l’arquitecte i enginyer Francesc Buixeda i codirigit amb María Barcina- va projectar la casa MG abans de saber qui havia d’habitar-la. Els arquitectes no tenien els requeriments d’un client amb unes necessitats vitals, familiars o laborals; només comptaven amb un pressupost força limitat i una parcel·la de 300 m escassos en una zona residencial de Sant Cugat del Vallès. Aquest “client inexistent” havia de concedir-los tanta llibertat com els condicionava a deixar el projecte tan flexible com fos possible pel que fa els usos futurs.

Creant un basament de formigó per sota de la rasant del terreny, que permet l’accés de vianants i rodat a l’habitatge, a més de l’aparcament, la construcció d’un paral·lelepípede de de 14 metres de llargada, 5,5 m d’amplda i 6 d’altura va ser la solució volumètrica per millorar el rendiment donada l’edificabilitat del solar i l’obligada separació dels seus llindars. Amb aquesta forma, la casa es constitueix en una caixa neta d’unes dimensions prou grans per separar la vida de dia a la planta baixa i la de nit i més íntima al pis de sobre. Prou també per tenir terrasses a les dues plantes, unida a la sala la de baix i com a sortida del dormitori principal la de dalt. I prou grans les dimensions per, tot i l’ocupació de la parcel·la, poder comptar amb una piscina, de 2,5x4 m que, a més, projecta a l’exterior el joc de línies de la façana.

Blanca i força compacta, d’una geometria tan depurada, certament podria ser un habitatge estàtic. Ho podria ser per la seva imatge i també per la distribució mateixa de l’interior. Ara bé, la idea dels arquitectes de bxd -en aquest cas, Francesc Buixeda i Àngel Gómez van ser els més implicats en el projecte- de construir-la com una caixa de fusta, més tancada, a la qual se li superposa una altra caixa, més permeable, com una doble pell que l’embolcalla, va conferir dinamisme a la casa MG i li va obrir diferents possibilitats.

Les dinàmiques s’expressen ja des de les façanes de la casa i, especialment, des de la que disposa de les terrasses, que és la que mira cap al carrer més transitat. La doble pell, en aquest pla que s’emporta bona part del protagonisme, és una estructura metàl·lica, una gelosia que, dissenyada amb làmines, projecta línies de sol i d’ombra sobre les terrasses i les dependències que s’hi relacionen directament. El dibuix de la llum i de les ombres, tot i els ritmes conferits per les mateixes divisions de la gelosia, té l’atractiu d’anar canviant durant el dia i les estacions. I té l’avantatge no només d’obsequiar amb petites línies assolellades entre altres d’ombra, sinó de donar una certa intimitat a les terrasses a l’hora que deixa passar-hi l’aire.

La permeabilitat de les façanes

La resta de façanes també tenen una certa permeabilitat, ja que, tot i que d’una manera controlada, s’obren o es poden obrir segons la funció que té l’espai interior. A més que, com a doble pell, són façanes ventilades, estan formades per grans panells prefabricats de ciment, cel·lulosa i minerals que, al lateral més proper al carrer, tenen la possibilitat d’obrir-se en un punt intermedi, tant a la planta baixa com a l’alta, introduint llum i vistes a l’interior. El lateral més opac, sense obertures, és el que en un futur hauria de conviure amb veïns molt propers. En canvi, a la façana del darrere una línia vertical de panells es converteix en vidre, obrint la visió de l’escala de fusta que uneix els tres nivells de la casa.

De fet, els de bxd arquitectura van situar l’escala en aquest extrem de la casa precisament per poder donar unitat i flexibilitat als espais de la planta baixa i de la primera. Amb l’escala com a teló de fons, diu Francesc Buixeda, “s’alliberava el màxim de metres de la planta baixa per reunir la zona d’estar amb la cuina i el menjador en un únic espai”. “Però també a la planta alta podíem tenir més espai i flexibilitat per a la distribució -continua-. Finalment es va optar per fer dos dormitoris amplis, molt generosos, cadascun amb el seu bany i vestidor”.

Així, des d’aquest punt de l’exterior en el qual la casa MG és una unitat compacta i opaca amb només una vertical de vidre que mostra la construcció en fusta de dintre, ja es marquen els ritmes nets, lineals, mesurats, que, en fusta i blanc, defineixen aquesta casa, la singularitzen i potencien la calidesa com a contrapunt necessari tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici unifamiliar. I és que precisament és la presència de la fusta la que potencia la quadrícula blanca en què es divideix la façana de les terrasses. La fusta, que és l’element estructural que construeix la caixa de dintre, es tradueix a fora en aquest punt per expressar la seva calidesa. És el mateix que passa amb la visió de l’escala, fusta color mel, entre el blanc de la façana posterior. D’aquesta manera els ritmes que s’estableixen van molt més enllà dels aspectes visuals. Responen a una manera d’entendre l’arquitectura com la resposta funcional i estètica per a una construcció cada vegada més sostenible i que, en aquest cas, porta els ressons de la casa nòrdica a les necessitats d’un entorn de clima mediterrani.