Cada casa, un món
Diumenge 24/07/2021

Un refugi sorgit de la sorra i els pins

Xibiu a Son Serra de Marina. Obra de MUNARQ

3 min
Xibiu MUNARQ Son Serra de Marina Un refugi sorgit de la sorra I els pins

És una casa de només 65 m. Els arquitectes responsables de Munarq, Pau Munar i Rafel Munar, la defineixen com “un habitatge mínim, un refugi ecosistèmic pensat a partir dels materials que podríem trobar als sistemes dunars de Son Serra de Marina”. I és que aquesta casa, ubicada a tercera línia de la urbanització situada a la badia d’Alcúdia, entre Can Picafort i la Colònia de Sant Pere, té com a teló de fons la sorra, els matolls i els pins que hi creixen. “La idea principal que ha guiat el projecte és que el mateix ecosistema sigui el que defineixi la casa. El marès extret de la pedrera més propera, juntes de ciment de calç i la fusta de pi, que és la que l’envolta, és tot el que la conforma”, afirma Pau Munar.

Xibiu, que és el nom que els de Munarq han donat al projecte, és una construcció “d’una geometria quasi naïf, senzilla i austera, com si fos una barraca de pescadors de fa un segle i fossin ells mateixos els que l’haguessin aixecada”, segons la defineixen els mateixos arquitectes. De fet, tant pel volum -dos cossos junts: un de doble alçada amb coberta plana que permet una bona circulació de l’aire durant els mesos de calor, i l’altre inclinat amb una finestra al sostre que il·lumina el dormitori i li proporciona sol als mesos d’hivern-, com també pels materials amb què està feta aquesta casa es distingeix, i molt, de les edificacions veïnes: algunes d’arquitectura contemporània i altres d’un estil clàssic més convencional. En recórrer Son Serra de Marina amb la mirada, Xibiu marca una diferència, com a refugi sorgit de la sorra i els pins. La seva singularitat és la integració en l’entorn, la seva discreció i també la ingenuïtat, i és per això precisament que crida l’atenció i tothom la mira encuriosit. És una d’aquelles arquitectures que, situades en un lloc, poden crear tendència en l’entorn, una tendència positiva.

El marès, tanmateix, és una pedra feta de grans de sorra fossilitzats de manera natural al llarg dels segles. Amb el seu característic tall rectangular, ha sigut la pedra amb què tradicionalment s’han construït més cases a Mallorca. Fer una casa quasi completament de marès al costat de les dunes de Son Serra de Marina és recrear un hàbitat natural, en aquest cas un habitatge que fa part del paisatge. Pedra molt porosa, per evitar les humitats a l’interior de l’habitatge, Munarq es va decidir per fer un doble mur de marès i, entre filera i filera, posar una capa de cotó reciclat de la indústria tèxtil. Així mateix actua d’aïllant el suro natural posat a la coberta i al paviments.

El diàleg de materials, com al mateix paisatge, es genera entre la sorra i la fusta de pi. “És la que podríem trobar als pinars més propers, tot i que encara no existeix a Mallorca una indústria de tala i cura dels nostres pinars”, lamenta Pau Munar. Així i tot, el terra, els sostres, els mobles, les escasses portes i les persianes marquen el contrapunt en fusta de pi al marès. Conviuen molt bé. Per evitar que es podreixi, a la fusta de pi s’hi ha aplicat un tractament natural anomenat termotractat que es realitza a partir de la combustió de la fusta a temperatura alta. Així es modifiquen les característiques internes de la fusta i aguanta molt bé el pas del temps.

Tot està pensat per conviure en harmonia amb l’entorn: es va decidir no esgotar l’edificabilitat, es va obrir la parcel·la reduint el tancat a un petit muret, es van sembrar espècies autòctones i es van respectar els pins, que s’han convertit, juntament amb la porxada que dona a nord, en el lloc per gaudir de la fresca fins i tot quan gairebé no en fa. Dins la casa, un únic espai de doble alçada acull la cuina, la zona d’estar i un altell que dona a la terrassa i que serveix d’estudi i de dormitori de convidats. Xibiu, en realitat, només té un dormitori, més l’ocasional de l’altell, i un bany que, també en marès, dona a un petit pati.

Altres detalls són les persianes que s’obren en horitzontal, creant un petit porxo que cobreix del sol. I un altre element ben gustós: l’illa de la cuina és una taula amb rodetes pensada per treure-la fora. “Cuinar a fora és molt xulo”, diu Pau Munar.

El tancat més obert, el de tota la vida

És un costum que es va generalitzar amb el desenvolupament urbanístic, potser amb una reafirmació de la propietat i sobretot amb una sensació de seguretat -a vegades més sensació que realitat: les parcel·les de les urbanitzacions sovint ja es venen tancades per murs alts-. És com estava el solar de Son Serra de Marina quan els propietaris el van adquirir per construir-se un refugi per a les vacances. Ells ho van tenir clar: van desmuntar el tancat i en van construir un de pedra que és la mínima expressió d’un tancat, tant que es diria que no respon ni a aquest nom. És o s’assembla a un pedrís, fet a una alçada adequada per seure-hi. Així, la casa fa un gest de confiança, d’obertura, el gest de tota la vida.

stats