L’estampat de lleopard, que engloba un ampli espectre de pells de felins, és una de les tendències més omnipresents ara mateix en la moda occidental. Però, lluny de ser una novetat, és dels estampats més antics en moda, amb uns orígens emplaçats a l’Antic Egipte. Si bé un bon nombre de modes tornen, mai ho fan de la mateixa manera i, pel que fa a la pell de lleopard, compta en el seu historial amb nombrosos retorns estel·lars, cadascun dels quals amb significats ben diferents, des de l’empoderament sexual i el luxe ostentós a la subversió del punk i la cultura trash.

La primera vegada que Europa va emular la pell del lleopard en un estampat va ser al segle XVIII, quan, sota el luxe desmesurat i els tints colonials de l’exotisme rococó, va encaixar a la perfecció amb la indumentària d’homes i de dones. Ja en el segle XX va adquirir un protagonisme indiscutible amb el film Tarzan the Ape Man (1932), ja que la vestimenta reveladora i les pells de Johnny Weissmuller (Tarzan) i Maureen O'Sullivan (Jane) van suposar una autèntica passió pels estampats felins. Entre les màximes defensores estava Josephine Baker que, a més de convertir l’estampat en un símbol identitari a dalt i a baix dels escenaris, tenia com a mascota la Chiquita, un guepard viu amb qui passejava pels Camps Elisis.

El 1947 Christian Dior va revifar la tendència amb el vestit Jungle d’estampat de lleopard, sobre el qual el mateix Dior advertia: “Si ets bonica i dolça, no l’utilitzis”. És que, a banda de l’ostentació de riquesa, aquest estampat infon socialment en la dona una dimensió indomable i depredadora com a ressò de l’etiqueta masclista de la femme fatale. Precisament, per aquesta connotació de desinhibició sexual i d’allunyament de la idea de presa indefensa per ser caçadora que no es deixa atrapar, va vestir (o desvestir) amb freqüència pin-ups com Bettie Page o Jayne Mansfield, i també la Sra. Robinson a El graduat (1967) mentre devorava un joveníssim Dustin Hoffman.

El 1962 el dissenyador Oleg Cassini va crear un impactant abric de pell autèntica de lleopard per a Jackie Kennedy. Un detall aparentment insignificant que desembocà en una tragèdia, ja que la venda d’aquests abrics va disparar-se fent que un quart de milió de lleopards morissin per satisfer la demanda. Aquesta lleopardmania ens va portar a moments icònics en moda, com el barret de Givenchy d’Audrey Hepburn al film Charada (1963), tot recreant els barrets pillbox de Jackie Kennedy. Una tendència que va donar peu al fet que Bob Dylan li dediqués una cançó Leopard-Skin Pill-Box Hat (1966) per ridiculitzar les dones que utilitzaven aquest complement.

La consciència mediambiental va fer que el 1973 s’aprovés la Llei d’Espècies en Perill d’Extinció i, en conseqüència i pel fet d’estar en ple auge del polièster, el món de la moda va començar a oferir abrics que simulessin els autèntics, però més assequibles. Com a resultat, la moda s'estengué de manera massiva. Precisament per això, un element que havia identificat les classes altes ara arribava a les baixes i entrava en el terreny de l’horterisme kitsch del “vull, però no puc”. Paral·lelament, cultures com el punk i el trash l’utilitzarien com a arma de subversió del sistema, amb figures com Debbie Harry de Blondie, Sid Vicious, Steven Tyler i Kurt Cobain. 

Aparentment, podem pensar que els abrics que imiten la pell d’animals són innocus, però, segons alguns experts, la seva gran quantitat provoca una percepció tergiversada de l’estat d’aquestes espècies en el món i fa que creguem que n’hi ha en abundància malgrat estar en perill d’extinció. En qualsevol cas, aquestes pells que els serveixen als animals per passar inadvertits en els seus hàbitats, contràriament, són per a nosaltres un element de visibilitat social que, lluny de connectar-nos amb la natura, fan que li girem l’esquena encara més.