Els antics devien veure aquell astre vermellós i els devien venir imatges de sang i de ferro roent. De ferro sabem que n’hi ha, i que de fet per això el planeta és vermell; si hi ha sang, o alguna cosa semblant que doni vida, és el que el Perseverance està mirant d’esbrinar des del seu emocionant aterratge, dijous. Fos com fos, si a la brillant estrella de l’alba li van donar el nom de la deessa de l’amor –Venus, per als romans–, al Planeta Vermell totes les cultures el van relacionar amb un déu guerrer i destructiu. Mart, l’anomenaven els bel·licosos romans, que el van fer un dels seus déus principals, protector de l’exèrcit però també de l’agricultura, i van posar el seu nom al mes en què comença la primavera, el març, que antigament també era l’inici de l’any. Mart, que també dona nom al dimarts, és un deu masculí, viril, violent, testosterònic, que diríem, i dos dels seus fills es diuen Fobos (por) i Deimos (terror). Els artistes l’han representat nu, vigorós, amb el casc i l’escut guerrer, i també abunda la iconografia en què apareix descansant després de fer l’amor amb la seva amant, Venus.

Perseverance: i ara què?

De Mart, doncs, els humans han imaginat que n’arribava el terror, i potser per això els marcianets de la ciència-ficció solen ser hostils i terribles, encara que a vegades som els terrícoles els que portem la guerra al Planeta Vermell. De fet, pel que sabem, hem estat nosaltres els que hem atacat Mart. De moment amb robots, però amb l’objectiu futur d’enviar-hi humans i fins i tot d’instal·lar-hi colònies. De tot això, i molt més, parlarà l’exposició Mart. El mirall vermell, que la setmana vinent s’inaugura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Serà una oportunitat magnífica d’explorar Mart des de perspectives múltiples, tant humanístiques com científiques, i avui al suplement del diumenge ens hi sumem amb un especial en què gairebé tot hi té alguna relació. Un tast per aproximar-se al planeta de moda.