BarcelonaL’any 1477, ara fa 539 anys, Barcelona va començar a guanyar terreny al mar amb la construcció del moll de la Santa Creu, després conegut com a moll Vell i ara ja desaparegut, i amb el bastiment del dic de l’Est, que s’aniria ampliant els anys 1590, 1679 i 1720. Les dues obres es van fer al que avui és el barri de la Barceloneta, ja habitat en aquell moment per pescadors. Barcelona, a diferència de Gènova (Porto Vecchio) o Marsella (Vieux Port) no tenia un resguard natural i se’l va haver de construir.

Aquell port no té res a veure amb el d’avui. Ara és una ciutat dins d’una ciutat, un territori desconegut per a la majoria de barcelonins. "A Barcelona creiem que el port és el Maremagnum. La ciutat s’ha modernitzat, s’ha obert, però segueix vivint d’esquena al moll", diu Marcos Serrano, responsable d’Operacions de Mooring & Port Services, una de les dues empreses d’amarradors que opera al port.

8.000 vaixells a l'any

Són les set del matí d’un xafogós dia de juliol, i en Marcos Serrano i en Daniel Valero ens esperen al cobert que tenen al moll de Sant Bertran. Un, gadità, i l’altre, madrileny, però eivissenc d’adopció. Tots dos reconeixen que no poden allunyar-se gaire del mar i tots dos saben el que és tornar a començar de zero. El 2011 van decidir deixar l’empresa on treballaven com a amarradors al port de Barcelona i muntar el seu propi negoci amb tres socis més. "Vam fer quatre números i vam decidir fer el pas", explica Valero. De moment, encara hi perden diners, però han aconseguit el 50% de la quota de mercat. "Al port, a l’any, hi entren 8.000 vaixells, i nosaltres n’amarrem uns 4.000, l’altra meitat, la nostra antiga empresa", afegeix.

A l’empresa són 65 treballadors, han de ser 58 com a mínim. A més, tenen tres embarcacions més una de reserva. "Totes les empreses quan obren cada dia saben els cargols que hauran de collar aquell dia, nosaltres hem de tenir sempre la persiana oberta i no sabem quan treballarem", ens explica Serrano. Estem pendents de l’arribada d’un vaixell, "portem deu hores seguint-lo", ens diu. El moviment dels vaixells és molt lent. "Això no és un aeroport, pots estar deu hores treballant i només amarrar sis vaixells", es lamenta.

Una setmana 'amb la boca oberta'

L’estiba, és a dir, la càrrega i descàrrega de les mercaderies de les embarcacions, i l’amarratge han canviat molt en els últims 20 anys. S’han professionalitzat i automatitzat, de manera que ara ja no fa falta tenir un bon físic, però això no ha fet que hi hagi més dones amarradores. Fins fa poc en tenien dues en plantilla. Una era patrona del vaixell de suport en les maniobres i ha marxat amb els remolcadors. L’altra està de baixa. "No hi ha cap curs d’amarrador, els formem nosaltres", diu en Marcos Serrano. És de Cadis, ciutat portuària. Ve de família pescadora. Amb 19 anys, després d’acabar el servei militar, li va sortir l’oportunitat de pujar em una barca. "No sé fer cap altra cosa, la meva vida sempre ha estat sobre d’un vaixell", assegura amb un accent que el delata i no l’ha abandonat. Porta més de 20 anys amarrant vaixells. "La primera setmana és la de la boca oberta", ens diu. Els nois que comencen miren bocabadats enlaire els gegants de metall carregats de contenidors que han d’apropar manualment i lligar a la costa.

Ja són dos quarts de vuit del matí i ens impacientem per veure com fan la seva feina. 07:40 h. El vaixell que hem de veure amarrar, el creuer 'Thomson Spirit', tot just està arribant a la boia, a unes dues milles de la costa, és a dir, 3,2 km de la bocana. Quan arribi a la boia, el pràctic anirà a buscar-lo i pujarà a bord per guiar el vaixell i ajudar a 'aparcar' dins el port. És només un assessor, ja que legalment el capità continua al capdavant de l’embarcació. El creuer trigarà entre 20 i 25 minuts fins arribar a la terminal del Prat, que és la primera que es trobarà. I uns 20 minuts més fins que arribi al moll adossat on ha d’atracar, perquè primer haurà de virar.

8:03 h. "Que són vaixells, no són avions". Patim per si no arribem a temps, però en Marcos Serrano ens calma amb la serenor que donen els anys d’experiència. Pugem en un dels tres vehicles que tenen els amarradors. A vegades també l’han hagut d’utilitzar per estirar els caps que es llancen des del vaixell per entrellaçar-los als norais –els punts d'amarratge–. "Tenim un dispositiu per obrir totes les finestres si el cotxe cau a l’aigua", ens tranquil·litza.

Aconseguiran amarrar el creuer? En quant de temps? Hauran de fer servir l'embarcació de suport? I el cotxe per ajudar a lligar els caps? Cal molt força física per amarrar manualment un vaixell de 300 metres d'eslora? Les respostes, aquest cap de setmana.

Diumenge, 14 d'agost, podreu llegir a l''Ara Diumenge' el reportatge sencer a 'El port, territori desconegut'.