Passes la pàgina del diari i t’apareix, en una gran fotografia, el rostre d’una nena adolescent terroritzada. Té els ulls plorosos, la boca entreoberta com si volgués cridar i s’hagués quedat sense alè. Sembla bloquejada pel pànic. Es diu Grace i la bona notícia és que aquella nena és un robot. Per tant, malgrat la impressió que et pugui causar, el patiment no existeix, és només una percepció. La Grace és la primera infermera robot humanoide per a pacients amb covid. L’ha dissenyat l’empresa xinesa Hanson Robotics i està programada per interactuar amb ancians i persones aïllades per la infecció. Disposa d’una càmera tèrmica que permet prendre la temperatura i comprovar la capacitat de resposta dels malalts. Pot fer teràpia de conversa. Té la capacitat de simular l’acció de quaranta-vuit músculs facials i parla tres idiomes. A partir de l’agost l’empresa Awakening Health començarà a produir-la en massa per alleugerir la càrrega hospitalària de primera línia. Però per què han volgut assignar-li l’aspecte d’una menor d’edat presa pel pànic que està a punt de plorar? Malgrat la seva capacitat per fingir expressions, en totes les fotografies que apareix en diaris d’arreu del món la nena-robot amb una aparença d’uns tretze o catorze anys sempre sembla trista i esporuguida. És bonica, té aspecte dòcil i submís, però transmet l’angoixa i la por d’algú que rep maltractaments. La ment que ha dissenyat la fesomia d’aquell robot té algun problema.

Un dels aspectes més interessants de la intel·ligència artificial, la robòtica i els algoritmes és la perspectiva de gènere. Hi ha especialistes que han publicat llibres i estudis interessantíssims al respecte. I bona part del seu corpus teòric no només serveix per analitzar la perspectiva de gènere en l’àmbit de la tecnologia sinó, sobretot, per entendre-la en el nostre entorn social actual. Per què assignem gènere als robots? Els robots no tenen gènere biològic perquè són màquines. El gènere psicològic, el que et fa sentir home, dona o qualsevol altra alternativa, depèn de la programació d’un humà. ¿Com i segons quins paràmetres programes un robot perquè sigui una dona de seixanta anys, una nena de tretze o un home de trenta? I el gènere social, el que ve determinat pels estereotips, ve atribuït també pel disseny del seu aspecte i les funcions que se li assignen. Per què la majoria dels assistents de veu, com la Siri, l’Alexa, l’Aura, la Cortana o la Holly, són veus femenines? Malgrat que les empreses ho atribueixin al fet que són més comercialitzables, en realitat aquesta comercialitat ve donada perquè la feminitat s’associa a una subordinació molt dòcil i eficaç. El paradigma de l’obediència. Fins i tot s’ha analitzat com determinats desenvolupadors permeten que aquestes assistents virtuals tolerin l’abús verbal per part dels seus usuaris. Per què hi ha robots humanoides als quals s’assignen unes mamelles? No uns pits qualssevol, sinó uns d’esculpits pel virtuosisme d’un cirurgià estètic. Els robots pensats per desactivar explosius acostumen a tenir aspecte masculí. ¿S’imaginen un humanoide d’atributs estereotípicament femenins, amb pits i mugrons erectes, desactivant una bomba, pilotant helicòpters en temporals de neu o fent rescats d’alta muntanya? Per què no fan un robot amb l’aspecte d’Albert Einstein o de Charlie Brown per atendre malalts de covid? El progrés que suposa la intel·ligència artificial no l’estem aprofitant del tot. Traslladem a la intel·ligència artificial els prejudicis del món real. Estem atribuint als robots humanoides el pitjor de la nostra espècie en comptes d’utilitzar-los per progressar en termes d’igualtat i identitat de gènere.