Després de deixar els nanos a l’escola, el David queda amb un amic, condueix fins al Moto Club Cent Peus de Sant Fost de Campsentelles i engega una de les seves motos de trial. El so del motor, l’olor de benzina, l’esforç i el contacte amb la natura li donen l’energia necessària per començar el dia com cal, i quan la càrrega és suficient se’n va cap a la dutxa i directe a treballar. Intenta repetir el ritual un o dos cops per setmana i amb aquesta combinació és quan més s’acosta a una felicitat que ja és total el dia que pot anar a dinar amb la Domi, la seva dona, a algun dels seus restaurants preferits, com el Sense Pressa, de Barcelona.

El David Mazcua és el propietari del restaurant El Tir de Mollet, i la seva dona, la Dominga Gil, n’és la cap de cuina, tot i que ara no hi pot ser sempre per qüestions familiars. Honestament, al llarg de la nostra curta trajectòria hem gaudit de grans experiències gastronòmiques i algunes d’inesperades, però mai ens hauríem imaginat que acabaríem dinant en un camp de tir, veient volar plats de color taronja i sentint els trets dels practicants durant la sobretaula.

Fa gairebé vint anys, el David i la Domi gestionaven un petit bar a Montcada i Reixac on feien esmorzars i menús per als clients habituals. El negoci anava bé i es guanyaven la vida sobradament, però el David, que és un cul inquiet, sempre havia somiat fer un salt endavant i mai trobava el moment. Un oncle de la Domi els va fer saber que la Federació Catalana de Tir buscava donar un impuls al bar del camp de Mollet, i davant d’aquesta oportunitat no s’ho van pensar gaire. En poc temps van convertir un local on els tiradors podien prendre’s un cafè, una cervesa o amb sort un entrepà, si hi havia pa, en un restaurant de producte selecte (carn, peix i marisc de qualitat), amb una brasa oberta, un celler extraordinari i fins i tot carta de puros i licors. “Teníem clar que volíem oferir qualitat, no fer un restaurant de menú. Aquí pots venir a menjar angules, percebes, gamba bona i tonyina, tot de nivell. Ens volíem diferenciar”, explica el David mentre acaba el servei del migdia.

La carta d’El Tir de Mollet és molt temptadora, i d’aquelles que s’han d’estudiar i gestionar bé per calcular les conseqüències de l’homenatge gastronòmic. Nosaltres escollim quatre entrants per compartir: sonsos a l’andalusa, ortigues de mar, cloïsses XL a la donostiarra i daus de tonyina macerats amb oli d’oliva i sal negra. Dels segons, decidim compartir tots tres l’espatlla de cabrit cuinada a baixa temperatura. Tot plegat ben acompanyat d’una ampolla de Gresa 2010, un vi de les Vinyes Olivardots (DO Empordà) que ens apassiona i que té una relació qualitat preu difícilment millorable.

És divendres i al restaurant hi ha molta activitat. La terrassa és plena d’empresaris de la zona i clients habituals com el Josep, el proveïdor de caviar, que s’acosta a la nostra taula per saludar-nos: “Aquesta visita no la podeu donar per bona, heu de tornar per tastar l’ensalada russa de la Domi”, diu rient mentre busquem data per tornar. Escurem el gintònic i observem l’espectacle dels tiradors: la tensió, concentració i precisió que necessiten per encertar. Ho sap el David, que en el seu àmbit ha aconseguit el tret diferencial combinant aquests ingredients: el millor producte i un bon servei. Ara ja valora nous horitzons. Sempre hi ha algun plat per disparar-hi, i aplicant la mateixa fórmula segur que no fallarà.