Història
Diumenge 26/10/2021

Les tres cases màgiques d’un poeta maleït

Pablo Neruda, geni de les lletres i figura controvertida, va crear un món propi ple d’imaginació a les seves tres residències

7 min
El 1939 Neruda va comprar una petita casa de pescadors en una cala tranquil·la a menys de dues hores de Santiago. I amb el temps la va convertir en una casa amb quatre habitacions, totes amb finestrals i vistes al mar. La tomba de Neruda és en aquesta casa a la zona d’Isla Negra, un edifici ple de referències marítimes, com els mascarons de proa que comprava per mig planeta. O les barques que va situar a l’exterior.

Fa cinquanta anys que va rebre el premi Nobel de literatura, el 1971, però les onades de la història continuen sense deixar dormir tranquil Pablo Neruda. Les seves tres cases, gestionades per la fundació que protegeix el seu llegat des de l’any 1992, tampoc han trobat la pau des de llavors. La casa de Valparaíso ha patit dos incendis greus, a la d’Isla Negra hi van aparèixer pintades feixistes i la pandèmia ha deixat la Fundació Neruda, que no rep diners de l’estat xilè, gairebé sense recursos per cuidar aquests tres tresors culturals. “El 80% dels ingressos de la fundació provenien de les cases, on podíem tenir 350.000 visites cada any. Ha sigut un cop fort”, admet el director, Fernando Sáez.

A la tercera casa del poeta, la de Santiago de Xile, en els últims anys s’hi han fet grafitis feministes per recordar que Neruda era capaç de crear les poesies d’amor i les cançons desesperades més precioses, però també de cometre abusos sexuals. Perquè una cosa era el que escrivia i una altra de ben diferent era com vivia. Tant a les parets de les ciutats xilenes com als hemisferis polítics, avui es debat sobre si cal posar el nom de Neruda, un abusador, en recintes públics com ara l’aeroport de Santiago.

Isla Negra

Els col·lectius feministes van fer bé d’omplir de missatges els murs que et trobes quan t’acostes a la casa de Santiago. Així no caus en la trampa del poeta, seductor cruel. Si Neruda hagués sigut un marit i un pare exemplar, potser seria la casa més maca del món, perquè la va dedicar a la seva tercera dona, Matilde Urrutia, omplint-la amb les seves inicials. La casa té un nom màgic, La Chascona, una paraula que en llengua quítxua defineix una dona despentinada. I ell, carinyosament, li deia Chascona a la Matilde, la dona que el cuidaria els últims anys de la seva vida. Però les pintades ens recorden que al seu llibre de memòries Confieso que he vivido, el mateix Neruda explicava com de jove havia forçat una minyona a tenir sexe: “Va ser la trobada d’un home amb una estàtua. Es va quedar tota l’estona amb els ulls oberts, impassible. Feia bé menyspreant-me”. El poeta que volia canviar el món políticament amb el puny alçat, el gegant que va donar a milers d’amants els millors versos per parlar d’amor, també era un monstre que va abandonar la seva filla petita quan va néixer amb una malaltia que li feia el cap més gros. La definia com “una vampiressa de tres quilos”. La seva poesia, tan maca, mai va ser tan cruel. En lloc d’acaronar la criatura, buscava la manera més original de menystenir-la.

En un país on les protestes socials dels últims anys han fet que tot es replantegi, les tres cases del poeta són tres ferides estranyes, boniques i doloroses. Sort de les pintades, perquè són edificis tan màgics que en surts fent volar coloms, imaginant com devien ser les festes que s’hi feien, admirant un poeta capaç de gestos tan romàntics com batejar la casa de Santiago pensant en la Matilde. I no es tracta d’elevar a l’altar un home que va enganyar totes les seves parelles. Neruda va descobrir el terreny on aixecaria LaChascona al barri de Bellavista, al turó de San Cristóbal de Santiago, passejant d’amagat amb Urrutia quan eren amants, el 1953. Era un descampat ple de matolls amb un petit rierol que va entusiasmar la parella, que quedaria “encisada” per la música de l’aigua, segons recordaria ella. El projecte de la casa el van encarregar a un arquitecte català, Germán Rodríguez Arias, que, veient aquell terreny en pendent, la va projectar amb vistes a la ciutat. Neruda li capgiraria el pla, perquè volia vistes al cim del turó. Rodríguez Arias acabaria explicant que la casa era més disseny de Neruda que no pas seu, perquè el poeta va canviar un munt de coses d’una casa on Urrutia va viure sola un any sencer, quan Neruda encara era amb la seva segona dona, Delia del Carril, en un apartament al centre de la ciutat que havia batejat com a Michoacán. El pintor mexicà Diego Rivera va visitar la casa quan els amants hi feien festes d’amagat, i va dibuixar un retrat d’Urrutia on el perfil de Neruda mig apareix entre els cabells despentinats de la Chascona, la Matilde. Neruda es va divorciar de la Delia el 1955 i es va traslladar a viure a la casa nova, que ampliaria de mica en mica creant sempre espais íntims, allunyat de la dèria dels rics de l’època de tenir cambres gegants. La Chascona va ser profanada per les botes militars el 1973, durant el cop d’estat contra Salvador Allende. Neruda, malalt de càncer de pròstata, va morir dotze dies després de l’ascens al poder de Pinochet. Matilde Urrutia va ordenar que la vetlla del seu cos es fes a LaChascona, entre els vidres trencats i els llibres trepitjats pels militars. El cos es va haver de posar sobre dues fustes, perquè aquell rierol que els va havia enamorat havia inundat la casa després de quedar embussat pels objectes trencats pels uniformats. Aquell funeral va ser la primera mostra de resistència contra Pinochet. Silenciosa però valenta. Urrutia va arreglar després la casa, on va viure fins a la seva mort, el 1985.

Neruda sempre passava la nit de Cap d’Any a la seva casa de Valparaíso, un curiós edifici que recorda la forma d’un vaixell amb vistes a l’oceà Pacífic. Construïda pel dissenyador espanyol Sebastián Collado, va ser comprada pel poeta el 1959 i hi va fer moltes obres per adaptar-la al seu gust.

Una caseta de pescadors

La primera de les tres cases del poeta va ser la Isla Negra, situada a El Quisco, una petita població de la costa actualment a menys de dues hores amb cotxe de Santiago. L’any 1937 Neruda va tornar d’un llarg viatge per Europa i buscava un refugi per acabar el seu projecte del Canto general. Recorrent la costa va conèixer un mariner espanyol, Eladio Sobrino, que el va acompanyar a cavall fins a una caseta que tenia en un paratge anomenat Las Gaviotas. Neruda es va enamorar de la zona: li va comprar la casa i la va rebatejar com a Isla Negra pel color de les roques. Com faria Dalí a Cadaqués, Neruda va anar ampliant la modesta casa de pescadors fins a convertir-se en una mena de vaixell atrapat a la costa, amb les quatre cambres -una torre, una biblioteca, una sala d’estar i un àtic- orientades al mar, com si la casa estigués preparada per sortir a navegar. Les primeres obres, per cert, també les va fer el català Germán Rodríguez Arias del 1943 al 1945, operacions ben complicades perquè llavors no hi havia ni carretera i calia portar-ho tot amb carruatges estirats per bous. Neruda escriuria gairebé tota la seva obra aquí, al seu refugi allunyat de les ciutats, on podia veure com les onades esclataven contra les roques sense aixecar-se del llit. “El océano Pacífico se salía del mapa. No había dónde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana ”, escriuria. Amb una ullera de llarga vista comprada a un antiquari, somiava amb ser un pirata mirant l’horitzó en pijama. L’instrument encara és a la tauleta de nit. La casa és plena d’objectes curiosos, com desenes d’ampolles de vidre que guarden objectes a dins, màscares tribals i un munt d’estatuetes de dimonis que va comprar en un dels seus viatges a Mèxic.

Batejada com La Chascona, la paraula en llengua quítxua per definir una persona despentinada, la casa de Neruda a Santiago va ser projectada per l’arquitecte català Germán Rodríguez Arias, tot i que el poeta va fer seu el projecte. A les imatges, una porta al jardí de la casa i el bar, ple d’objectes comprats per Neruda.

L’última casa que Neruda va comprar va ser on va decidir que hi passaria sempre la nit de Cap d’Any. La Sebastiana de Valparaíso, la preciosa ciutat on pels turons s’enfilen barris de cases de fusta. La casa havia de ser l’últim refugi del dissenyador espanyol Sebastián Collado, però va morir quan la tenia a mig fer el 1949. Sara Vial i Marie Martner, amigues del poeta, havien rebut el 1959 l’encàrrec de buscar-li una casa a Valparaíso, on Neruda volia fugir de tant en tant tip de Santiago. I van trobar aquesta casa, que seria inaugurada després de moltes obres amb una gran festa el 1961. La casa és presidida per una gran imatge del nord-americà Walt Whitman. “És el seu pare?”, preguntaria un dels obrers a Neruda. “En la poesia, sí”, li va respondre. La Sebastiana són quatre pisos que s’enfilen, l’un sobre l’altre, com si fossin els turons de Valparaíso, oferint unes vistes impressionants sobre el mar. Una casa sense lògica, amb escales impossibles i una xemeneia de pedra ben grossa. Cada objecte ens parla d’un home amb un talent tan gran com el seu cos. A les tres cases, les cambres de vegades semblen la sala d’un antiquari, amb objectes comprats per mig planeta, com les col·leccions de postals, una sopera en forma de vaca, plats de ceràmica on apareixen dibuixats globus aeroestàtics, desenes de mapes antics, insectes dissecats i una de les seves passions, els mascarons de proa. El mar, sempre el mar.

Aquell mar davant el qual seria enterrat el 1992 a Isla Negra, després de gairebé dues dècades en un nínxol de Santiago perquè el règim de Pinochet no volia un homenatge multitudinari a un poeta menystingut per les seves idees comunistes. L’última voluntat de Neruda finalment es va complir, tal com ell havia deixat escrit: “Compañeros, enterradme en Isla Negra, frente al mar que conozco, a cada área rugosa de piedras y de olas que mis ojos perdidos no volverán a ver…

stats