Arriba de nit a l’hotel que hi ha passat el quilòmetre onze a mà dreta. És una entrada de pedres i ve d’una carretera fosca i plena de giragonses que no està gens ben senyalitzada. De fet, ha hagut de fer i desfer el camí un parell de vegades per trobar el lloc en qüestió, tot i el Google Maps. A la pàgina web semblava més fàcil. Fins a la casa hi ha un passadís fet de pins llargaruts. Després un pàrquing, una piscina i la casa de pedra il·luminada amb bombetes led que hi dona un aire naïf, fregant el ridícul de conte de fades. No li agrada conduir de nit i encara menys quan està cansada. Però ha sortit més tard del que preveia de la feina i s’ha trobat molt de trànsit a l’autopista. A cada aturada ha contestat una mitjana d’entre tres i cinc correus i ha fet unes quantes notes de veu resolent urgències.

A recepció li diuen que l’esperaven. L’informen dels horaris de l'esmorzar i li donen la clau de l’habitació que porta per nom “Ull de llebre”. Són un total de nou habitacions (dobles i triples), cadascuna batejada amb una varietat de raïm de la zona. Somriu amb la que li ha tocat. Pensa en un bon vi negre, però està massa cansada per mirar d’aconseguir-ne una ampolla i encara ha d’acabar un informe. El primer que li demana a la noia de darrere el taulell és si li pot donar la contrasenya wifi. Ella l’adverteix que tenen una cobertura una mica deficient i ella bufa. Les presses sempre viatgen a alta velocitat.

Quan es desperta l’endemà al matí li costa entendre el fil de verd imponent que entra d’entre les cortines i el so dels ocells que refilen sense ordre ni concert. Diria que se sent una mica aclaparada per aquell nou paradigma al qual no està gens acostumada. Es dutxa de pressa perquè vol connectar-se a internet abans d’anar a esmorzar i acabar un parell de qüestions que té pendents. La feina és la cosa més important de la seva vida. Li ha costat molt arribar on és i s’ho ha guanyat amb perseverança, sacrifici i molta, molta dedicació. Les coses costen i ella està orgullosa d’haver aconseguit el lloc directiu de l’empresa on treballa per mèrits propis i una ambició que li ha servit de motor. Res li importa més que allò.

Quan la seva germana li va regalar el cap de setmana en aquell hotel per al seu aniversari, va pensar que era una bona idea. Però ara que hi és li fa nosa tot. El lloc, el verd, els ocells i aquella quietud. I, sobretot, el wifi que va amb pedals i que no la deixa avançar al ritme que necessita i l’hi demorarà unes entregues que no poden esperar a dilluns. Passarà per recepció i farà una queixa formal. No pot ser que a aquelles altures un hotel no estigui preparat tecnològicament per al segle XXI, global i hiperconnectat. Per molt que sigui al cul del món i en "un paratge idíl·lic". A ella se li’n refumen, les plaques solars i l’energia autogestionada perquè en aquella zona no hi arriba l’electricitat. Ella vol una bona connexió al món que li faci la vida fàcil, ràpida i adaptada als nous temps. En deixarà constància a les opinions dels usuaris del lloc web i potser escriurà un tuit i tot amb la queixa.

A l’entrada no hi ha ningú i quan surt a fora veu tot de taules a l’aire lliure i alguna parella que hi esmorza. La zona de cuina és a l’exterior amb una mena de barra que dona a fora i un annex cobert amb més taules on se serveixen els esmorzars i que, en aquell moment, estan totes plenes.

Li demana a l’home de la barra si n’hi ha per molta estona i ell li diu que és el primer torn i que si vol esperar li farà un cafetó i l'hi portarà a una de les tauletes al solet. A ella la irrita profundament no poder esmorzar ràpidament (com si tingués temps per perdre), però encara més l’ús dels diminutius d’aquell individu que fa el simpàtic i que sembla sortit d’una classe de relaxació muscular progressiva de Jacobson. Això s’ho sap perquè és el regal que li va fer la germana l’any anterior i que ella el va donar a un company de feina perquè no tenia temps per perdre. Però davant la germana va dissimular amb tot d’informació que va buscar per internet sobre la tècnica en qüestió. Ara pensa que potser li hauria hagut de dir la veritat i així s’hauria estalviat aquest cap de setmana estèril de suposada "desconnexió" que a ella se li està fent tan feixuc i la posa nerviosa.

Mentre pensa tot això el cafè se li ha refredat i ningú li diu res de l'esmorzar. A més, el mòbil està sense cobertura i ni tan sols pot consultar les últimes dades de l’empresa. Es neguiteja, però fa un solet la mar d’agradable. Aquella escalfor en ple mes de febrer, i potser també les hores curtes de son que arrossega, la deixen mig endormiscada mentre sent els altres comensals parlant animadament i el tràfec de la cuina de fons.

Quan l’home de la barra se li acosta i li diu que ja té la taula parada a dins, ella no sap el temps que ha passat ni tan sols si s’ha adormit. Però li respon, amb el pilot automàtic, si és possible esmorzar a fora. La troba amb les defenses baixes quan li demana com es diu i ella li respon sense reserves.

-"Estava convençut que voldries esmorzar aquí, Bet. Ara et paro la taula, Bet. Et faré una truiteta de patates, pa amb tomàquet i una mica d’embotit de casa. Te'n lleparàs els dits, Bet".

Trenta-cinc minuts més tard, li serveix un esmorzar complet que devora amb delit. Perquè no té temps ni li agrada cuinar i aquella truita li recorda la que li feia la mare de petita. Crua per dintre i les patates ben torrades. El record la transporta a aquella època. Ella i sa germana corrent per una pineda que hi havia prop d’una casa que tenia la família en un lloc perdut del Penedès, molt semblant a on és ara. No sap per què li ve tot allò al cap, ara. Però pensa que després anirà a fer un volt per l'entorn a veure si la troba.

Fa tres hores que no mira el mòbil. L’home de la barra s’ha assegut amb ella i li explica anècdotes d’altres clients. La fa riure. Se sent tranquil·la, com si li haguessin administrat anestèsia. No sap en quin moment l’home de la barra ha deixat de ser l’home de la barra i s’ha convertit en en Climent; no sap tampoc en quin moment s’han intercanviat els números de telèfon. No sap per què li parla a ell del lloc d’infantesa i de com li agradava l’olor de pinassa a les mans i ell li diu que si vol l’acompanya quan tingui la cuina recollida i ella li respon que sí, que és una gran idea i que si el troben brindaran amb ull de llebre.

No sap en quin moment s’ha desconnectat del wifi, de la vida present, de la urgència, de pensar en ella, de la feina. De tot allò que és important.