LA TARDOR PASSADA ES VA INAUGURAR DISCRETAMENT A PARÍS un dels edificis més singulars que s’han construït en les últimes dècades. Està pràcticament amagat a l’interior d’una illa de cases, en un bulevard dels que es va inventar el baró Haussmann a mitjans del segle XIX. La seva forma i la seva disposició interna semblen meravellosament adaptades a la seva gairebé impossible ubicació i a la seva comesa: fer les funcions d’una fundació dedicada a l’herència de la casa Pathé -una empresa essencial en el desenvolupament del cinematògraf- d’acord amb l’enfocament del seu actual propietari, Jérôme Seydoux. L’arquitecte d’aquesta proesa és Renzo Piano.

DES DE LA SEVA GÈNOVA

Als 78 anys, Piano és de tot excepte un desconegut: el 1977 inaugurava a París el Centre Pompidou, concebut juntament amb Richard Rogers. Des de llavors ha dut a terme una quantitat impressionant de projectes arreu del món: cases, gratacels, centres comercials, aeroports, centres culturals i, sobretot, museus. No obstant això, no hi ha res en ells que anunciï el seu actual homenatge a Pathé. El premi Pritzker -el Nobel dels arquitectes- li va ser atorgat el 1998. Des de fa més d’una dècada el seu estudi -RPBW (Renzo Piano Building Workshop)- té tres seus: una a la seva Gènova natal, una altra a París i la tercera a Nova York. En la seva extensa carrera ja havia treballat per al cercle familiar dels Seydoux, renovant primer la seu de Schlumberger (el 1984), un veritable imperi empresarial francès del qual els Seydoux són uns dels principals hereus, i després, el 1986, fent un edifici molt admirat a Houston (Texas), on es presenta al públic la refinada Col·lecció Menil, propietat de Dominique -tieta de Jérôme Seydoux- i John de Menil.

Contemplar les obres de Piano que estan vinculades al món de l’art i de la cultura ja és una experiència vertiginosa: la Fondation Beyeler a Suïssa (1997), la Morgan Library de Nova York (2006), l’ampliació de l’Art Institute of Chicago (2009), l’ampliació del cèlebre Kimbell Art Museum de Louis Kahn, a Houston (2013), el nou Whitney Museum de Nova York (2015)... A Espanya té obres al Centro de Arte Botín, a Santander.

LA «‘CREATURA’»

La nova fundació Pathé substitueix un antic teatre de mitjans del segle XIX, envoltat d’edificis d’apartaments d’aquell temps, a l’Avenue des Gobelins, cap a Place d’Italie. El teatre va ser transformat en sala de cinema, el Gaumont Gobelins-Rodin, que va tancar el 2003 (es deia Rodin perquè hi ha dues escultures - Drama i Comèdia - del jove Auguste Rodin a la façana, que va ser conservada i restaurada). Inserir aquesta nova construcció en un àmbit existent tan dens requereix molt art. Sensiblement més petit que el volum anterior, el nou disseny entaula un diàleg summament íntim amb el veïnat: Piano diu que, per respondre millor a la infinitat de restriccions del lloc, ha plasmat una “ creatura ” orgànica que s’adapta a la complexa morfologia del pati. Tothom es veu beneficiat per la generosa entrada d’aire i de llum natural, i pel petit jardí amb bedolls que s’ha pogut habilitar al fons de la parcel·la, aprofitant la diferència entre el perímetre construït anterior i el d’ara.

La “ creatura ” de la qual parla Renzo Piano té un cert parentiu amb l’armadillo, el cos del qual defineix un notable volum convex protegit per plaques còrnies articulades; com a mesura d’autodefensa, es pot transformar en una bola. Sense moure’s (encara), el casc de cinc plantes del nou edifici està protegit per una coberta de 7.000 minipersianes perforades. Com que a la part superior les plantes reben llum de dia, les perforacions estan relacionades amb l’exposició al sol: són més denses a la cara nord i gradualment més escasses cap a la cara sud. Un filtre molt subtil, que a la nit permet una lleugera aparició lluminosa -i una mica misteriosa- a les altures.

EXPERIÈNCIA ESPACIAL

La constitució interna de l’edifici segueix un fil fàcil d’entendre: la planta baixa és totalment transparent, deixa veure el jardí des de la façana. Les tres primeres plantes són opaques: la primera està dedicada a una mostra de càmeres i aparells de projecció -probablement la més completa del món- i les altres dues a la conservació del vast patrimoni documental de Pathé -pel·lícules històriques, fotos, pòsters, etcètera-. Les últimes dues plantes reben llum natural: aquí hi ha l’administració, amb una àrea preparada per a reunions laborals, i -per culminar l’edifici- el centre de recerca, tractat com una oficina oberta. Com a plat fort del projecte, l’espai atorgat a les dues plantes superiors està definit per una seqüència de 38 arcs de fusta de làrix laminada, que creixen en altura cap al centre, seguint la forma ovoide de l’edifici (com el fi casc de formigó que conté les plantes inferiors).

La suau coreografia de la cúpula de vidre de doble curvatura, el dibuix harmoniós de les paràboles de fusta, la visió filtrada dels pisos i les teulades adjacents que envolten molt de prop la “creatura ”... Tots aquests elements generen una experiència espacial commovedora. El protagonisme de la fusta -en els arcs, en el mobiliari- accentua el caràcter orgànic d’aquesta arquitectura, i li proporciona una sensació de calidesa més pròpia de les obres d’Alvar Aalto que de les realitzacions high-tech, fins i tot les del mateix Piano.

EL PRIMER CINEMATÒGRAF

La planta baixa també permet l’accés al soterrani, on hi ha una sala de projecció precedida per un espai en què s’exposen cartells antics i fotos dels arxius. Amb 70 confortables butaques vermelles, és probablement un dels cinemes més elegants del món avui dia; les sessions de projecció, públiques, inclouen un preàmbul, en què es ressalten les particularitats de les pel·lícules projectades, i un acompanyament musical en viu, a cura d’un dels pianistes del conservatori. Una immersió en els encants de la primera joventut del cinematògraf.

Si el nom de setè art deriva de l’invent dels germans Lumière, presentat el 1895 a Lió ( cinematògraf era el nom de l’aparell que permetia filmar i projectar imatges), a França es van trobar uns dels artífexs del fulgurant desenvolupament d’aquesta disciplina. Louis Lumière estava més aviat interessat en l’aspecte tècnic de la seva invenció; Georges Méliès va posar en evidència el seu enorme potencial artístic. Léon Gaumont -que fabricava material fotogràfic- va començar a produir pel·lícules, igual que Charles Pathé, inicialment interessat sobretot en les projeccions de films. Al cap de pocs anys, d’aquests quatre pioners del cinema en van quedar en actiu només dos. Méliès es va arruïnar i Lumière es va bolcar en altres investigacions científiques. Gaumont i Pathé van continuar amb les seves produccions de films i les xarxes de distribució.

En paral·lel, Pathé va fundar una vasta empresa de fabricació de materials relacionats amb el cinema: a la primera planta de la fundació es pot admirar un panorama complet d’aquesta producció, amb més de 200 peces que reconstitueixen l’evolució dels aparells comercialitzats per la casa Pathé des del 1897 fins als anys 80. Destinats als professionals, als aficionats o als petits distribuïdors, aquestes màquines cobreixen una gran diversitat d’usos cinematogràfics, i ressenyen meravellosament la industrialització del cinematògraf i també del fonògraf, amb el cèlebre Pathéphone com a vaixell insígnia.

MONSIEUR SEYDOUX

Només un passejant que sàpiga el que està buscant podria albirar la part superior de la cúpula des de la llunyana vorera del davant, i tot i així, sempre que ho intenti prop de l’eix de la façana. Aquest brillant edifici està deliberadament amagat, una actitud poc usual en els nostres temps. La formulació de l’encàrrec té molt a veure amb la particular vocació filantròpica de les elits protestants a França; Jérôme Seydoux, de 79 anys, hereta en certa manera aquesta ètica particular que recomana al mateix temps generositat i discreció, invertir part de la riquesa en obres d’utilitat pública, involucrar-se a fons en la salvaguarda de valors culturals d’interès general. És conegut com un “multimilionari d’esquerra” per haver votat Mitterrand i Hollande, i sobretot per haver criticat durament els rics que han buscat residències en altres països per no pagar impostos a França.

Des que va adquirir la Pathé, el 1990, el seu interès pel cinema ha anat creixent: a part de la gestió de l’impressionant patrimoni, ha produït un extens nombre de pel·lícules, entre les quals hi ha La gran bellesa, de Paolo Sorrentino, oscaritzada fa poc. També s’ha fet càrrec -a través de la fundació- de la restauració de pel·lícules llegendàries, com La dolce vita, de Fellini, o Les enfants du paradis, de Marcel Carné. El seu germà Nicolas Seydoux és el propietari de l’altra venerable casa de cinema francesa, la Gaumont. Una passió pel cinema que els ve en part de la seva mare, Geneviève Schlumberger, que es feia projectar fins a dues pel·lícules al dia a casa seva, com expliquen els seus molts amics cineastes.

El cert és que la Fondation Jérôme Seydoux-Pathé es manté aliena a qualsevol tipus de publicitat o autopromoció, just al contrari que la Fondation Louis Vuitton, inaugurada amb molta pompa al mateix temps a París. Allunyada de les ambicions de màrqueting que acompanyen la majoria de fundacions que prosperen avui dia, l’esplèndida “ creatura ” de l’Avenue des Gobelins amplifica silenciosament els èxits culturals de la històrica empresa que personifica.