PortbouL'Anna va néixer a Portbou i viu a Anglaterra. Com cada any, passa unes setmanes d'agost a la casa familiar d'aquest decadent poble fronterer de la Costa Brava, que ha quedat atrapat en una època inconcreta. Un dia de les seves vacances compleix el ritual involuntari que segueixen tots els portbouencs emigrats, que consisteix a visitar l'estremidor Passatges, obra de l'escultor israelià Dani Karavan. Aquest memorial està dedicat a Walter Benjamin, que va morir a Portbou el 26 de setembre del 1940, on va arribar exhaust després de creuar la França ocupada, fugint d'Alemanya. Temia per la seva vida per la seva condició de jueu, però principalment perquè era el filòsof més odiat pel nazisme. El pensador alemany volia arribar a Espanya per embarcar-se rumb als Estats Units.

El monument aconsegueix el que buscava el seu creador: provocar en el visitant una explosió de sentiments a partir de la solitud i de la desesperança de l'exili. Mentre l'Anna puja el carrer Pujada del Mirador per arribar al monticle on es troben Passatges i el cementiri, un home que camina despistat l'atura per preguntar-li:

–Escolti, vostè és del poble?
–Sí, què necessita?
–Sap on és el pi?
–Quin pi? –respon l'Anna.
–El de la penjada! –exclama sorprès perquè la seva interlocutora local no respon automàticament.

Molt amablement, però incomodada per la definició de "la penjada", l'Anna assenyala amb el dit la zona i suggereix que podria ser un dels arbres que es troben després dels edificis, just abans d'arribar al memorial. Ella realment no menteix. No sap gaire bé quin arbre és, per molt que avui sigui el pi més famós de Catalunya, superant en popularitat el simbòlic Pi de les Tres Branques. Aquest estiu passat s'ha convertit en un multitudinari i fins a cert punt macabre lloc de pelegrinatge de curiosos, morbosos i caçadors de selfies, que han col·locat a les xarxes socials o simplement distribuït entre els amics dels grups de WhatsApp: "Mireu on soc!" Portbou s'ha convertit en els últims mesos en un destí popular de turisme fosc. Moltes persones s'hi han desplaçat expressament des de tots els punts del país per visitar el lloc i l'arbre en el qual va aparèixer el dimarts 4 de setembre del 1990 una noia penjada amb la silueta de la capella neogòtica del Sant Crist del cementiri darrere. Una imatge que recreava involuntàriament una estampa del tenebrisme renaixentista.

L'allau de visites va començar al voltant del pont de Sant Joan. Immediatament després de l'emissió del segon capítol del programa Crims de TV3, dirigit per Carles Porta, que va dedicar a la noia de Portbou. Des de llavors, centenars de persones s'han desplaçat fins a aquest poble per veure l'escenari del reportatge, i han pujat unes escales estretes de ciment construïdes per accedir a un vell dipòsit subterrani de gas convertit en mirador improvisat per poder observar aquest pi garric. Un arbre lleugerament inclinat pels efectes de la violenta tramuntana que el colpeja amb força gairebé la meitat dels dies de l'any. Un vent que en aquesta zona de l'Albera marítima compon simfonies esgarrifoses i pertorbadores quan bufa i fa servir com a instruments roques, arbres, meandres i edificis. A la nit aquests sons són especialment inquietants.

Qui era la noia del pi?

El mes d'abril passat, Crims va desvelar aquest misteri persistent. Durant 32 anys la pregunta era recurrent: qui era la noia del pi? Se la feien els veïns d'aquest poble fronterer, acostumats a veure deambular pel carrer misterioses persones errants que de la mateixa manera que apareixen un dia, un altre desapareixen i ningú les torna a veure mai més. Ella, en canvi, es va quedar per sempre com un misteriós i trist record. Aquesta mateixa pregunta se l'han fet molts periodistes que durant anys han investigat sense excessiva dedicació i sense èxit la identitat de la noia. Un cas no resolt que ha perseguit durant anys els forenses Rogelio Lacaci i Narcís Bardalet. Aquest últim el 2009 es va preguntar amb certa teatralitat en una entrevista: "Com es pot esfumar una identitat? Què ha fet o com ha viscut perquè ningú la trobi a faltar?" Qui no s'ho va preguntar gaire temps va ser la Guàrdia Civil, que, dies després de trobar-se el cadàver, va concloure que es tractava d'un suïcidi i es va limitar a distribuir fotos entre algunes policies europees per intentar identificar-la. Es va quedar en intent. La noia de Portbou ha aparegut durant aquests anys en algun llibre i en múltiples reportatges motivats per la fascinació acumulada durant tant temps sent una sense nom i per la seva impactant i misteriosa aparició.

Durant tres dècades només es va saber d'ella que tenia uns vint anys quan va morir, i que probablement era estudiant per les durícies que tenia als dits –provocades per l'ús habitual del bolígraf–, que es va suïcidar penjant-se amb una soga feta amb una corda d'amarrar barques que suposadament havia agafat de l'embarcador proper i que vestia amb una granota texana i una senzilla samarreta blau turquesa. Sense portar al damunt cap mena de document identificatiu, ni objecte... Ni una sola moneda. Realment, només portava al damunt un rellotge Casio. En dies posterior la investigació va concloure que en cap hotel ni comerç l'havien vist. Ni un sol veí se l'havia creuat pel carrer. Una presència fascinadament fantasmagòrica.

Fa uns anys Crims va començar a investigar i a gravar testimonis per a un episodi sobre aquest cas que semblava condemnat al misteri perpetu, a la certesa del suïcidi i a la primera excepció del programa Crims: un capítol sense crim. Fins que al mes d'abril la redacció del programa va contactar amb el canal austríac de televisió ATV, seguint la pista d'uns joves campistes vienesos arribats a Portbou amb la contracultural furgoneta Bully Volkswagen. La nit del 3 al 4 de setembre del 1990 aquests nois havien dormit en un mirador proper al pi. El canal de televisió centreeuropeu va decidir dedicar al tema un sensacionalista capítol del seu programa Ungelöst (Cas no resolt), amb fotos policials de la noia ja morta i entrevistes que Carles Porta els va cedir, barrejant-les amb matussers recursos televisius, com una constant i inquietant imatge d'una jove arrossegant una soga per un camí de pedres. Però va ser determinant per resoldre el cas. Quan es va emetre a Àustria, el dia de Sant Jordi, una veïna de Bolzano, la capital del Tirol del Sud, que passava uns dies a casa d'uns familiars a Viena, va exclamar: "És la noia de Lana", i va trucar a la televisió. La memòria d'aquesta dona no fallava. Va resultar ser Evi Anna Rauter, de Lana, un poble a vint-i-sis quilòmetres de Bolzano, desapareguda amb dinou anys a Florència el 3 de setembre del 1990, només vint-i-quatre hores abans d'aparèixer morta a Portbou. La identitat la va confirmar la seva família.

La fi de les misterioses teories

32 anys després quedaven desmuntades les misterioses teories sobre la noia que ningú buscava. Sobre la noia penjada que estava sola al món. Sí que la van buscar durant anys, però no al lloc adequat. La família va participar als anys noranta en programes televisius italians de desapareguts i va distribuir cartells per tot el nord d'Itàlia. Tampoc les fotografies que la Guàrdia Civil va difondre van arribar mai on haurien d'haver arribat. I el forense Bardalet tampoc tenia raó quan assegurava que ningú la buscava, perquè uns pares, una germana, uns amics i veïns la van trobar molt a faltar durant tots aquests anys. En aquell moment a ningú se li va acudir que en lloc d'anar-se'n a Siena, on li havia dit a la seva germana que passaria la tarda, podria haver canviat d'andana i haver agafat el tren que aquell estiu va començar a circular entre Florència i Portbou.

Aquest cas ja forma part de la història local del true crime, molt de moda de nou en totes les seves versions periodístiques i literàries. Es va gravar un impactant segon episodi televisiu de Crims amb la presència de Cristina Rauter, la germana de l'Evi, que va viatjar a Catalunya i va haver de suportar pujar fins al pi odiós i un viatge al cementiri de Figueres, on el cos de la seva germana va ser escampat per la fossa comuna després de treure'n les restes del nínxol de beneficència perquè es requeria per a un altre cadàver. La Cristina també va parlar cara a cara amb l'investigador ja jubilat de la Guàrdia Civil i amb el forense també jubilat Rogelio Lacaci. 32 anys després, Lacaci ha canviat la conclusió a què va arribar en el seu moment i ja no creu que fos un suïcidi. A partir d'unes fotografies policials i periodístiques que ell no va veure fa 32 anys, el forense ha arribat a la conclusió que és impossible que ella sola pogués penjar-se amb una corda tan curta, cosa que ha obert la porta a noves teories, incloent-hi la que diu que es podria tractar d'un crim, que la Guàrdia Civil segueix descartant, mentre que la Fiscalia italiana ha obert una investigació.

Tots aquests elements, sumats a un share televisiu impressionant dels dos capítols de TV3, han convertit Portbou en una destinació de moda per als fans del programa, per als creadors de teories, per a morbosos i per a simples curiosos. Des de grups familiars amb fills petits inclosos fins a nois i noies solitaris que arriben de sobte davant del pi i l'observen afligidament durant molta estona. O grups que discuteixen damunt l'antic dipòsit de gas sobre les teories més desenraonades. En alguns moments provocant congestions a les petites escales entre els que pugen i els que baixen. L'arbre té una autodefensa. Està envoltat de figueres de moro. Molts curiosos en acostar-s'hi massa n'han sortit amb les cames plenes de doloroses punxes i com a penitència s'han passat hores traient-les amb pinces. Com una noia que va ensopegar intentant fer-se una selfie formant una V amb els dits.

A finals de juliol, la Rafi, una veïna dels edificis coneguts al poble com Els Quaranta Lladres, situats just al costat de l'arbre, va sortir al balcó quan va sentir que arribava un autocar, perquè no és habitual que en circulin per aquest carrer tan estret. A més a més, no té sortida, perquè el carrer acaba a la porta del cementiri. Del vehicle en van baixar una vintena de persones. Algunes van pujar les escales fins a l'arbre, el van rodejar, es van agafar de les mans i van començar a resar en veu alta. Els que es van quedar a sota al carrer repetien els resos com un cor de tragèdia grega. La Rafi es va quedar "molt impactada per la convicció amb la qual resava aquella gent". Quan van acabar l'estranya cerimònia van pujar una altra vegada al vehicle i van desaparèixer del poble. La veïna explica que "des de Sant Joan ha estat una desfilada incessant de persones". Una de les escenes més usuals l'han protagonitzat grups que passaven llargues estones a la zona discutint teories sobre la possibilitat o impossibilitat que es pogués haver penjat ella sola. Com dues dones i dos nois que es van apropar a l'arbre i van començar a prendre mesures: "La branca està molt lluny de terra i és totalment impossible que ho fes sola... La van matar i la van penjar", van concloure. Els CSI de cap de setmana no van incloure a l'equació que en 32 anys un pi pot créixer molt. Tampoc tenen en consideració que per penjar-hi un cos com a mínim es necessitarien tres persones. O que hi ha un edifici amb balcons enganxats a aquest lloc amb veïns que podrien fàcilment sentir-los o veure'ls. Com la Carmina, la veïna del primer que va aparèixer al programa i que els visitants interrogaven aquest estiu des del carrer quan la veien al balcó. Un dia es va enfadar amb dos joves que intentaven fer-li fotos. 

Aquest estiu, les informadores de l'oficina local de turisme van començar la temporada sorpreses i encongides de veure que entraven a la seva caseta del passeig marítim moltíssimes persones sol·licitant informació sobre "el lloc de Crims". Al principi intentaven no donar gaires explicacions, com la majoria dels veïns, que encara ara se senten incòmodes pel moment de popularitat del poble a partir d'un trist i vell succés. Des de l'oficina turística aquest estiu es va impulsar la ruta El triangle portbouenc, que consisteix en una visita comentada en la qual es recorre la imponent estació internacional del ferrocarril, el temple neogòtic de Santa Maria i el memorial Passatges. Les primeres visites passaven de llarg del pi, però durant una de les últimes rutes de l'estiu es va poder veure la Júlia, la guia, que pujant cap al memorial va haver de fer una parada al camí perquè alguns dels participants de la ruta es van mostrar molt interessats en el tema. Antoni Ramos, un xurrer ambulant de Torelló que des de fa quaranta anys cada estiu s'instal·la a la Rambla petita de Portbou, s'ha passat dos mesos fent d'informador accidental: "Si cada persona que ha vingut a preguntar-me pel pi m'hagués comprat xurros o cotnes, m'hauria fet ric", bromeja.

Morbositat o curiositat?

Tanaturisme, morbositat o curiositat? A Portbou hi ha opinions per a tots els gustos. Des dels que demanen que tot turista sigui benvingut fins als que consideren una falta de respecte a l'Evi i a la seva família convertir el poble en un lloc de turisme negre. S'ha obert un compte d'Instagram anomenat Evi Anna Rauter, amb el títol "Club de fans". Fins i tot existeix una proposta "per posar una placa que la recordi en aquell lloc", explica la veterana periodista de successos Tura Soler.

L'alcalde de Portbou, Xavi Barranco, considera que aquest fenomen "és inevitable però no desitjable". "Respectant els gustos de la gent que se sent atreta per aquestes coses, l'Ajuntament no promourà les visites a un lloc tràgic i que pot provocar dolor a una família que molt de temps després ha descobert què li va passar a la seva filla", diu. D'altra banda, l'alcade rebutja l'absurda associació que alguns han fet entre els dos suïcidis: "Si assumim que en realitat Walter Benjamin i Evi Rauter es van suïcidar… El memorial i els molts projectes que hi ha al voltant de la figura del filòsof no serveixen per recordar que va morir aquí, sinó per enaltir la seva obra i el seu llegat, per recordar les terribles circumstàncies històriques de la Segona Guerra Mundial i la persecució i aniquilació de persones per part del nazisme". 

Anna Punsí és la directora de continguts de True Crime Factory, que elabora l'exitós programa Crims. És una de les autores d'aquests dos capítols i entén que "moltes persones que van quedar atrapades amb la història de l'Evi tinguin la necessitat de trepitjar i tocar l'últim lloc on va ser". Punsí recorda que l'últim capítol, a part de descobrir la identitat de la jove, va plantejar el dubte sobre si va ser un crim o un suïcidi, cosa que "fa aflorar l'investigador que tots tenim dins". La periodista de successos considera que molta gent que s'hi ha desplaçat aquest estiu ha estat "per comprovar les distàncies amb el terra, veure amb els seus ulls si és possible que l'Evi pugés sola al pi i es pengés". Anna Punsí desitja que "les persones que s'han apropat al lloc ho hagin fet amb respecte" "Tot i que soc conscient que les xarxes socials i l'exhibicionisme que porten han acabat frivolitzant fins i tot les històries més tràgiques. Quin sentit té fer-se una foto amb el pi? Suposo que la necessitat de dir a la resta que hem estat allà. El tanaturisme no és nou, però ara l'exhibim". 

Havíem deixat l'altra Anna, la veïna de Portbou que viu a Anglaterra, conversant amb l'home despistat que li preguntava pel "pi de la penjada". Ella li havia respost que el trobaria just abans del memorial dedicat a Walter Benjamin. La xerrada no va ser gaire més llarga. Va acabar amb l'home preguntant: "Un memorial? Benjamin? Qui és Walter Benjamin?".