Va ser un local emblemàtic d’un dels barris més tradicionals de Barcelona. Abans d’això, però, era una casa entre mitgeres, d’altura modesta, planta baixa i tres pisos, tot amb mides també molt modestes. De fet, quan els arquitectes de l’estudi CRÜ, amb Joan Astallé i Clàudia Raurell com a fundadors, van afrontar la transformació d’aquell local comercial en un habitatge, es va duplicar l’espai d’aquella planta baixa en sumar-hi el primer pis, un minipís d’una sola habitació, tots dos igualment estrets i llargs. El propòsit, en tot cas, era recuperar la casa tradicional de barri, una casa amb entrada a peu de carrer, amb les estances comunes o diürnes també al nivell del carrer, un petit pati al darrere, i els dormitoris i estances més privades a la planta alta. Recuperar aquesta tipologia, a més, responia força bé a les necessitats familiars: l’espai que necessitaven, però no gaire més. D’altra banda, el projecte de reforma permetria fer un gran canvi amb un pressupost bastant limitat que els obligava a fer el màxim amb el mínim. 

La connexió visual i funcional

La inversió més significativa del projecte que CRÜ anomenaria La Diana (sempre tenen nom de dona, els seus projectes) es va fer per connectar visualment, volumètricament i funcionalment dues unitats que eren independents: el local comercial de la planta baixa amb el petit habitatge que hi havia al primer pis. Aquesta connexió es fa molt present en la vida diària per la perforació del forjat existent, que crea un buit suficient perquè l’escala tingui un paper que sobrepassa el de ser el camí, de baix a dalt i viceversa, entre les dues plantes de l’habitatge: la de baix com a espai unitari i diürn que va de l’entrada al pati posterior, i la planta de dalt amb un dormitori doble i dos d’individuals.

L’escala a La Diana és un element ben singular. Feta amb planxa metàl·lica doblegada, és molt més que una successió de graons. Separa de manera molt subtil, lleugera, la zona d’entrada, que és la de la cuina, de la que se sol dedicar al menjador i a la sala d’estar. Té com a base, l’escala, una mena de calaix blanc que serveix de banc. I arrenca amb dos graons de DM, que és una picada d'ullet a la cuina que té al costat, els mobles de la qual són del mateix material. A mitja pujada, l’escala es fragmenta formant un replà de quadrícula metàl·lica foradada que s’estén cap a la cuina i marca el pas des d’aquesta a la sala menjador.

És aquesta zona d’estar la que mostra amb més expressivitat allò que els agrada especialment als de l’estudi CRÜ: la convivència entre vell i nou, i com més visible sigui el que és vell, millor. L’arquitecte Joan Astallé conta que va ser en la fase d’enderroc quan van aparèixer les quatre finestres que donen al petit pati: “Amb això teníem uns elements vells molt marcats, que donaven molta força a l’espai”.

Això i el fet de despullar els maons en àmplies zones dels murs mitgers per després pintar-los de blanc, o la decisió de deixar bigues nues i volades són marca d’una casa que avui té molt més de tradicional i infinitament més de contemporània.