Cinema
Diumenge 15/08/2021

‘Vacances a Roma’: un film per enamorar-se mil i una vegades de la Ciutat Eterna

Fa setanta anys, Audrey Hepburn i Gregory Peck van convertir Roma en una destinació irresistible amb aquesta pel·lícula. Us proposem algunes alternatives a Barcelona per als que no hi pugueu anar

7 min
L’escena de Hepburn conduint una Vespa amb poca traça és molt recordada. 
 Les seqüències del film sempre tenen al darrere espais meravellosos. La del gelat és a la Piazza di Spagna.
 La família Raffaelli té un restaurant a Gràcia on serveixen moltes receptes de la Toscana, la seva regió. 
 En aquest restaurant del barri de Sant Antoni Nicola Valle hi serveix bona pasta i també llaminers plats de carn i peix.
 A Madre Lievito recreen l’experiència italiana, perquè serveixen les pizzes de pressa i a preus molt assequibles.

La Paramount va produir als anys 50 algunes de les pel·lícules més emblemàtiques i recordades del Hollywood clàssic. Títols com Sunset Boulevard i A place in the sun són films que encara avui ressonen en generacions que no tenen res a veure amb aquella dècada d’or. De tots els films que va generar la major aleshores, són molts els experts que coincideixen a dir que Vacances a Roma és el més memorable. No és d’estranyar perquè ho té tot per ser recordada, des de la història que veu l’espectador fins a la que va acompanyar el rodatge, que va tenir lloc a la capital italiana i no als platós de Hollywood, on en aquells temps recreaven qualsevol racó del món a través d’un retroprojector i una paret de tela semitransparent.

El film captiva perquè porta a la gran pantalla la història d’una princesa fora de context, una fórmula que no falla mai, però que en aquest cas arriba més enllà gràcies a l’afinadíssima direcció de William Wyler i a les magistrals interpretacions de Gregory Peck i d’Audrey Hepburn. Ella hi encarna l’Anna, una refinada aristòcrata que està de gira per les capitals europees i que, tipa de la rigidesa del protocol, s’escapa de palau per sentir-se lliure i viva. D’aquesta manera acabarà descobrint els plaers mundans de Roma de bracet del periodista Joe Bradley, que se la troba adormida en un banc del carrer. De vegades a peu i de vegades sobre la icònica Vespa de Piaggio, plegats recorren la ciutat al llarg d’un dia que es converteix en un somni per a l’alliberada princesa però també per als amants de l’art, de l’arquitectura i, sobretot, de l’ideal italià de la dolce vita.

Des de racons discrets com la font dels Artistes de Via Margutta o el Caffè Rocca de la Piazza Rotonda fins a monuments irrepetibles com el Colosseu, la Piazza di Spagna, la Fontana di Trevi, tots aquests indrets desborden d’art el film, que segons han explicat algunes vegades les hereves de Wyler va ser rodat en blanc i negre perquè la ciutat no es mengés els protagonistes ni la seva història d’amor. Uns equilibris que finalment van funcionar i que van permetre a Hepburn i Peck formar un tàndem lluminós que encara funciona gairebé setanta anys després. La combinació de l’actor consagrat que era Peck i la -en paraules d’ella- “ballarina completament desconeguda” que era Hepburn aleshores va seduir articulistes de mig món, que trucaven a la Paramount per veure el metratge abans que s’estrenés perquè corrien molts rumors que marcaria un abans i un després.

Les seqüències del film sempre tenen al darrere espais meravellosos. La del gelat és a la Piazza di Spagna.

Hepburn, que va arribar al paper perquè Liz Taylor l’havia rebutjat, gairebé va debutar amb aquell film, que li va merèixer l’Oscar a la millor actriu. La pel·lícula en conjunt no es va quedar enrere, amb deu nominacions als premis de l’acadèmia. Se’n va acabar emportant tres. La roba de la llegendària figurinista Edith Head en va ser un, cosa comprensible perquè l’estil elegit va acabar de segellar la màgia del film, sobretot amb els meravellosos vestits de la princesa Anna. El 1953 Vacances a Roma es convertia en la primera comèdia de William Wyler en vint anys i, vist en perspectiva, sembla que havia estat acumulant forces per tirar-la endavant, perquè va ser una jugada mestra. Amb tot, la ciutat es va convertir en un tercer personatge indispensable, però no invasiu. Tant és així que quan el deure s’imposa al plaer i la princesa no pot satisfer el seu desig sentimental de deixar el palau per sempre i quedar-se amb el periodista que l’ha acompanyat en la seva aventura romana, diu: “Guardaré aquesta visita en la memòria durant la resta de la meva vida”. Una frase que pot anar dirigida tant al galant Joe Bradley com a Roma.

És impossible, després de veure-la, no tenir ganes de viatjar directament a Roma per recórrer totes les meravelles que Hepburn i Peck van trepitjar en el rodatge. També és impossible que de cop no ens agafin unes ganes boges de menjar uns bons plats de pasta, gelats fets amb l’art italià o algun dels productes gastronòmics més característics del país. Per als que no hi puguin anar aquest estiu, els deixem algunes propostes per calmar la set de Roma sense sortir de Barcelona.

Benzina

Un dels últims hotspots de la ciutat pel que fa a cuina italiana és el restaurant Benzina, situat en un local que anteriorment ocupava un taller mecànic al barri de Sant Antoni. Des d’allà, el restaurant ha aconseguit seduir clients de tota la ciutat, que hi pelegrinen per acostar-se a la seva cuina italiana, amb un mesurat eclecticisme entre tradició i modernitat. El propietari, un enamorat de Roma d’arrels multiculturals, ha convertit l’establiment en un lloc de trobada de tots aquells que no volen estrictament una cuina italiana tradicional i que estan oberts a l’opció que tracti amb cura, però també amb valentia, les sagrades receptes de lamamma.

Així, s’hi poden degustar antipasti com albergínia confitada alla parmigiana amb gelat de parmesà o sípia confitada i croqueta d’albergínia amb ricotta, patates amb safrà i tomàquet a la diavola. Entre els plats de pasta destaquen els garganelli romagnoli amb bolonyesa de xai, mongetes, formatge Salva Cremasco i aranja ratllada; o elslinguine aglioe olio amb peperoncino, llamàntol, alvocat i oli de cardamom. Els gnocchi compten amb un reconeixement especial. Entre els plats principals hi ha la tagliata de vedella onglet, espàrrecs a la planxa, patates baby i sabaiona de wasabi; o el magret d’ànec amb fruits vermells, granola de llavors, crema de formatge de cabra i bolets maitake. En l’apartat de postres, s’hi poden demanar versions modernitzades del tiramisú i la pannacotta i també unes postres anomenades Caprino: mousse de formatge de cabra amb fruits vermells i festucs. L’ambientació, com si fos un loft novaiorquès, la playlist de fons i la seva carta de còctels segellen l’experiència gastronòmica, que signa el xef Nicola Valle.

La família Raffaelli té un restaurant a Gràcia on serveixen moltes receptes de la Toscana, la seva regió.

Raffaelli

Al sempre agradable carrer de Lluís Antúnez, al barri de Gràcia, s’hi amaga un restaurant que porta per nom el cognom de la família que el regenta: Raffaelli. Provinents del municipi toscà de Lucca, els Raffaelli que actualment piloten l’establiment són la tercera generació de la família, que va arribar a Barcelona per casualitat però que hi va trobar un lloc per quedar-se. La seva història d’amor amb la ciutat va començar quan Sandro Raffaelli, un emprenedor del sector gastronòmic amb molt de recorregut a Itàlia, va arribar a la capital catalana convalescent d’una malaltia. Aquí va decidir curar-se i emprendre una nova aventura amb aquest restaurant, que s’ha convertit en una referència a la ciutat.

Amb tres sales -cadascuna amb el nom d’una de les filles- i unes parets farcides d’una heterodoxa col·lecció d’art, el restaurant és una viva representació d’aquesta família italiana, cosa que fa encara més entranyable l’estada. El repertori gastronòmic repassa els grans hits de la cuina italiana, però es fixa sobretot en plats propis de la cuina toscana. En aquest sentit, un que cal tenir molt en compte són elstordelli lucchesi amb ragù toscà. Delícies com les pappardelle amb ragù de porc senglar o els linguine amb cloïsses i bottarga de Sardenya completen una proposta reduïda però efectiva en què es pot començar amb una boníssima pizza fritta o amb un vitello tonnato molt casolà. De postres, val la pena tastar la seada, que costa molt de trobar a Barcelona i que és una espècie de pasta de full farcida amb pecorino. Del restaurant també destaca l’oferta de vins i licors italians. Hi serveixen Moscato d’Asti DOCG de Gianni Doglia, Spumante Particolare Brut de Fattoria del Buonamico, Prosecco Zardetto Doc Brut de Valdobbiadene i Grappa Nardini Riserva.

En aquest restaurant del barri de Sant Antoni Nicola Valle hi serveix bona pasta i també llaminers plats de carn i peix.

Cosi Duci

D’entre totes les coses que els italians han sabut exportar amb èxit, cal destacar els gelats, com es pot observar aVacances a Roma mentre Hepburn se’n menja un. A Barcelona hi ha moltes gelateries on segueixen la recepta -o les receptes...- d’Itàlia, però poques ho fan tan bé com a la Cosi Duci del Poblenou. Cada matí preparen el gelat que venen aquell dia seguint la tècnica tradicional i amb ingredients de qualitat, cosa que es nota a la primera llepada. Els sicilians que regenten la gelateria hi venen les boles de gelat amb potets i cucurutxos, però també amb brioixos que fan ells mateixos. Perquè el gelat dins el brioix és un clàssic a Sicília. Als gelats de gustos tradicionals i més moderns que venen, s’hi sumen els llegendaris cannoli sicilians -rotlles farcits de ricotta amb altres ingredients- i la granita, una espècie de sorbet més lleuger que el nostre.

Madre Lievito

Aquesta pizzeria s’ha convertit en poc temps en quatre pizzeries. Perquè la fórmula màgica d’aquest establiment d’ascendència napolitana ha fet que el seu èxit sigui evident i que la veu corri com la pólvora. Amb només cinc minuts et posen al plat la pizza que hagis demanat a un preu molt assequible, cosa que representa exactament l’experiència italiana. El secret és que cuinen les pizzes fines, però de vora gruixuda, a la pedra en un forn on només crema “llenya mediterrània” i que arriba a 500 graus.

A Madre Lievito recreen l’experiència italiana, perquè serveixen les pizzes de pressa i a preus molt assequibles.

És un bon senyal que al restaurant sempre recomanin la marinara, que és la més senzilla i la que menys permet dissimular una mala massa. És a dir, que no tenen res a amagar. Tampoc en els ingredients que posen sobre la pizza. El tomàquet és San Marzano DOP i el parmiggiano reggiano té 24 mesos. Tenen les pizzes clàssiques, però els que tinguin ganes d’experimentar hi poden demanar la de porchetta d’Ariccia o la calabresa, amb les vores farcides de ricotta. També la Calzone Mascalzone: amb salami napolità, salsitxes i, per damunt, fulles tendres de nap.

stats