BarcelonaLa ciutat de València ha inspirat una llarga llista de cançons. Els seus carrers han generat moltes lletres amb una particular relació d’amor-odi amb el qual conviuen els grups del sud del país: l’estimació per la ciutat és indiscutible, però la tristor per veure com ha caigut, rendida a l’especulació urbanística, el clientelisme i l’espanyolisme més recalcitrant, fa mal al cor. És per aquesta bipolaritat sentimental que tantes cançons amaguen un rerefons pessimista i de fúria per la situació. Amargor de veure cap on va i a la vegada dolçor per tanta de la seva gent (No hi havia a València dos amants com nosaltres, que cantava l’Ovidi Montllor posant veu als versos de Vicent Andrés i Estellés).

La capital del País Valencià va donar nom a la primera obra d’Obrint Pas, un dels grups més populars de la música catalana del tombant de segle: A València moriràs, ni el de la barra et farà cas. València ciutat, tu m’has condemnat!, entonaven a mitjans dels anys 90. Menys pueril era el crit de denúncia de Senior i el Cor Brutal, que a València eres una puta, supurava angoixa per tanta destrossa a la ciutat: és que està trencant-me el cor, vore com t’humilien a poc a poc. Un himne oficiós –i a la vegada, meravellós– per a la capital del Túria. Aquella cançó tindria acompanyament en forma de novel·la: Noruega, l’excel·lent obra de Rafa Lahuerta que excel·leix la narrativa d’amor i odi a la ciutat.

Però la cançó definitiva sobre València la van fer uns joves de Pego (Marina Alta), La Gossa Sorda. A Camals mullats van idear el gran crit de guerra contemporani de la unitat de la llengua i una de les floretes més repetides entre parelles dels Països Catalans: T’estime, t’estimo, t’estim. Una declaració d’amor, un idioma, tres dialectes. Ho va explicar el cantant del grup, Josep Nadal, en una entrevista pel digital Sao: “És la cançó que sintetitza la nostra manera de ser valencians, tenint en compte tots els lligams que tenim amb els nostres germans de llengua i de cultura. Volíem expressar que som valencians per damunt de tot, però que tenim un marc cultural al que no anem a renunciar i que per a nosaltres València és això, però també és Barcelona, Palma i totes les ciutats on parlen la mateixa llengua”.

Però també va ser una oda a la ciutat, un viatge a través de la València dels carrers de plata que sona a ritme de reggae sincopat (Amb tot el nostre amor. I amb tot el nostre odi, comença). Els pegolins recorren llocs comuns de la ciutat durant tota la cançó: les falles de Josep Basset, el jardí del Parterre i els de la Glorieta, els jutjats, el barri de Ciutat Vella, el Govern militar o el carrer de la Pau.

La seva València és la de derrota moral i els morts del metro d’un incident que encara espera resolució (En l’aire barreja de fem i salobre i sota terra la mort, la mort al metro dels pobres, canten). Però també, i especialment, la comunitària, del futur i l’esperança: Quan s’obrin les portes. Damunt de la nit, la victòria del poble.