Pocs dies després que l’avi Miquel morís, jo deuria tenir uns vuit o nou anys, em va semblar veure’l pel carrer. Travessava el pas de vianants de prop de casa amb posat seriós, caminar decidit i el diari a la mà, com feia sempre. Dos dies després el vaig tornar a veure pujant el carrer Sant Llorenç amunt. No vaig gosar dir-li res, que en circumstàncies normals és el que hauria fet si m’hagués trobat l’avi pel carrer. Tot sigui dit, no era cap aparició fantasmagòrica ni paranormal. Em vaig estranyar més que no pas espantar. Era un home caminant pel carrer a mig matí amb l’energia pròpia que ens caracteritza a una part de la família. Amb la segona trobada ho vaig dir a la mare, per si calia que algú m’aclarís alguna cosa que amb tot el trasbals s’havien oblidat d’explicar-me. La resposta va ser molt més decebedora i lluny de qualsevol argument cinematogràfic de nens que amb cara de por i agafats als llençols del llit asseguren que veuen morts. Segur que era un senyor que s’hi assemblava una mica físicament però que amb la tristesa i l’enyorança d’aquells dies a vegades el cap ens fa males passades, ens pot enganyar una mica i fer-nos creure que aquell estrany és la persona que trobem a faltar. Fi de la història. A l’avi, ja no el vaig veure més.

De més gran, però, i amb unes quantes defuncions més a la motxilla de la vida, molt de tant en tant em sembla detectar pel carrer, o asseguda a la taula d’una cafeteria, o dins d’un cotxe aturat en un semàfor, una persona que em recorda vivament algú que ja no hi és. El pare, una amiga, l’àvia, la mare d’un amic, un company de feina... Són persones que acostumo a veure d’esquena i que pel tallat de cabells, la roba que porten, la complexió i la manera de caminar em recorden de sobte algú que va morir fa anys. És com si, durant uns instants molt fugaços, els tornés a veure. Aleshores intento pensar si és la data la que m’indueix a pensar-hi. Si potser l’època de l’any o alguna efemèride viscuda en comú em lliguen de manera inconscient a aquella persona i estimulen aquesta confusió. Però no hi ha cap relació directa. És només una percepció molt fugaç sense cap explicació. Potser algú més místic em diria que busqués en tot plegat algun missatge, algun tipus de revelació que m’arriba del més enllà. Però no tinc cap interès en significar-ho. Un cop ha passat és tan fràgil i absurd que no té cap valor. En tot cas, és fins i tot bonic que tot plegat sigui així de ridícul i intranscendent, i que a partir d’un error visual recordis la persona que no hi és, i un pensament et porti a un altre record. Aquestes darreres setmanes que l’atzar m’ha fet identificar erròniament una amiga que ja fa anys que va morir traient diners d’un caixer i acompanyant un avi pel carrer m’he adonat, però, de la meva resistència a acceptar la realitat. Tot i que sé que és totalment impossible, tot i que ja arrossego molta experiència sent víctima d’aquesta conxorxa entremaliada entre el record i la vista, quan m’hi trobo no puc evitar mirar dues vegades aquella persona per assegurar-me del tot que estic equivocada.