En una conversa recent a la Pedrera, l’escriptor francès Emmanuel Carrère explicava que un dels avantatges del periodisme és que “permet allunyar-se d’un mateix”. Alguna cosa així com observar la vida dels altres i aproximar-se a la realitat com si fos una ficció. Carrère va passar sis anys obsedit per Jean-Claude Romand, un home que durant divuit anys havia viscut una vida de metge de prestigi i home de família. Una vida inventada a la mida del que creia que els altres esperaven d’ell. En algun moment va ser incapaç de tornar enrere i la mentida va conduir-lo com un zombi a assassinar la seva dona, els seus dos fills petits, els pares i el gos. La ment de Romand és una incògnita, i per això el llibre de Carrère L’adversari (2000) es va convertir en un fenomen malgrat que “el buit total” envoltava la seva impostura. “No hi havia res darrere la seva doble vida. Ni un vici, ni una perversió sexual. Deambulava”.

Carrère no va intentar comprendre aquell assassí amb cara de metge de províncies sinó explicar-lo, i per això va haver d’esforçar-se per saber-ho tot. Després va donar voltes sobre ell mateix com una hiena per “trobar el lloc des d’on escriure”. Aquesta és la pedra filosofal del periodisme: saber trobar el lloc des d’on s’escriu i intentar-ho fer amb honradesa. Es tracta de tenir un punt de vista propi que es construeix fent un equilibri entre la dosi d’implicació d’un mateix, la recerca de la pròpia veritat i tenir la capacitat d’explicar la veritat de l’altre.

A l’ARA fa set anys que tenim un punt de vista propi del món que ens envolta, amb l’ambició de servir un país millor i d’ajudar a construir-lo cada dia. El punt de vista de l’ARA vol ser proper i alhora universal, perquè ens interessa la vida i aproximar-nos-hi de manera constructiva. Sabem que el nostre voltant està ple de persones útils per a la societat, moltíssimes d’elles dones, dedicades cada dia a fer millor o menys dolorosa la vida dels altres. A aquestes persones i a la seva indubtable dedicació i utilitat social dediquem el suplement que commemora el setè aniversari del diari.

Parlem de mestres que eduquen, d’infermeres que acompanyen i curen, de gent que ens fa riure i converteix el bon humor en una eina de gestió de les emocions, de famílies que acullen nens, de bombers, dels amics d’un insigne malalt d’Alzheimer que no recorda qui és però que encara canta, de professionals que ens ajuden a ser conscients del que tenim i a cuidar-nos millor per no malbaratar el regal de la vida. De tots ells, en parlem en aquest suplement mentre recordem en Carles Capdevila, mort el dia 1 de juny passat amb 51 anys. Aquestes pàgines són un homenatge a tots aquells que tenen cura de les persones, com li agradava dir a en Carles, i també són un record de l’amic i el comunicador. L’homenatge és per a ells i per a en Carles, que va saber marcar un camí posant la lupa sobre la vida quotidiana i ocupant-se dels valors que permeten no despistar-se del que és veritablement important.