L’ any 1967, els propietaris de la llegendària discoteca Bocaccio van decidir que Barcelona necessitava un restaurant com el que ells freqüentaven en les seves estades a les gran ciutats del món. Així va néixer Via Veneto. En aquells inicis José Monje n’era un dels cambrers, però amb el pas dels anys es va convertir primer en director i, posteriorment, en propietari únic. Trenta-quatre anys més tard es produiria un relleu pare-fill que facilitaria l’arribada de Pere Monje a la direcció del negoci. Vam anar al Via Veneto amb un cert prejudici. Teníem el neguit de no sentir-nos còmodes i, fins i tot, de trobar-nos fora de lloc. El menjador principal és senyorial però en cap cas quico o carrincló. Un cop asseguts a la taula del bell mig de la sala ens atén en Xavier amb un posat servicial, càlid i pròxim. Ràpidament ens desprenem dels prejudicis inicials i som conscients que ho passarem realment bé.

Ens decidim pel menú degustació. Pere Monje el defineix així: “En el menú oferim els plats més nous de la casa i alguna pinzellada clàssica, però sobretot volem que sigui una carta de presentació de l’oferta gastronòmica del Via Veneto”. El seguit de plats conformen una unitat gastronòmica que et permet conèixer l’ideari d’un gran restaurant i el talent de David Andrés, el xef: tàrtar d’escamarlans i gambes amb amanida Waldorf i sorbet d’api; ous de Calaf amb bolets de temporada i ibèrics primer i amb caviar iranià després; calamar de potera amb ibèrics i piparra; moll de roca sense espines amb fideus de bullabessa i consomé de gamba; i filet de vedella amb lingot de patata macaria. Hi ha l’opció de fer el menú amb un maridatge molt treballat pel maître sommelier José Martínez, però nosaltres preferim fer el viatge amb una ampolla de Braó 2016 de l’Acústic Celler (Montsant) i una de Psi 2017 del celler Dominio de Pingus (Ribera del Duero), tots dos vins escollits prèvia recomanació i vistiplau del sommelier. A les postres destaca la selecció de formatges de productors locals i el coulant d’avellana, gelat de xocolata gran cru de Ghana i crema de cafè. El menú és una impecable harmonia de gustos i textures que ens serveix per contrastar la popularitat i qualitat gastronòmica de què precedeix Via Veneto.

Un cop acabat el servei Pere Monje ens atén al seu despatx. La família Monje ha destacat per donar els mitjans necessaris a grans cuiners perquè puguin desenvolupar les seves condicions a la cuina del restaurant. L’exemple actual és David Andrés, un jove cuiner amb unes condicions innates que explica el relat gastronòmic d’aquesta icona barcelonina d’una manera excepcional. “[Destaco] La generositat del pare que, més enllà de les ensenyances professionals, em va donar des del primer moment la llibertat per poder gestionar el restaurant”, diu en Pere. El Via Veneto és un clàssic modern. Clàssic perquè són hereus d’una concepció determinada de restaurant amb un servei i una posada en escena molt acurats, i moderns perquè són un restaurant absolutament inconformista que vol, dintre del seu estil, evolucionar constantment.

La filosofia del Via Veneto és la de vocació de servei i l’excel·lència gastronòmica. És una manera d’entendre les coses i, alhora, una manera de viure. Posen el client per davant de tot d’una manera molt natural. Els Monje són així. I així ens agrada que siguin.