Barcelona“Oh, qui pot atipar-se de Bath?”, es pregunta la protagonista de L’abadia de Northanger, la innocent Catherine Morland, en una de les múltiples trobades socials a les quals assisteix. Si algú és seguidor de Jane Austen, autora de la novel·la, difícilment es podrà atipar de l’antiga ciutat romana i dels seus entorns, d’un verd quasi insultant. Passejar pels camps i els pobles del sud-oest d'Anglaterra permet transportar-se a les històries de l’autora britànica, però també a les d’altres escriptors com Ian McEwan o Thomas Hardy (els artistes britànics han tingut certa predilecció per aquesta zona del país: el grup de Bloomsbury, amb Virginia Woolf al capdavant, s’inspirava als camps d’East Sussex, però això ens donaria per a un altre reportatge). 

Les dues novel·les pòstumes de Jane Austen, L’abadia de Northanger i Persuasió, estan ambientades principalment a Bath, una ciutat que, segons els estudiosos de la seva obra, no li acabava de fer el pes a l’autora, però que li era especialment útil per analitzar la societat jerarquitzada del moment. L'escriptora, com moltes de les seves protagonistes, estava acostumada a la vida al camp i l’entorn familiar i, per això, va rebre com una tortura la decisió del seu pare de traslladar-se a Bath quan va decidir jubilar-se (una llegenda urbana diu que es va desmaiar al conèixer les intencions del seu progenitor). Ara pot semblar una petita ciutat de províncies, però llavors era considerat un indret principalment urbà.

La família Austen va estar instal·lada a la ciutat entre el 1801 i el 1804, però d’aquella època en queden pocs documents escrits perquè la seva germana Cassandra va destruir totes les cartes per motius desconeguts. Si n'hagués sobreviscut alguna potser sabríem quina opinió tenia realment Austen sobre Bath, una ciutat que, tot i la suposada poca estima de l’escriptora, cada setembre li dedica un festival amb milers de visitants que es vesteixen com si visquessin als anys de la Regència (1811-1820).

1a etapa: Bath i Dyrham Park

Arribar a Bath és relativament fàcil si es vola fins a Bristol, que també mereix una visita encara que sigui per fer-hi una ruta dels grafitis de Banksy. La distància entre les dues ciutats es pot cobrir amb un trajecte en tren de no més d’un quart d’hora. Els personatges d’Austen es passen bona part dels seus dies passejant amunt i avall per Bath, una destinació que per les seves aigües termals era especialment popular, igual com ho és ara. 

Si es volen seguir els passos de la Catherine Morland, o de l'Anne Elliot de Persuasió, és imprescindible visitar les termes romanes, un dels vestigis més ben conservats del pas dels romans per Britània. Però si hi ha un lloc per ser vist i veure és el Royal Crescent, construït entre el 1767 i el 1775 i punt de referència de la ciutat. Es tracta d'un conjunt de cases d’arquitectura georgiana disposades en un carrer amb forma de mitja lluna amb una gran esplanada de gespa just al davant. Si no heu llegit els llibres d’Austen però heu caigut en la temptació de veure Los Bridgerton (Netflix), aquest curvilini enclavament us sonarà: apareix en moltes de les escenes de la sèrie, que en bona part s’ha rodat a Bath. No podem garantir, però, que en alguns dels vostres passejos per la ciutat us trobeu l’Anthony o qualsevol dels altres germans Bridgerton. 

Escenaris de pel·lícula

Anglaterra té un gran ventall de mansions i propietats gestionades pel National Trust, l’organització dedicada a la conservació del patrimoni, que són escenaris ideals per a qualsevol adaptació d’una novel·la d’Austen o altres relats d’època. Una de les localitzacions més populars és a poca distància de Bath (poc més de 20 minuts en cotxe, gairebé una hora si s'opta pel transport públic). Es tracta de Dyrham Park, que inclou una gran mansió d’estil barroc del segle XVII i un espectacular parc de 107 hectàrees. L’entrada pica (són 17 lliures), així que un cop pagada val la pena perdre’s i explorar tots i cadascun dels seus racons. Fa dos anys, el recorregut per Dyrham Park incloïa la possibilitat de veure cérvols. El 2021, però, el National Trust es va veure obligat a sacrificar tota la manada arran de la detecció d'alts nivells de tuberculosi bovina. La intenció de l'organització és reintroduir el cérvol al parc tan aviat com es pugui.

Dyrham té un extens currículum audiovisual: és la casa de Lady Denham a l’adaptació televisiva de Sanditon, la novel·la inacabada d’Austen, i també ha aparegut a El que queda del dia i a la minisèrie The pursuit of love (Movistar+).

2a etapa: Stourhead House i Shaftesbury

Hi ha un dilema que persegueix els fans acèrrims de Jane Austen: quina versió audiovisual d'Orgull i prejudici prefereixen. La més canònica és segurament la minisèrie que va fer la BBC el 1995 amb Colin Firth en el paper del senyor Darcy, però la més popular mundialment és la que van protagonitzar el 2005 Keira Knightley i Matthew MacFadyen. Per als fans d'aquesta última versió hi ha una destinació de pelegrinatge gairebé obligatori: Stourhead, la finca del comtat de Wiltshire on té lloc una de les escenes més importants de la cinta. Situada al sud de Bath, es triga uns tres quarts d'hora a arribar-hi en cotxe.

És una propietat d'una extensió similar a la de Dyrham, amb un dels jardins d'estil anglès –caracteritzat per deixar enrere la simetria francesa del segle XVII– més reconeguts del país. El seu paisatge, amb un gran llac artificial al centre, és innegablement romàntic i d'inspiració clàssica, com demostren els diferents temples que el visitant va trobant al llarg del seu recorregut. El seu arquitecte es va inspirar en els paisatges dels pintors del segle XVII i el Grand Tour per Europa. Hi ha el temple de Flora, un panteó, que agafa com a referència el de Roma, i el temple d'Apol·lo, situat al capdamunt d'un monticle. És en aquest últim on es va rodar l'escena en què, en plena tempesta, el senyor Darcy confessa el seu amor a Elizabeth Bennet, que el rebutja de forma categòrica.

Pocs minuts abans de trobar-se amb el seu pretendent, la Lizzie travessa corrent sota la pluja un pont de pedra: és el pont d'estil pal·ladià –inspirat en la feina de l'arquitecte italià del segle XVI Andrea Palladio– que hi ha a Stourhead. El pont, un dels quatre únics d'aquest tipus que queden al món, és merament ornamental i va ser construït per generar la il·lusió que el riu hi passa per sota, quan el que hi ha és simplement aigua estancada. Com en el cas de Dyrham, l'entrada no és barata –costa 19 lliures per als adults–, però la visita no decep.

Un cop s'ha arribat a Stourhead val la pena continuar rumb al sud fins a arribar al pintoresc poble de Shaftesbury, segurament un dels indrets que més bé responen a la imatge prototípica d'un llogarret anglès. Carrers amb llambordes i casetes amb sostres coberts de palla. El lloc preferit per fer-se la foto és Gold Hill, un carrer en pendent ple de cottages anglesos i amb una gran vista de la vall de Blackmore.

Shaftesbury no apareix als llibres de Jane Austen, però sí que té protagonisme a les obres de Thomas Hardy. L'autor es refereix al poble, al qual anomena Shaston, tant a Jude, l'Obscur com a Tess, la dels Uberville. El descriu com "un dels llocs més singulars i pintorescos d'Anglaterra, ventós i extravagant". Remata assegurant que al poble "la cervesa és més abundant que l'aigua". Hardy coneixia bé la zona perquè hi va néixer: de fet, la casa on va créixer i va escriure llibres com Lluny del brogit del món es pot visitar i és a 45 minuts de distància de Shaftesbury.

3a etapa: Lyme Regis i la costa de Dorset

El verd és segurament el color més present en aquesta banda d'Anglaterra, però a mesura que el visitant s'atansa a la costa sud el blau comença a fer la competència. Lyme Regis, situat en aquesta àrea, té força protagonisme en els mals d'amor d'Anne Elliot, l'heroïna de Persuasió. Aquest poble costaner, punt neuràlgic de la coneguda com a Costa Juràssica per les formacions rocoses i els fòssils amb 185 milions d'anys d'història, està ple de cases amuntegades i carrerons estrets que van a petar a la platja i al port. És gairebé obligatori fer una volta pel passeig Marítim, amb les seves casetes de platja de colors pastel que en moltes ocasions acaben reconvertides en improvisats salons de te amb vistes al mar, i arribar fins a The Cobb, el moll que va inspirar a Austen una escena fonamental de Persuasió. És allà on es produeix la caiguda de la Louisa Musgrove, un fet que farà que el capità Wentworth es distanciï de l'Anne.

Aquesta costa és especialment atractiva per als bons caminadors. El South West Coast Path, la ruta més llarga del país (més de 1.000 quilòmetres), permet recórrer-la de forma completa en 52 dies. L'espectacle natural que s'hi trobaran és d'aquells que deixen sense respiració (si no sou de caminar, sempre podeu optar pel cotxe). Des de la capella de Santa Caterina, a Abbotsbury, s'obté una panoràmica de Chesil Beach, platja que dona nom a la dramàtica novel·la d'Ian McEwan sobre un jove matrimoni ensorrat pels problemes sexuals i la falta de comunicació.

Una mica més cap a l'est, les belleses naturals no s'acaben: és difícil no quedar impressionat davant de Durdle Door i Lulworth Cove. El primer és un espectacular arc de pedra calcària sobre el mar. La segona és una badia amb forma de petxina que de tan perfecta sembla irreal o artificial.

L'últim punt d'aquesta ruta és Old Harry Rocks, l'extrem més oriental de la Costa Juràssica. Pocs indrets més fotogènics que aquest penya-segat format per columnes de guix que té un punt dramàtic i misteriós. Sobre el perquè del seu nom, els veïns citen diverses llegendes: una assegura que va ser batejat en honor a un pirata del segle XV, Harry Payne, que habitualment atacava els vaixells que sortien del port de Poole, un dels pobles més propers. També hi ha explicacions més sobrenaturals, com la que diu que el dimoni (que en anglès, col·loquialment, és anomenat Old Harry) va dormir sobre les roques, o la que assegura que una tempesta va frustrar una invasió vikinga i que un dels ofegats, Earl Harold, va ser convertit en pilar de guix.

Tant si es fa la ruta a peu com si es fa en cotxe, hi ha un detall imprescindible per acabar el viatge sentint-se com una autèntica lady (o lord) anglesa: autoregalar-se un afternoon tea que inclogui scones i clotted cream, una nata cremosa i densa que és pràcticament impossible de trobar fora d'Anglaterra.